Eduard Sanjuán era un periodista que escrivia al diari El Diluvio, on ens va deixar tot un seguit de cròniques urbanes enteses com a petites instantànies de la Barcelona de fa cent anys. El 1922, la ciutat estava a mig camí de la modernitat. En un dels seus articles descrivia amb entusiasme l’envelat de la Festa Major de Badalona, amb l’interior ple de garlandes de colors. Palau obrer de l’elegància, on centenars de parelles ballaven als acords de l’orquestra. O pujava al cim de Montjuïc per mostrar-nos la metròpoli com un gran hort fet de solcs irregulars, obra d’una mà inexperta. La ciutat vella, caòtica i capriciosa, que provava de racionalitzar-se a l’Eixample.

En els seus articles traspua el naturalisme i la simpatia pels més febles. Així, defensava el dret dels infants a jugar improvisats partits de football al mig del carrer, malgrat les queixes de molts veïns que volien estalviar-se el xivarri que provocaven. O feia una descripció dels corrillos, els grups d’homes que cada dia es reunien a la plaça Reial, de les set a les nou del vespre, per parlar de política o de religió. Un fòrum ciutadà a l’aire lliure que, en els anys de la Primera Guerra Mundial, havia enfrontat a crits els germanòfils amb els aliadòfils.

La mirada de Sanjuán ens porta a un món que de vegades recorda Dickens. Per exemple, quan escrivia sobre una acadèmia de delinqüents on s’ensenyava l’ofici de carterista a una tropa de nens del carrer. Allí aprenien i assajaven mètodes com l’encontronazo (topar amb el vianant i aprofitar la confusió per robar-li els diners) o la tècnica de chinar (tallar el vestit amb una fulla d’afaitar per accedir fàcilment a la cartera), sempre en companyia d’un tapia, l’encarregat de distreure l’atenció de la víctima. Tanmateix, es negava a donar detalls de qui o d’on es portaven a terme les classes perquè, com el periodista ens aclaria, no volia ser un delator de la policia. També parlava de lesfocas de la Rambla, gorristes que amb molt d’art demanaven diners prestats als vianants amb la falsa excusa d’una urgència familiar. O del botxí de Burgos, Gregorio Mayoral, que s’encarregava de les execucions a Barcelona per manca de titular. I a qui un foca va aconseguir treure-li 10 pessetes després d’entrar amb la premsa per assistir a una execució dins la presó Model.

El costat més amagat de la ciutat

La Barcelona de Sanjuán és bruta i revela sovint el costat més amagat. Descriu el Paral·lel com un lloc polsegós on se us embrutarà la roba. Fa el retrat de personatges coneguts, com el torero jubilat Ricardo Torres Bombita. O narra el gest desinteressat d’un cambrer del Villa Rosa, al carrer de l’Arc del Teatre, famós durant uns dies perquè va donar sang voluntàriament per salvar un pacient de l’Hospital Clínic. Entre 1923 i 1925, el nostre cronista va protagonitzar una campanya per indultar la família Roldán, empresonada pels fets de Benagalbón, un poblet malagueny on un interventor monàrquic es va negar a comptar els vots republicans en unes eleccions i es va produir un aldarull que va acabar amb la mort d’un caporal de la Guàrdia Civil. Això li va costar l’ingrés a la presó per “delictes d’impremta”.

El 1927 tornava a la càrrega denunciant les condicions de vida dels barraquistes que vivien entre els carrers de Rocafort, Calàbria, Aragó i València. Tip d’assenyalar injustícies, es va llicenciar en dret i el 1931 es va presentar a les eleccions pel partit Extrema Izquierda Federal. Durant la Guerra Civil va presidir un Tribunal Popular fins que es va veure obligat a exiliar-se a la Gran Bretanya, on va morir pocs anys més tard. Com en va dir Àngel Samblancat, era un home “sincer fins a la impertinència”.