Un paisatge amb neu, un viatge mental a través dels somnis, una habitació ben endreçada de persona pobra, figures que s’esvaeixen, cossos masegats per la malaltia... El concepte de bellesa canvia amb el temps, tot i que hi ha obres que perduren i per això s’anomenen clàssics. Frédéric Schiffter encapçala el seu llibre La belleza (Siruela) amb una frase de Paul Léautaud que parla de la melancolia de contemplar les coses belles, com si sempre pertanyessin al passat.

Schiffter, seguint Kant, ens recorda que el plaer estètic és una cosa “desinteressada”. Però quan sé que estic davant d’una cosa bella?, es pregunta el filòsof francès. I respon que te n’adones quan escoltes, mires o sents alguna cosa i cap d’aquestes creacions no representa per a tu cap incitació a l’acció, ni un fenomen a descobrir, sinó que, a l’entrar-hi en contacte, la raó i la imaginació posen en marxa un joc de “lliure reciprocitat”, una mena de flirteig, gràcies al qual les imatges s’associen amb les idees. Joan Vinyoli ho compara amb una borratxera, en un poema del 1951: “Trasbalsa la bellesa com el vi / d’una verema antiga pres a dolls; / el seu ardor sega els genolls / i precipita el cor fins a llanguir”.

Després d’un 2020 que ha estat terrible, hem parlat amb cinc artistes de primer nivell, capaços, ells, de crear bellesa, perquè ens ajudin a buscar-la i ens expliquin com i on la troben a l’hora de crear. Tot, esclar, depèn de l’entrenament de cadascú. Perquè la sensibilitat és una cosa que s’educa.

Marcos Morau · coreògraf

Triptych 1971 (in memory of George Dyer), de Francis Bacon

Qui pot negar que a Siena o a Sonoma hi ha moments d’una extraordinària bellesa? En els moviments dels ballarins, en la composició, en el tot. Marcos Morau, el coreògraf de La Veronal, responsable d’aquestes peces, assegura: “Intento no buscar-la però ella sempre acaba trobant-me”. La pintura és un dels seus màxims referents i l’art que mira més a prop com a creador. I Francis Bacon és la seva obsessió, per la bellesa que desprenen els seus quadres o per la seva absència. El contrast és un dels eixos centrals de la seva obra.

“En Bacon veig bellesa en la suggestió, en el color i en la composició, alhora que em permet accedir a la bellesa no només amb els ulls sinó també amb el cervell i amb l’estómac”, diu. “Bacon em col·loca entre la figuració i l’abstracció, entre la veritat i el dubte, i sento això com un veritable plaer, un plaer que inevitablement em fa preguntar-me pel futur de la bellesa”, afegeix Morau.

El coreògraf d’Ontinyent no busca la bellesa en el que és més obvi, més clàssic: “Tinc fascinació per trobar la bellesa en el desastre, en el que és tràgic o en els no-llocs (supermercats, aeroports, etc.), i ja no només per la seva plasticitat sinó pel valor que cobra el que és simbòlic en el nostre temps, un temps en el qual sols i perduts som capaços de veure’ns com un producte de la bellesa del nostre temps”. Creu que, al llarg de la història, la bellesa ha aconseguit escapar-se de la seva zona de confort i arribar a llocs on abans no arribava.

“M’agrada amagar la bellesa, no col·locar-la en primer pla, fer que els ulls se la trobin quan no l’esperen o amagar-la darrere d’una falsa aparença”, matisa Morau. Amb La Veronal, afegeix, la bellesa, l’ordre i el que és suposadament harmònic han tingut un lloc important, i és aquesta bellesa la que entra en conflicte amb “un moviment menys orgànic i uns personatges que més que encarnar la bellesa sembla que la busquin perquè l’han perdut”. Per això pretén el contrast, elements dissonants que la subratllin. “Els que componem imatges i ens dediquem a la creació d’universos sabem que la norma és el parany i que la bellesa necessita la provocació i l’error o el contrast per elevar-se”, remata Morau.

Ingrid Guardiola · assagista

The house is black, de Forough Farrokhzad

Podria dir Simfonia Júpiter de Mozart, però es queda amb una pel·lícula dels anys 60 de la poeta iraniana Forough Farrokhzad, The house is black. ¿Un documental, del qual parla a Fils (Arcàdia), que narra la vida en una leproseria del nord de l’Iran? Doncs sí, perquè a ella li interessen les obres que “incomoden”.

“Hi ha un contingut molt violent, de cossos lletjos, anormals, però Farrokhzad hi afegeix els seus versos i fragments de l’Alcorà i del Nou Testament”, diu l’assagista. “I torna la dignitat als cossos”. No oblida el discurs de la cineasta, que en un moment del film diu als nens que enumerin coses boniques i sempre es refereixen a elements de la natura. Quan han de parlar de coses lletges, miren el seu cos.

“La bellesa, primer, participa molt de les convencions del poder, allò que gestiona el poder públic, de la moda a la cultura hegemònica”, afirma l’assagista. I va cap a la “fascinació” que avui dia, per exemple, generen Rosalía o Kendrick Lamar. “La bellesa ens permet sortir de l’anestèsia de l’infraestímul”, diu, tot referint-se al nostre context cultural i a l’intercanvi constant que es produeix a les xarxes socials, un sistema de “recompenses molt neurològic que ens instaura en un món de plaers i complaences”. “Més que generar experiències estètiques, genera experiències cosmètiques”, apunta.

Conscient, com deia Georges Bataille, que els ulls dels espectadors són com mosques atretes per coses repugnants, sempre darrere de “coses que despertin l’atracció del nostre cervell”, Guardiola es fixa en les finestres de Vermeer, la humitat de la matèria de Tarkovski o l’ús del substantiu en mans d’Espriu o Vinyoli, com aquest poeta converteix els verbs en persones. Davant de tot això, prefereix parlar de commoció més que d’emoció. “Quan estic davant d’un Zurbarán, a nivell formal veig que hi ha una abstracció inusual que em commou com una cosa bella, també a nivell intel·lectual”, indica. “M’interessa el que surt de l’hegemonia, el que és inquietant”, recorda.

“La bellesa no es pot produir, per això sempre falta; quan topes amb una cosa bella, sents el seu no futur”, assenyala l’assagista.

Albert Serra · director de cinema

Long day’s journey into night, de Bi Gan

La pel·lícula que ha triat Albert Serra té una història al darrere. Ell la va veure a la Quinzena de Realitzadors del Festival de Canes del 2018 i en va sortir en xoc. I li va seguir la pista. Com que estava protagonitzada per dues estrelles del cinema xinès (Tang Wei i Huang Jue), es va vendre al gegant asiàtic com la pel·lícula romàntica que s’havia de veure tot coincidint amb l’any nou. El dia de l’estrena va recaptar més de 30 milions de dòlars, però els comentaris a les xarxes socials i el hashtag “No entenem Long day’s journey into night ” van fer que pocs s’hi atrevissin després.

“Aparentment és una pel·li normal, un thriller, com dels 60 o dels 70, iconoclasta, amb una idea convulsa al darrere que desestructura la bellesa”, afirma Serra, que veu el treball de Bi Gan com “una exploració que ens serveix per mirar cap on anirà el cinema del futur, sobretot a nivell formal”. La cinta parla d’un noi que torna al seu poble i busca un amor d’infantesa. I acaba amb un somni de prop d’una hora narrat en un únic pla seqüència en 3D.

“Un somni gravat amb la lògica del somni sense voler emular-lo, que trenca lògiques narratives, sense res d’estable, com un riu, que mai no és el mateix”, dispara Serra. Davant del predomini de les sèries en el món audiovisual actual (“periodisme en imatges”, en diu), Bi Gan ens ofereix la poesia del pla, en què mai no saps on és el centre d’atenció. “Ha creat una bellesa que permet anar més a fons en el llenguatge i que, alhora, és com la poesia de Paul Celan, que no és a l’abast de tothom”, assegura.

Per a Serra, l’art és sospita. I el cine en particular demana “fe en el que veus, sense ombra de sospita”. Aquí, creu, és on hi ha molt camí per a l’experimentació i la generació de noves belleses. El digital ha suposat una revolució per al món del cinema. Per aquest motiu, diu, no té cap sentit continuar rodant com si encara fóssim a l’era dels 35 mm. “Avui la bellesa és convulsa, destructiva, avantguardista, anticanònica i iconoclasta, potser per la ineptitud del públic i la sofisticació del llenguatge gràcies al digital”, afegeix.

El director de pel·lícules com Liberté o El cant dels ocells confessa que no busca expressament la bellesa, però sí que s’inspira en molts referents que considera bells. Per exemple, per a les escenes nocturnes d’ Història de la meva mort va anar a buscar Goya i Rembrandt, i el ritual de tallar-li el morro a la bèstia per cremar-lo després en greix surt directament de la Ilíada, obra a la qual torna constantment.

Fina Miralles · artista plàstica

L’habitació, de Vincent Van Gogh

“A Occident, la bellesa sempre s’ha relacionat amb el cos femení, però per a mi està relacionada amb la vida, amb un arbre, amb una cosa viva”. Per això Fina Miralles ha escollit un quadre tan senzill com L’habitació de Van Gogh, llenç que pinta després de mostrar-nos les sabates, d’anar al camp... “Podria haver pintat un exterior, un jardí, com fa Matisse, però ell decideix reflectir la vida que té, la seva part més íntima”, diu.

Miralles es fixa en el fet que a l’habitació de l’holandès tot està molt ben endreçat i que el conjunt no només li desperta “la tendresa”, sinó que també li permet fer-se una idea de com bategava la seva vida, la seva realitat. S’han escrit milers de pàgines sobre aquest quadre, sobre què signifiquen tots i cadascun dels elements que hi ha en aquesta cambra d’home pobre. Ella, però, elimina qualsevol simbolisme i demana que ens fixem en això, en la vida que n’emergeix.

“Van Gogh m’ha ajudat molt i ens hem avingut molt bé: em va ajudar quan em vaig iniciar en el retrat, a l’hora de fer front a un paisatge, a pintar les flors”, reconeix Miralles. Segons ella, no estan gaire lluny, l’un de l’altre. I cita les cartes que Vincent li va enviar al seu germà Teo per explicar-li tot el que sap de pintura. Allà hi va escriure: “Dibuixar és com fer escultura amb la línia”. Una línia que per a l’artista, ara objecte d’una important retrospectiva al Macba, “t’ha de marcar els espais que no es veuen”. Miralles creu que ha seguit el mateix camí que Van Gogh, fins i tot quan ha hagut de creure en el llenguatge. Fa dos anys i escaig va publicar Paraules fèrtils, on explora la funció “reveladora de la paraula”.

És curiosa, reflexiona l’artista, l’atracció que dècades enrere sentia la gent per les natures mortes, aquelles obres fetes de fruites damunt taules. “A algú li va interessar en un moment -riu-. Ara hem d’anar cap a la vida”, exclama.

Lucia Pietrelli · escriptora

Caçadors en la neu, de Brueghel el Vell

Potser és perquè li recorda la seva infantesa a Candelara, a Itàlia, on a l’hivern vivia sotmesa a la neu, però si li preguntem a Lucia Pietrelli, premi Lletra d’Or 2020 per Lítica (Males Herbes), quina obra d’art li transmet bellesa no dubta a assenyalar Caçadors en la neu, del pintor flamenc del segle XVI Pieter Brueghel el Vell. “La bellesa no existeix, només apareix quan es cobreix d’una altra cosa”, exclama. Per a ella, doncs, la bellesa és una cosa que sents en contemplar-ne una altra que et connecta amb un jo anterior. És la nostàlgia de les coses belles de què parla Paul Léautaud.

“Brueghel el Vell és un pintor que sempre he tingut al cap, des que el vaig descobrir al batxillerat”, diu Pietrelli, que fa una dècada que viu a Mallorca. La novel·lista i poeta parla d’una “emoció connectada” i, certament, d’un fil que va d’aquest quadre a la seva infantesa. Seria difícil buscar alguna referència directa de Caçadors en la neu en la seva obra, que ha caminat més a prop del realisme salvatge i, en els últims temps, cap a un lirisme inquietant. “De manera inconscient potser el tinc present, el quadre, però, més enllà del resultat final, sempre hi ha estat”, afirma.

Per a ella, la bellesa és “un moment que es congela”. D’aquí que li costi relacionar-la amb el moviment, amb el cinema, una obra de teatre o, fins i tot, una novel·la. “Estem acostumats que ens diguin que és bella una cosa plana i tranquil·la”, assegura. Això sí, té clar que el que és bell i el que és bonic, sovint confosos, no tenen perquè anar sempre de bracet. Schiffter en marca les diferències: el que és bonic és temporal, mentre que el que és bell està per sobre de qualsevol moda.

Es pot buscar la bellesa en l’escriptura? A Pietrelli li interessa pel costat del so. “Llegeixo el que escric en veu alta i intento que soni bé”, diu. A nivell estètic, l’escriptora mallorquina necessita investigar “el que és inquietant, cruel i lleig”. “ Lítica és més inquietant que bell”, afegeix.