BANGUI ÉS UNA CIUTAT ESQUARTERADA. LA POR DE LA VIOLÈNCIA HI PLANA COM UNA AMENAÇA SEMPRE PRESENT. Els seus ciutadans, cristians i musulmans, que abans vivien junts malgrat que els uns o els altres dominessin als diferents barris de la ciutat, avui s’han anat separant. Els cristians amb els cristians, els musulmans amb els musulmans. Cada grup protegit dins del seu gueto.

No hi ha murs de formigó ni reixes de filferro que els separin. Però la frontera mental construïda pels pogroms i les massacres entre veïns és més espessa que qualsevol barrera artificial. Els dos grups s’observen des de lluny, es controlen, s’ausculten. A la nit, el toc de queda deixa la ciutat en una tensió aspectant, que les bandes de lladres i milicians armats aprofiten per saquejar tot el que poden emparats en la foscor.

Els musulmans que han quedat a la ciutat són una minoria i viuen quasi tots a l’anomenat PK5 [Quilòmetre 5], l’antic barri comercial que encara domina, intacta, la Gran Mesquita. Els cristians han començat a tornar a casa, però són desenes de milers els que es neguen a deixar les esglésies convertides en camps de desplaçats o l’aeroport internacional, on es van refugiar més de cent mil persones i que s’ha convertit en el camp de desplaçats més simbòlic d’aquesta nova onada de violència, sense precedents al país. Els enfrontaments van començar el març del 2013 amb un cop d’estat de la coalició Séléka (de majoria musulmana, amb nombrosos mercenaris txadians i sudanesos) que va degenerar en una massacre de cristians, i la situació va fer un gir radical -amb la intervenció francesa anomenada Sangaris- amb la venjança delirant dels grups cristians d’autodefensa, Antibalaka, contra la comunitat musulmana.

Els fils que mouen aquests enfrontaments són antics i complexos. Durant decennis la República Centrafricana (RCA) ha sigut un país deixat de la mà de Déu. No ha sigut ben bé un país oblidat, com sovint es diu, sinó més aviat un lloc on els estrangers han sigut molt presents per saquejar-ne les riqueses i on del que sí que s’han oblidat és de la seva població. I tot plegat amb la complicitat i l’ajuda, esclar, dels poders locals, sectaris, tribals, fins i tot imperials, com aquell emperador d’opereta anomenat Bokassa, aplaudit durant deu anys pels seus aliats francesos fins que el van trobar exagerat en el seu paper ubuesc i li van fer un cop d’estat. Aquesta ha sigut la pràctica habitual per aconseguir un canvi de govern des de la independència, fins a arribar a la gran massacre d’aquests dos últims anys, en què, ara sí, els civils s’han convertit en els peons d’una violència inaudita -veïns contra veïns- que ha degenerat en una guerra de religions. Matar si no vols morir. Morir si no mates.

“Els nostres joves -ens diu un dirigent musulmà a la Gran Mesquita- han hagut d’agafar les armes per defensar-nos. En contra de la seva voluntat”. En contra de la seva voluntat, recalca, i els joves, que l’escolten, mouen el cap afirmativament. “El nostre barri, es queixen els musulmans, s’ha convertit en una presó a cel obert. No en podem sortir. Hem viscut un veritable genocidi. Una persecució religiosa. Han cremat la majoria de les mesquites. Hi ha una agenda internacional oculta en contra dels musulmans”. Un home s’acosta. Ensenya un vídeo que té gravat al telèfon: s’hi veu el cap d’un musulmà tallat, exposat al mercat. Els Antibalaka, afirma, “fins i tot han menjat carn de musulmà davant de les forces Sangaris”.

Només cal caminar deu minuts per escoltar, al camp de desplaçats a l’església de Sant Joseph de Mukasa, o a la de Fàtima, el patiment dels cristians quan la Séléka va entrar a la ciutat: les violacions de dones sistemàtiques, els assassinats sense preguntes dels homes i dels nens, els relats de les vídues -moltes de les quals embarassades-... I també la fugida massiva dels barris que avui, a pocs metres dels camps de desplaçats, s’han convertit en un escenari fantasmagòric de cases destruïdes, envaïdes per una selva que avança sense contemplacions sobre el desordre humà imposant l’antic ordre d’aquesta naturalesa tropical, portentosa i salvatge.

El camí de la reconstrucció i la reconciliació ha començat amb la celebració del Fòrum de Bangui. El programa és ambiciós i potser massa improbable en l’aspecte polític, consistent a celebrar primer un referèndum i, després, abans de Nadal, eleccions. La pregunta és la següent: ¿hi ha voluntat política dels donants de seguir el procés fins al final, fins a estabilitzar el país, d’ajudar-lo a aixecar-se de la pobresa i construir unes estructures polítiques capaces de governar amb la llei i la justícia, o un cop apaivagades les massacres tornarà el sistema d’una autoritat corrupta, la tradicional complicitat amb els negocis estrangers i la despreocupació pel poble?

He viatjat a la RCA convidat per Oxfam i la UE, que volen alertar sobre aquestes crisis oblidades -com la del Sudan del Sud o la de Síria-, en què la continuïtat i el compromís en l’ajuda a les poblacions s’acostumen a debilitar amb la mateixa velocitat que provoca l’entusiasme puntual d’una societat de donants, sovint més compulsiva que compromesa, més sentimental que empàtica.