A l número 87 de Hackford Road, al barri de Brixton, al sud-est de Londres, una característica placa circular blava, molt comuna arreu de la ciutat, informa els passavolants que hi paren atenció que Vincent van Gogh hi va viure entre els anys 1873 i 1874. Ocupava una habitació d’aquest edifici eduardià de dues plantes, avui restaurat i situat en una zona molt gentrificada i cara, llavors bastant més modesta. Cada dia, segons explica en les cartes que escrivia al seu germà Theo, Van Gogh caminava des d’allà fins a Covent Garden, on feia d’aprenent de marxant d’art per a la sucursal anglesa de la firma Adolphe Goupil, amb la qual ja havia treballat a l’Haia. Trenta minuts per arribar a la feina xino-xano. Recorria la ciutat i se n’amarava. La casa de Hackford Road -que va pintar a llapis en un dibuix que no es va descobrir i autentificar fins al 1973-és una de les adreces on el pintor va residir durant els tres anys, fins al 1876, que va passar a la capital britànica.

Sense aquesta estada londinenca, molt probablement la seva obra no seria la que és. I gairebé amb tota seguretat no hauria pintat mai El pati de la presó (1890), la reproducció del qual obre aquestes pàgines. Sense Londres, de fet, Vincent van Gogh potser no hauria sigut mai Van Gogh.

Aquesta és la tesi de l’exposició Van Gogh i la Gran Bretanya, que dimecres va obrir a la Tate Britain de Pimlico. Una tesi que, d’alguna manera, s’apropia per a la cultura britànica de l’obra del geni holandès. Però no està exempta de veritat.

Al costat del dramatisme que traspua El pati de la presó - un préstec del Museu Puixkin de Moscou- es pot veure una reproducció impresa d’un gravat de Gustave Doré ( Pati d’exercicis a la presó de Newgate ) que en va ser la font d’inspiració. Doré la va fer per al llibre London, a pilgrimage, del periodista i dramaturg Blanchard Jerrold. Es va publicar el 1872, un any abans de l’arribada de Van Gogh a Brixton. La reproducció pertany a la col·lecció personal del pintor. Pati de la presó, que va pintar mentre estava ingressat en un hospital psiquiàtric de França,és l’únic quadre que va fer amb Londres com a paisatge. Una de les diminutes figures que es distingeix entre la corrua d’interns que donen voltes al recinte és un autoretrat -a la dreta de l’obra- identificable pels trets vermellosos o ataronjats de la barba.

La comissària de l’exposició, Carol Jacobi, destacava dilluns passat en una trobada amb la premsa internacional la influència determinant de l’època londinenca de Van Gogh -hi va arribar amb 20 anys- en la seva producció: “Van Gogh no va començar a pintar fins quatre anys després de marxar d’Anglaterra. Però quan va esdevenir artista va mirar enrere, amb un renovat interès per tot el que havia vist aquí. Van Gogh va trobar en l’art de la Gran Bretanya unes característiques especials que reconeixia com a molt diferents de les del seu país. Especialment, la manera com els paisatges podien provocar un estat d’ànim en l’espectador. Sempre ho va voler aconseguir. I quan pintava un paisatge de tardor volia trobar aquest accent emocional”.

A Londres Vincent van Gogh també es va enamorar: d’Eugenie Loyer, la filla de la seva arrendadora de Hackford Road. Un amor no correspost que el va devastar personalment. Va ser aleshores que va començar a tenir relacions amb prostitutes. En una de les cartes a Theo li escriu sobre l’amor que sent “per aquestes dones, que són repetidament condemnades i menyspreades pels capellans des del púlpit”. Les veu com els personatges més marginats de la societat, com els dissortats de la literatura de Dickens, que tenia ben apamada. “El Van Gogh que coneixem -deia Jacobi- va néixer aquí, a Londres”. Va ser un visitant regular de la National Gallery. Hi va poder veure quadres com ara L’avinguda de Middelharnis (1689), de l’holandès Meindert Hobbema, que tindria una projecció evident en l’obra Avinguda de Poplars a la tardor (1884). Tots dos són al mateix espai de la Tate.

Durant aquells anys, el pintor no podia comprar quadres. “Era molt pobre”, apuntava Jacobi. Però va adquirir reproduccions d’impremta de tota mena de gravats. En tenia 2.000. “Quan s’ensenyava a ell mateix a pintar, les il·lustracions van ser molt importants per aprendre la tècnica del dibuix”. Això s’aprecia bé en els primers que fa, imatges monocromàtiques ombrívoles d’homes vells i dones desmesurades. Sense el color que hi donaria més tard, queden en la misèria. Com els gravats de Doré per al llibre London, a pilgrimage.

Van Gogh, a més, era un devot de la cultura literària anglesa i anglosaxona en general. Quan va arribar a Londres parlava prou bé l’anglès -a més de l’holandès nadiu, el francès i l’alemany- i coneixia no només l’obra de Dickens sinó la de Shakespeare, Eliot, Keats, Carlyle o Christina Rossetti. “La meva vida s’orienta a representar la quotidianitat que descriu Dickens i que aquests dibuixos [de Doré] mostren”, escriu a Theo.

Per destacar aquests vincles no és casualitat que el primer dels quadres amb què es troba el visitant de la Tate sigui L’arlésienne -la versió de 1890, del Museu d’Art de São Paulo-, que té apilats en primer terme un llibre de Dickens, El conte de Nadal, i La cabana de l’oncle Tom, de l’escriptora nord-americana Harriet Beecher Stowe.

Però l’exposició, més enllà de la cinquantena d’obres de Van Gogh que hi ha, algunes meravelloses, no és sobre Van Gogh. És una celebració de l’impacte que altres artistes britànics van tenir en ell -notòriament, John Constable, però també John Everett Millais o George Henry Boughton- i la influència que exerciria en altres de posteriors. En queda constància a la novena sala, un recordatori de l’exposició que va tenir lloc a la Tate Britain poc després del final de la Segona Guerra Mundial (1947), que va aconseguir un èxit aclaparador. S’hi veuen obres dels artistes que el van estimar especialment: Bacon, Gilman, Bomberg.

Rere el reclam del magnètic nom de Van Gogh, i d’alguns quadres tan admirables com els que es reprodueixen en aquestes pàgines, s’hi amaga un dels inevitables desafiaments de l’exposició, que no arriba a superar. Van Gogh ja no és cap boig de pèl roig, ni l’artista maleït; és una icona de la cultura de masses, esquer ideal per omplir institucions com la Tate, necessitades de muntar grans esdeveniments per atraure masses. Amb tot, cinc minuts en solitari i en silenci admirant La nit estelada ja valen la visita, encara que es trobin a faltar altres quadres seus més admirats. Lamentablement, el públic no té mai els cinc minuts. Només un instant per fer la foto amb el mòbil.