A l seu últim llibre, un recull d’escrits fets entre el 2005 i el 2020 tot just publicat per l’editorial suïssa Park Books, l’arquitecte Josep Lluís Mateo comença parlant dels quatre elements a través dels quals els presocràtics van concebre la relació de l’home amb la natura. Reivindicar la utilitat de la seva presència, segons hi escriu Mateo, resulta molt adient per a la disciplina arquitectònica. La terra, com a “principi i fi de l’arquitectura”, com a “punt d’arrelament”. L’aigua, entesa com a “sinònim de plaer, de vacances, de gaudi de la vida”. L’aire, que “ofereix la possibilitat d’expansió, obertura, enlairament”. I el foc, associat “a l’energia, a l’adaptació tèrmica necessària per a la vida humana”, representa “el flux de vida al servei del qual està l’arquitectura”.

Aquests quatre elements clàssics són precisament els que va treballar Josep Lluís Mateo, amb l’ajuda del l’equip Bosch Capdeferro, en una interpretació del tot contemporània, per a la reconstrucció d’una casa pairal a la Vall de Bianya que estava en ruïnes. Del pas dels segles i l’abandó només n’havien sobreviscut les façanes gruixudes, a les quals posteriorment s’havia coronat amb una coberta per evitar-ne la destrucció. I és en un d’aquests murs, el que endossa la casa a la muntanya, on va trobar els elements a partir dels quals concebre la resta del projecte. “Aquest mur expressa l’esforç que antigament es va fer per contenir la terra”, afirma l’arquitecte.

El mur, que estava fet en sec amb pedres de diverses dimensions, algunes d’elles molt grosses o fins i tot aprofitant les roques del lloc, s’emporta avui una part important del protagonisme a l’interior de l’habitatge. Com un testimoni etnològic, conserva tres dels elements que demostren la relació ancestral de l’home amb la natura. Al mur hi ha el vell forn, la llar de foc que ara queda integrada a l’entrada de la casa. Hi ha la gran pica per a la recollida de l’aigua de la muntanya. I hi ha la terra, amb tota la seva materialitat, gratallosa i irregular com una presència que recorre diverses estances, com ara la sala menjador, la cuina i un bany.

L’aire i l’abstracció

Si el mur representa l’arrelament al territori i es manifesta com una concreció de la rusticitat originària, al davant seu la resta de l’habitatge es va concebre de manera oberta, lleugera, contemporània i fins i tot abstracta, en una successió d’espais que s’enllacen a l’hora que s’obren al paisatge. Es van mantenir les finestres originals de la casa pairal, substituint les velles baranes de ferro per vidre amb l’objectiu de no entorpir les magnífiques vistes d’una vall extraordinària que permet des de la contemplació del Canigó fins, en la llunyania i en els dies clars, la mar de Roses. Com a detall significatiu, també rememorant l’antiga centralitat de la llar de foc, es va fer una xemeneia al mig de la sala menjador que, amb vidre als dos costats, permet contemplar la vall de Bianya a través de les flames.

L’elecció dels nous elements es va fer, en aquesta casa de la Garrotxa, en funció de les preexistències, per crear una contraposició entre el món rústic i la contemporaneïtat. És el cas de l’escala que condueix de la sala a les velles golfes, una escala lleugera, etèria, flotant, que no competeix sinó que dona protagonisme al mur petri. També és el cas de totes les parets noves, les divisòries de les estances, que s’acosten molt al gran mur sense tocar-lo. I és el cas del sòl, que, en certes zones, com a l’entrada, es fa amb grans lloses de pedra; en d’altres es fa una solera de formigó vermell brillant que recorda la terra i el foc, mentre que a la resta, a la part més nova, es resol amb un entarimat de fusta clara.

Hi ha en tota aquesta reforma de l’equip de Mateo Arquitectura una singular, desacomplexada i alhora respectuosa convivència entre el que és antic i el que és nou, així com una consideració actual de l’arrelament al lloc i a la història de la mateixa construcció. La casa pairal, de façanes estucades amb morter de calç, blanca com havia sigut sempre, s’arrela al camp amb la seva base de pedra. I es contraposa al volum de pedra de la vella pallissa, un espai reformat i deixat buit per a futures necessitats. Així mateix, fa de contrapunt al nou volum de la cuina, amb façana d’encofrat de formigó i una finestra molt apaïsada que, com la resta de les de la casa, esdevé una pintura del paisatge. Als seus peus, aprofitant les ruïnes de la construcció antiga, es genera un pati amb una terrasseta que mira al Canigó.