"Diablo!" Se sent un crit des de la pista de bàsquet del Parc de l’Espanya Industrial, de ràbia o celebració, habitual entre els joves dominicans musculats que dominen les pistes de bàsquet. Entre les xemeneies que envolten el recinte, la Vanessa comença a preparar el seu grup de ball popular bolivià. El que ballen es diu caporales i és una més de les desenes o centenars d’expressions culturals amb què els ciutadans llatinoamericans enriqueixen Barcelona sense que gran part de la ciutat se n’assabenti o hi pari gaire atenció.

Ho fan per amor a la terra, per inèrcia festiva, per teixir comunitat amb uns compatriotes amb els quals comparteixen un camí migratori mai fàcil, sovint ple de ferides, però també d’alegries. “Amb la música, el ball i el menjar ens sentim més a prop de la nostra terra”, diu la Vanessa. En pocs minuts han arribat uns 200 joves d’almenys cinc grups diferents de caporales, que omplen aquest espai gris a tocar de l’estació de Sants amb vestits de colors vius.

Sense ni tan sols sortir del parc, la forta empremta llatinoamericana se sent en altaveus que escupen cúmbia o reggaeton, als grups de morenada (un altre ball bolivià) i a les classes de salsa, i a pocs metres d’allà, en els cartells que empaperen el barri, uns amb les festes nacionals de Bolívia i de l’Equador que s’acaben de celebrar a principis d’agost al Parc del Fòrum, d’altres amb la tornada de Los Van Van, estrelles del songo, a Razzmatazz. I fins i tot trobem un cartell de La Guía Latina, que intenta aglutinar els negocis d’aquest ampli continent vertebrat per una cultura travessada per la supervivència, la música, la vida al carrer i les ferides colonials.

Dels vora 350.000 estrangers empadronats a la ciutat de Barcelona (Idescat, 2021), uns 112.000, gairebé el 33%, són llatinoamericans, i això sense comptar els no empadronats o els que ho estan amb passaport europeu, que són molts. Colombians (15.294), hondurenys (14.356), veneçolans (13.112) i peruans (12.266) lideren el rànquing, seguits d’argentins (9.195), bolivians (7.475), brasilers (7.444) i equatorians (6.827). Són milers d’històries de vida, que, més enllà de les ferides i aventures que acompanyen qualsevol migració, nodreixen la ciutat amb expressions culturals folklòriques, modernes i també combinacions entre totes dues. I gaudeixen de valent amb concerts com els que Juan Luis Guerra i Rubén Blades han ofert recentment al Festival Cruïlla o d’altres de més alternatius com la rapera i cumbiera Sara Hebe, que, a més, va tocar a la sala 2 de l’Apolo el mateix dia del mes de juny passat que a la sala del costat ho feien els cumbieros Chico Trujillo.

Empremta afroboliviana a Sants

Però algunes d’aquestes empremtes culturals són insospitades, com la forta herència africana que van deixar els esclaus en forma de balls a Bolívia. Ho explica la Vanessa, que ara dirigeix la tropa cholitas de la filial a Barcelona de la fraternitat de caporals San Simón de Cochabamba.

Té 35 anys i en fa 13 que va arribar a Barcelona. De petita havia ballat danses tradicionals de diferents tipus a Bolívia. “Em vaig adonar que així era com perdia la timidesa”, diu. Quan portava vuit mesos a Barcelona força desconnectada dels balls i del seu país, es va trobar per casualitat un espectacle de balls tradicionals bolivians a les Festes de la Mercè. “Des de llavors, no he deixat de ballar ni una sola setmana”, afegeix.

“Els esclaus africans eren portats a Potosí per treballar a les mines, però hi feia massa fred. Jo m’hi vaig criar fins als cinc anys, el terra es glaça, i des que vaig sortir d’allà vaig tenir clar que no hi volia tornar pel fred. La qüestió és que aquests esclaus eren portats a zones tropicals del país, sobretot a Los Yungas, on encara perviuen els descendents”, afegeix la Vanessa.

Allà van crear una dança afroboliviana, la saya, que va evolucionar primer en el tundique i als anys 70 en caporales. Són coreografies en grup. “Els homes ballen d’una manera més rude; les noies, més fi”, explica la Vanessa.

La quena –o flauta dels Andes–, la zampoña, els xiulets i altres instruments com el charango, la conga o les maraques en componen els sons, tot i que a Barcelona el que està realment popularitzat és el ball i els assajos reuneixen centenars de persones a Sants, on les cançons sonen per altaveus portàtils.

Quan poden, a més, les fraternitats viatgen a altres països europeus on hi ha altres filials. I un cop l’any, curiosament el Dia de la Hispanitat, el 12 d’octubre, omplen el passeig de Gràcia amb desenes de grups ballant caporales en una desfilada.

La cúmbia psicodèlica

Més coneguda que els caporales, la cúmbia és un dels gèneres llatinoamericans més internacionals. Malgrat que va néixer a Colòmbia fruit del contacte entre indígenes i africans i també amb certs trets de la cultura colonial espanyola, s’ha escampat per tota l’Amèrica Llatina amb diferents modalitats (hi ha cúmbia argentina, mexicana…) i sempre en evolució, des dels primers orígens amb tambors africans i gaites i flautes indígenes al voltant del foc fins als últims contactes amb l’electrònica o fins i tot el reggaeton, ara amb el güiro o güira i el seu so característic com a element vertebrador de la majoria de les modalitats.

Tot i que, com en tots els gèneres, encara hi ha puristes, n’hi ha d’altres que defensen que “la cúmbia va néixer com a mescla i com a mescla s’ha de tocar”. “I també és viatgera, per això som aquí a Barcelona, migrants, tocant-la”, afegeixen. Són paraules del Paco, cantant de Cholo, un grup que mescla la chicha peruana –és a dir, la cúmbia amb tonalitats de rock psicodèlic nascuda al Perú als anys 70– amb el rap, amb un potentíssim directe que omple gairebé sempre que toca en les petites sales de l’underground barceloní.

La més habitual per rebre aquest tipus de concerts és el Diobar, on Cholo ha tocat en diverses ocasions. El Diobar és, de fet, un dels petits motors de l’escena musical llatina local (hi programen forró, salsa…) i de la cúmbia en particular, que a Barcelona va més enllà de Cholo i dialoga amb el rock, l’electrònica i altres gèneres de la mà de DJs i també de grups com Balkumbia, que hi aporta, a més, uns quants grams de música balcànica. Són tots grups petitons a les xarxes amb una comunitat molt fidel als concerts, que es concentra i potencia cada any amb el festival Que No Kumbia el Pánico.

El Paco, peruà –alhora raper i punk com els Rage Against The Machine o els Beastie Boys–, va formar primer un grup de punk amb l’Steven, guitarrista irlandès, ja fa uns quatre o cinc anys. Va ser pel Paco que l’Steven va començar a sentir parlar de la cúmbia, i després per les típiques llistes de millors cançons, fins que van començar a tocar-ne algunes en directe i van veure que els funcionaven molt més que les de rock.

La seva proposta és ballable i alhora combativa, d’arrels i alhora internacional, amb lletres que busquen en la quotidianitat la reivindicació, sigui explicant la precarietat i tristor d’algú que s’ha quedat sense feina o assenyalant com a “rates” aquells que prefereixen trepitjar que no pas ajudar.

Ara, a més d’ells, el grup compta amb un total de set components. La majoria van arribar a Barcelona per amor. L’Elvin, percussionista nord-americà fill de paraguaians que toca el tres cubà i que alterna Cholo amb altres bandes, com la que té de boleros al carrer Blai amb la gorra; el Coco, cantant peruà amb família a Itàlia que relata el seu calvari per aconseguir els papers i que ara es guanya la vida vigilant les tanques de rodatges d’audiovisuals; el Miguel, baixista peruà que va arribar de petit amb el reagrupament familiar dels seus pares, o l’Antonio, bateria i dissenyador que ara treballa de moderador de contingut a Facebook, a les oficines de la Torre Glòries.

L’horitzontalitat de la samba

A les oficines de Facebook hi treballen centenars de llatinoamericans i també ho fa el Caio, brasiler de 38 anys i un dels integrants del Samba Callejero que des de fa unes setmanes té lloc al xiringuito Camping del Poblenou. Ell ja tocava a Rio de Janeiro, d’on és originari, però a l’arribar a Barcelona fa tres anys va deixar estar la música. “Fins que em van animar a tocar i després encara vaig comprar un surdo (un tambor enorme que es toca a la samba)”, explica, i remata entre rialles: “No sabia ni on guardar-lo, així que vaig dir-me: «Home, ara que l’has comprat, l’hauràs de tocar»”.

Ara bé, la cosa encara se li va posar més fàcil per seguir tocant quan fa nou mesos va arribar el Chico, bon amic seu de Rio que es va quedar els primers dies amb el seu cavaquinho (petita guitarra pròpia de la samba) dormint a casa seva. “Vaig sortir de l’aeroport, vaig arribar a casa seva i al cap d’uns minuts vam sortir a tocar samba al carrer”, comenta el Chico.

Uns dies després, van quedar encantats amb el xiringuito Camping, al Poblenou, i allà van començar a tocar, primer de manera puntual, després cada dues setmanes i omplint-se amb centenars d’espectadors, la majoria brasilers, sota el nom de Samba Callejero, que a l’Instagram va anunciant quan se celebra. Just aquest diumenge toquen un altre cop.

Amb el Chico i el Caio també hi toca el Juan, tercer membre del grup nuclear, que va arribar fa quatre anys i mig a Barcelona. Nascut a Rio i format en biologia, ara alterna els concerts amb la seva feina de manteniment de jardins municipals. “Tenim la sort que la música brasilera s’escolta a tot el món. A Barcelona, tens música brasilera gairebé cada dia”, diu.

Més enllà del nucli, però, la roda de samba, amb uns deu instruments, permet de vegades l’entrada i sortida d’altres músics, tot i que estan mirant d’estabilitzar una mica el grup. Entre les que hi toca hi ha la Lucia, italiana, que s’ha apassionat recentment per la samba però que té la música i Llatinoamèrica a les venes. “El meu pare, el meu avi, el meu tiet… Tots els homes de la meva família són músics”, explica. El seu avi era l’argentí Luis Bacalov, pianista i compositor d’orquestra i de tango que va guanyar un Oscar per la banda sonora d’El carter.

“Jo del Brasil només en coneixia la bossa nova i una mica de Gilberto Gil i Chico Buarque, pel meu pare, i quan vaig conèixer el Juan vaig descobrir més de la samba”, relata. Ballarina contemporània, la Lucia va començar a fer classes de percussió fa poc més d’un any i ara s’apunta als concerts de Samba Callejero, que aquest diumenge tornarà al xiringuito Camping.

“A Europa no estem acostumats a la magnitud col·lectiva de la samba, que un poble sencer se sàpiga centenars de cançons”, diu la Lucia, que tot i això havia sentit coses similars cantant cançons populars en cors quan encara vivia a Itàlia.

Com passa amb la cúmbia i amb els caporales, la samba s’estén per Europa amb les migracions llatinoamericanes que venen buscant un futur millor. I, de nou, en els seus ritmes viatja l’empremta africana que va arribar al Brasil durant l’era colonial a través dels esclaus.

La samba va néixer a principis del segle XX a les comunitats afrobrasileres de Rio de Janeiro i va desenvolupar molts subtipus, alguns d’ells associats a les escoles de carnaval. Malgrat que es tracta d’una música distesa en què hi ha molta més gent cantant amb la cervesa i el braç aixecats, la mirada europea i nord-americana l’ha simplificat i relacionat amb el ball de les passistes de Carnaval lleugeres de roba, que només són una part d’aquesta cultura, sobretot, democràtica i horitzontal, on els músics canten en rodes a l’alçada del bar i dels clients i rara vegada sobre un escenari.

La samba està feta de cançons alhora alegres i tristes gràcies a una combinació única de melodies melancòliques i fortes batucades, i això li confereix efectes terapèutics que la Luana, que va arribar fa només set mesos a Barcelona, ha tornat a comprovar. Criada a la favela de Rocinha, va venir buscant un tractament mèdic per a una familiar molt pròxima. “La primera cosa que vaig fer va ser buscar la samba. I m’ajuda molt retrobar-me amb la comunitat brasilera, cantar i tocar el pandeiro, trobar els somriures”, diu la Luana.

La solitud del 'pasillo' equatorià

Si l’ambient festiu i comunitari de músiques com la samba, la cúmbia o els caporales encara manté la flama ben viva gràcies als joves que segueixen alimentant-la, per a migrants que toquen gèneres musicals més solitaris, tristos i en desús, la cosa no és tan senzilla. Qui ho explica és Elizabeth Pérez, que va fugir del masclisme de la indústria musical a l’Equador i es va passar els seus primers dies a Europa cantant i plorant pels carrers de Roma.

“Jo estava molt sola, portava una guitarra que vaig trobar a l’habitació que em van llogar i plorava, de la il·lusió de cantar, de la frustració perquè no m’entenien, per haver de sortir corrents quan venia la policia. Va ser un inici molt dur. Cantava i em donaven monedes. Vaig haver de demanar menjar a Càritas. Van ser dos mesos en xoc, la música em va salvar”, explica amb memòries nítides, tot i que d’allò ja fa 32 anys.

A través de l’Església, on van veure que cantava molt bé, va poder fer alguns concerts a escoles amb els nens i altres grups, però la vida laboral cuidant una persona gran es va imposar, quan encara no tenia papers i tenia el repte d’alimentar els tres fills adolescents que havia deixat a l’Equador.

El seu camí és el de milers de dones migrades llatinoamericanes: arribar sense papers, cuidar gent gran a canvi de sous baixíssims i sense papers ni drets laborals, fer que miraculosament una part arribi als fills al país d’origen, aconseguir finalment regularitzar-se, portar els fills i seguir treballant per sous encara baixos però amb una mica més de drets gràcies als papers. En aquest context, les trobades amb gent d’orígens similars, i també les expressions culturals que canalitzen tots els sentiments, acaben sent les millors vies d’escapament.

L’Elizabeth va arribar a Barcelona l’any 2000 i es va instal·lar en un cinquè pis sense ascensor a Nou Barris, on el propietari li va voler cobrar la rentadora, la taula i tot el que hi havia en el petit pis de lloguer. “Vaig començar a treballar en una residència d’avis. Netejava i cantava als avis, i jo així era feliç”, explica.

L’any 2014, quan va tenir lloc un gran terratrèmol a l’Equador, va voler sumar-se a un acte de la comunitat equatoriana a l’Arc de Triomf, i allà es va posar a cantar. “Així em va conèixer la comunitat, una associació d’artistes, i vaig començar a assistir a actes. Estava ple de gent, vaig plorar molt”, recorda.

Des de llavors, l’Elizabeth ha pogut cantar també a l’Equador, gravar alguns discos i fins i tot representar el seu país a la festa iberoamericana de Cuba. Les cançons del pasillo, gènere que va arribar i prendre forma autòctona a l’Equador a principis del XX, són tristes, però l’Elizabeth ho explica tot amb un somriure.

Ara jubilada, segueix lluitant per mantenir viu aquest gènere de la mà del Taller Equatorià d’Art i Cultura (TEAC), una entitat tan petita que pateix per tenir seu. No ha aconseguit guanyar-se la vida amb la música ni rebentar YouTube com les estrelles del reggaeton, però transmet a cada minut la pau i l’alegria d’haver pogut estabilitzar-se amb els seus fills a Barcelona i, sobretot, no parar mai de cantar.