L’embolcall d'una magdalena, un filtre de la bateria d’un cotxe, la bossa d’una infusió, el paper de fumar Smoking o una Bíblia. Què tenen en comú? Doncs poca cosa més que el paper de baix gramatge amb què estan fabricats. Miquel y Costas produeix la pasta i aquests tipus de papers ja acabats des de fa un munt d’anys. Es tracta d’una empresa desconeguda malgrat cotitzar a borsa, silenciosa, prudent. Tots els qualificatius que determinen l’empresariat català. Sorgida a la zona de gran tradició de molins de Capellades, a l’Anoia, ha mantingut sempre la fidelitat als orígens. La família Miquel es va resistir a traslladar-se a Barcelona durant el segle XIX, com es feia seguint la moda de l’època, i en els últims projectes d’inversió el grup ha decidit instal·lar l’última fàbrica més moderna a la Pobla de Claramunt.

Aquest lligam entre passat i present és una constant en la història de l’empresa. De fet, en una conferència recent al Cercle d’Economia, el president de Miquel y Costas, Jordi Mercader Miró, s’hi va referir: “Quan passejo per una de les plantes de Capellades, que encara funciona, veig una placa on hi diu Fecit anno 1723, cosa que representa la gran importància de mantenir l’activitat durant gairebé 300 anys”. Efectivament, l’orografia de la zona garantia l’aigua, condició bàsica per fer anar un molí, tal com s’explica al visitant del museu paperer d’aquesta localitat. Durant el segle XVIII destaquen les famílies fabricants Sorteras, Romeu, Guarro i Romaní. Més endavant s’hi van afegir els Miquel.

L’EVOLUCIÓ

El 1725 els Miquel comencen a fabricar paper a mà, i el 1879 Llorenç i Antoni Miquel (aquest últim va rebre el títol de marquès de la Pobla de Claramunt) constitueixen la societat i creen la primera agència a l’Amèrica Llatina. Ja des de bon començament, vet aquí una altra de les característiques de l’empresa: la seva gran vocació internacional a causa de la gran implicació amb la indústria del tabac. En el tombant de segle, el 1901, l’accionariat s’amplia i la companyia passa a denominar-se Miquel y Costas & Miquel. El 1929, l’empresa es va transformar en societat anònima. Els clients tabaquers van forçar també una gran tradició innovadora, amb la instauració de les bobines de paper continu el 1917. Sens dubte, un dels grans èxits de l’empresa va ser la popularització dels llibrets de papers de fumar. El 1879 ja es va crear la marca El Pino, comercialitzada principalment a Llatinoamèrica, i el 1929 Smoking, coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona, on va rebre un premi. L’ús de la marca i de la promoció publicitària també es van distingir com una de les prioritats de l’empresa.

Després de la col·lectivització de la Guerra Civil, la família Miquel va recuperar el control, amb el gran problema de l’aprovisionament de matèries primeres. Als anys seixanta, Miquel y Costas va voler fer un pas endavant, però la penyora era l’entrada de capital de fora de la família. Així, el 1966 el Banc Exterior es queda amb un 10% del capital. Va ser l’època en què va comprar el seu competidor valencià Payá Miralles, un pas previ a l’entrada a borsa l’any 1978, un dels “encerts” de la gestió dels Miquel, segons va concretar Jordi Mercader davant dels empresaris del Cercle d’Economia. El 1985 es crea Miquel y Costas Argentina, i el definitiu dibuix accionarial -amb la progressiva pèrdua de pes de la família Miquel- es va forjar un any més tard, a través d’una emissió de bons convertibles de 750 milions de pessetes. Josep Miquel i Jané en va assumir la presidència, però el Banc Exterior va ampliar la seva participació fins al 37% (va sortir de l’empresa a mitjans dels 90). També va entrar al capital la Caixa del Penedès, que es convertiria en el principal accionista al cap dels anys i que fa uns mesos es va veure forçada a vendre la seva participació, del 18,3%, una operació que va servir perquè hi entrés amb un 5% la família Domínguez.

LA DIVERSIFICACIÓ

No tot van ser flors i violes. L’inici de l’última dècada del segle passat va ser prou convulsa. L’empresa va comunicar a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) el 1992 i el 1994 discrepàncies amb el mateix consell d’administració, que a instàncies de l’auditoria de KPMG Peat Marwick va dictaminar que el grup consolidat passava el 1991 d’un benefici de 12 milions de pessetes a unes pèrdues de 389 milions. Les dificultats del sector paperer en aquells moments i la fortalesa de la moneda espanyola explicaven aquestes diferències comptables. Les juntes d’accionistes de l’època van passar per moments de tensió, coincidint amb l’entrada de Jordi Mercader. El novembre del 1991, Mercader hi desembarca com a president, amb el bagatge d’haver presidit entre el 1988 i el 1990 l’INI, i amb l’experiència d’haver gestionat Industrias del Papel y de la Celulosa (Inpacsa) entre el 1976 i el 1984.

El primer que va fer Mercader va ser solucionar progressivament els problemes comptables i prémer l’accelerador en la diversificació de papers prims especials, però mimant el seu principal client: la indústria tabaquera, que aportava més del 70% de les vendes. D’aquesta manera, a més dels tradicionals papers per a cigarretes i llibrets per a tabac, l’empresa potencia la producció de gammes primes per a impressió, papers per a ús industrial i pastes tèxtils (derivades del lli, el cànem, el sisal i l’abacà).

La discreció del màxim responsable del tercer productor mundial del sector impregna tot el negoci, que torna a agafar una velocitat de creuer a finals de segle, amb la màxima “No apostem pel volum, sinó per la qualitat”. La remuneració als accionistes, a través d’un dividend estable i de l’amortització de l’autocartera, també ha estat una de les prioritats del president. Mercader explica: “Mai hem superat el 35% del dividend” sobre la rendibilitat de la companyia. Això ha permès assegurar les inversions necessàries per fer ampliacions de capacitat puntuals i trobar noves aplicacions per als productes.

El fill del president, Jordi Mercader Barata, exerceix de director general des del 2007. Miquel y Costas va obtenir una facturació de 190,37 milions d’euros l’any passat, amb un benefici net de 27,11 milions. Els Mercader mantenen un 11% del capital, i la família Miquel encara en conserva un 20%.

POCS PROBLEMES LABORALS

Amelia Vega, delegada sindical de CCOO a la fàbrica de Capellades, on treballen més de 170 persones, valora la situació. “Especialment perquè sempre hem cobrat la nòmina puntualment, sense cap problema”, indica. Hi inverteixen molt, afegeix: “Ara volen instal·lar un magatzem intel·ligent aquí al costat”. La fàbrica de Capellades es dedica a “posar la goma” al paper dels llibrets Smoking que ve de la planta de Sant Andreu. La plantilla del grup supera les 800 persones. Però amb tot, des del novembre del 2013 negocien amb l’empresa alguns aspectes del conveni. Vega es queixa que la companyia vol aplicar el conveni del sector d’arts gràfiques en comptes del conveni del paper. “Hi ha algunes diferències que van en contra nostre i que no volem acceptar”.