Al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos) les condicions eren duríssimes. A l’hivern hi feia un fred que glaçava la llera del rierol i fins i tot l’aigua dels safareigs. El clima només era un càstig afegit a les pallisses dels “ cabos de vara”, a les tortures dels policies i als estralls del tifus, la tuberculosi i la disenteria. I al dol diari dels morts, que els presos amortallaven en flassades i apilaven a redós dels murs exteriors. S’han perdut moltes identitats en l’ address unknown pòstum de les fosses comunes.

D’en Kepa en vaig saber el nom de pila, i que dos amics seus no el pronunciaven en èuscar perquè l’un, en François, era francès i li deia Pierre, i l’altre, en Joan, era català i li deia Pere, més exactament Pere de la cullera, perquè en Joan era de la broma i en Kepa era cuiner. Gràcies a en Kepa podien gaudir d’un àpat de diumenge que els alleujava de totes les misèries. Un plat amb una primera matèria aleshores ben humil, el bacallà, una cabeça d’alls, un pensament de bitxo i una espurna de brasa, la mínima necessària per escalfar sense fregir. Res més: la rotació de la cassola perquè el greix emulsionés... i un excels bacallà al pil-pil.

El 5 de juliol del 1937 el general Franco signava al BOE l’ordre número 258 de creació dels camps de concentració. Van posar el sistema en mans del comandant de les SS Paul Winzer, designat a aquest efecte pel reichsführer Heinrich Himmler, cap de la Gestapo. Himmler va venir a Barcelona el 23 d’octubre del 1940, coincidint amb l’entrevista entre Franco i Hitler a Hendaia. Les finalitats de la visita van ser comprovar com rutllava la cruel maquinària dels camps, pujar a Montserrat a buscar el Sant Grial i assessorar els seus homòlegs de la Seguretat de l’Estat de cara a enllestir la Brigada d’Investigació Social, reglamentada el 1941 amb seu a la Via Laietana.

Les autoritats feixistes li estaven agraïdes pels serveis prestats, l’últim dels quals va ser la detenció del president Companys a la França ocupada i executat vuit dies abans. Van voler immortalitzar la visita del criminal en cap de “l’extermini de les races infrahumanes” amb un fresc al Palau de Pedralbes.

La Vanguardia Española, que dirigia el biògraf de Franco Luis de Galinsoga, li va dedicar dues portades, amb joies editorials com aquesta: “Al dar la bienvenida a Himmler, como al dársela a cuantas representaciones nos envía el III Reich, no podemos olvidar - ni lo olvidará ningún corazón de español auténtico - que es oportuna la coyuntura para reiterar gratitud y hermandad a la nación que fue amiga de España en los momentos en que ser amigo de España era poner a dura prueba el sentido de la amistad. […] Con estos sentimientos de respeto, de cordialidad y de adhesión, acoge hoy Barcelona a su huésped, doblemente ilustre por su propia personalidad y como representante del Führer ”.

José Ángel Fernández López, primer historiador del camp de Miranda i el que el coneix millor, me’n va fer una visita guiada molts anys abans que la memòria històrica fos detectada pels polítics. Només hi quedava gairebé intacte el dipòsit d’aigua, restes del pavelló de vigilància i barracons enrunats aquí i allà, al costat d’un entrellat de vies d’un nus ferroviari.

Vaig fer-ne fotografies, però en Joan no les va voler veure per estalviar-se records terribles que no volia recordar. Abans de morir em va explicar, a manera de comiat, aquell secret amagat per la por, no només en la seva memòria sinó també en una carpeta blava amb la documentació d’entrada i de sortida del camp , de la deportació a un batalló de càstig de l’exèrcit i les posteriors citacions a comissaria quan encara tenia esma per conspirar. La pitjor cosa, deia, era veure morir companys al seu costat, sentir les metralladores en la nit il·luminada pels focus quan algú havia aconseguit salvar els filferros de punxes intentant fugir. I la inquietud que la seva mare no sabés absolutament res d’ell des que el van fer presoner a la Batalla de l’Ebre fins que el van alliberar, cinc anys després. El va interrogar el general Moscardó, un heroi feixista. Quan va veure que aquells soldats eren de la Lleva del Biberó i l’anterior, va exclamar: “ ¡Pero si son unos niños! ” En Joan es va pensar il·lusament que els deixarien anar.

He deduït que el francès era François Jacob, membre de les Forces Franceses Lliures (FFI), detingut per la Gestapo i enviat a Miranda amb altres francesos i jueus, i encara més ell que era francès, jueu i de la Resistència. L’any 1965 va ser guardonat amb el premi Nobel de medicina pels seus descobriments, transcendentals per al futur que avui és present sobre el codi genètic i la biologia molecular. Va tenir un paper important en la revolució del Maig del 68 i sempre va estar compromès amb les causes més progressistes.

Quan la Universitat de Barcelona el va fer doctor honoris causa, el març del 1982, el vaig entrevistar i va ser generós en el temps i en les confidències. Però no vaig poder contrastar si era el francès del bacallà al pil-pil de Miranda perquè aleshores no sabia que el meu pare hi havia estat: era en Joan, que encara no m’havia explicat tota aquesta història.