Reportatge
Diumenge 12/08/2022

Barcelona llatina, molt més que 'reggaeton'

La migració llatinoamericana multiplica la riquesa musical de la ciutat i crea un circuit amb desenes de gèneres i centenars de concerts oficials i d’espontanis

11 min
El xiringuito Camping del Poblenou.

"Diablo!" Se sent un crit des de la pista de bàsquet del Parc de l’Espanya Industrial, de ràbia o celebració, habitual entre els joves dominicans musculats que dominen les pistes de bàsquet. Entre les xemeneies que envolten el recinte, la Vanessa comença a preparar el seu grup de ball popular bolivià. El que ballen es diu caporales i és una més de les desenes o centenars d’expressions culturals amb què els ciutadans llatinoamericans enriqueixen Barcelona sense que gran part de la ciutat se n’assabenti o hi pari gaire atenció.

Ho fan per amor a la terra, per inèrcia festiva, per teixir comunitat amb uns compatriotes amb els quals comparteixen un camí migratori mai fàcil, sovint ple de ferides, però també d’alegries. “Amb la música, el ball i el menjar ens sentim més a prop de la nostra terra”, diu la Vanessa. En pocs minuts han arribat uns 200 joves d’almenys cinc grups diferents de caporales, que omplen aquest espai gris a tocar de l’estació de Sants amb vestits de colors vius.

Assaig del ball de caporals al parc de l'Espanya Industrial de Barcelona.

Sense ni tan sols sortir del parc, la forta empremta llatinoamericana se sent en altaveus que escupen cúmbia o reggaeton, als grups de morenada (un altre ball bolivià) i a les classes de salsa, i a pocs metres d’allà, en els cartells que empaperen el barri, uns amb les festes nacionals de Bolívia i de l’Equador que s’acaben de celebrar a principis d’agost al Parc del Fòrum, d’altres amb la tornada de Los Van Van, estrelles del songo, a Razzmatazz. I fins i tot trobem un cartell de La Guía Latina, que intenta aglutinar els negocis d’aquest ampli continent vertebrat per una cultura travessada per la supervivència, la música, la vida al carrer i les ferides colonials.

Dels vora 350.000 estrangers empadronats a la ciutat de Barcelona (Idescat, 2021), uns 112.000, gairebé el 33%, són llatinoamericans, i això sense comptar els no empadronats o els que ho estan amb passaport europeu, que són molts. Colombians (15.294), hondurenys (14.356), veneçolans (13.112) i peruans (12.266) lideren el rànquing, seguits d’argentins (9.195), bolivians (7.475), brasilers (7.444) i equatorians (6.827). Són milers d’històries de vida, que, més enllà de les ferides i aventures que acompanyen qualsevol migració, nodreixen la ciutat amb expressions culturals folklòriques, modernes i també combinacions entre totes dues. I gaudeixen de valent amb concerts com els que Juan Luis Guerra i Rubén Blades han ofert recentment al Festival Cruïlla o d’altres de més alternatius com la rapera i cumbiera Sara Hebe, que, a més, va tocar a la sala 2 de l’Apolo el mateix dia del mes de juny passat que a la sala del costat ho feien els cumbieros Chico Trujillo.

Empremta afroboliviana a Sants

Però algunes d’aquestes empremtes culturals són insospitades, com la forta herència africana que van deixar els esclaus en forma de balls a Bolívia. Ho explica la Vanessa, que ara dirigeix la tropa cholitas de la filial a Barcelona de la fraternitat de caporals San Simón de Cochabamba.

Té 35 anys i en fa 13 que va arribar a Barcelona. De petita havia ballat danses tradicionals de diferents tipus a Bolívia. “Em vaig adonar que així era com perdia la timidesa”, diu. Quan portava vuit mesos a Barcelona força desconnectada dels balls i del seu país, es va trobar per casualitat un espectacle de balls tradicionals bolivians a les Festes de la Mercè. “Des de llavors, no he deixat de ballar ni una sola setmana”, afegeix.

Vanessa Ibarra, membre de la fraternitat de caporals San Simón de Cochabamba de Barcelona.
Assaig del grup de caporals de la Vanessa a Barcelona.

“Els esclaus africans eren portats a Potosí per treballar a les mines, però hi feia massa fred. Jo m’hi vaig criar fins als cinc anys, el terra es glaça, i des que vaig sortir d’allà vaig tenir clar que no hi volia tornar pel fred. La qüestió és que aquests esclaus eren portats a zones tropicals del país, sobretot a Los Yungas, on encara perviuen els descendents”, afegeix la Vanessa.

Allà van crear una dança afroboliviana, la saya, que va evolucionar primer en el tundique i als anys 70 en caporales. Són coreografies en grup. “Els homes ballen d’una manera més rude; les noies, més fi”, explica la Vanessa.

La quena –o flauta dels Andes–, la zampoña, els xiulets i altres instruments com el charango, la conga o les maraques en componen els sons, tot i que a Barcelona el que està realment popularitzat és el ball i els assajos reuneixen centenars de persones a Sants, on les cançons sonen per altaveus portàtils.

Quan poden, a més, les fraternitats viatgen a altres països europeus on hi ha altres filials. I un cop l’any, curiosament el Dia de la Hispanitat, el 12 d’octubre, omplen el passeig de Gràcia amb desenes de grups ballant caporales en una desfilada.

La cúmbia psicodèlica

Més coneguda que els caporales, la cúmbia és un dels gèneres llatinoamericans més internacionals. Malgrat que va néixer a Colòmbia fruit del contacte entre indígenes i africans i també amb certs trets de la cultura colonial espanyola, s’ha escampat per tota l’Amèrica Llatina amb diferents modalitats (hi ha cúmbia argentina, mexicana…) i sempre en evolució, des dels primers orígens amb tambors africans i gaites i flautes indígenes al voltant del foc fins als últims contactes amb l’electrònica o fins i tot el reggaeton, ara amb el güiro o güira i el seu so característic com a element vertebrador de la majoria de les modalitats.

Tot i que, com en tots els gèneres, encara hi ha puristes, n’hi ha d’altres que defensen que “la cúmbia va néixer com a mescla i com a mescla s’ha de tocar”. “I també és viatgera, per això som aquí a Barcelona, migrants, tocant-la”, afegeixen. Són paraules del Paco, cantant de Cholo, un grup que mescla la chicha peruana –és a dir, la cúmbia amb tonalitats de rock psicodèlic nascuda al Perú als anys 70– amb el rap, amb un potentíssim directe que omple gairebé sempre que toca en les petites sales de l’underground barceloní.

Assaig del grup Cholo, que toca a les petites sales de l’underground barceloní.
El grup de cúmbia Cholo mescla la chicha peruana amb el rap.

La més habitual per rebre aquest tipus de concerts és el Diobar, on Cholo ha tocat en diverses ocasions. El Diobar és, de fet, un dels petits motors de l’escena musical llatina local (hi programen forró, salsa…) i de la cúmbia en particular, que a Barcelona va més enllà de Cholo i dialoga amb el rock, l’electrònica i altres gèneres de la mà de DJs i també de grups com Balkumbia, que hi aporta, a més, uns quants grams de música balcànica. Són tots grups petitons a les xarxes amb una comunitat molt fidel als concerts, que es concentra i potencia cada any amb el festival Que No Kumbia el Pánico.

El Paco, peruà –alhora raper i punk com els Rage Against The Machine o els Beastie Boys–, va formar primer un grup de punk amb l’Steven, guitarrista irlandès, ja fa uns quatre o cinc anys. Va ser pel Paco que l’Steven va començar a sentir parlar de la cúmbia, i després per les típiques llistes de millors cançons, fins que van començar a tocar-ne algunes en directe i van veure que els funcionaven molt més que les de rock.

La seva proposta és ballable i alhora combativa, d’arrels i alhora internacional, amb lletres que busquen en la quotidianitat la reivindicació, sigui explicant la precarietat i tristor d’algú que s’ha quedat sense feina o assenyalant com a “rates” aquells que prefereixen trepitjar que no pas ajudar.

Ara, a més d’ells, el grup compta amb un total de set components. La majoria van arribar a Barcelona per amor. L’Elvin, percussionista nord-americà fill de paraguaians que toca el tres cubà i que alterna Cholo amb altres bandes, com la que té de boleros al carrer Blai amb la gorra; el Coco, cantant peruà amb família a Itàlia que relata el seu calvari per aconseguir els papers i que ara es guanya la vida vigilant les tanques de rodatges d’audiovisuals; el Miguel, baixista peruà que va arribar de petit amb el reagrupament familiar dels seus pares, o l’Antonio, bateria i dissenyador que ara treballa de moderador de contingut a Facebook, a les oficines de la Torre Glòries.

L’horitzontalitat de la samba

A les oficines de Facebook hi treballen centenars de llatinoamericans i també ho fa el Caio, brasiler de 38 anys i un dels integrants del Samba Callejero que des de fa unes setmanes té lloc al xiringuito Camping del Poblenou. Ell ja tocava a Rio de Janeiro, d’on és originari, però a l’arribar a Barcelona fa tres anys va deixar estar la música. “Fins que em van animar a tocar i després encara vaig comprar un surdo (un tambor enorme que es toca a la samba)”, explica, i remata entre rialles: “No sabia ni on guardar-lo, així que vaig dir-me: «Home, ara que l’has comprat, l’hauràs de tocar»”.

Ara bé, la cosa encara se li va posar més fàcil per seguir tocant quan fa nou mesos va arribar el Chico, bon amic seu de Rio que es va quedar els primers dies amb el seu cavaquinho (petita guitarra pròpia de la samba) dormint a casa seva. “Vaig sortir de l’aeroport, vaig arribar a casa seva i al cap d’uns minuts vam sortir a tocar samba al carrer”, comenta el Chico.