Reportatge
Diumenge 13/12/2021

Jo soc jo i el meu bessó

Parlem amb sis parelles de bessons monozigòtics, els anomenats idèntics, sobre com es construeix la identitat quan des de l’úter matern has compartit vida amb algú molt semblant a tu

17 min
Ramon i Josep Gonzàlez-Cambray, 49 anys

“És una relació que si no ets bessó, per molt bona relació que tinguis amb els germans, és difícil d’entendre”. Si alguna cosa m’ha quedat clara després d’entrevistar sis parelles de bessons idèntics -o monozigòtics- és que, per molt que ho pregunti i per molt que ho intenti, mai podré acabar de saber què significa tenir un germà bessó o una germana bessona. Si bé la relació entre bessons passa per diferents fases -en la infantesa o en l’adolescència hi ha més interès en diferenciar-se, segons expliquen alguns entrevistats-, la connexió que tenen sobrepassa la simple relació fraternal. “Sempre hem dit que som més que germans perquè hem compartit molt, hem tingut molta afinitat i molta connexió, i la relació, comparada amb la del germà petit, és diferent”, reconeixen els bessons Josep i Ramon Gonzàlez-Cambray. De fet, els germans dels bessons mereixerien una entrevista a part. Tots els bessons amb germans que apareixen en aquest reportatge reconeixen que la relació no és comparable. “Tenim una relació amb el germà petit i una relació de bessons entre nosaltres, és inevitable”, diuen els Gonzàlez-Cambray. El mateix els passa a les bessones Clara i Alícia Layunta, que tenen dues germanes més grans, la Lucía i l’Ada (Colau). “Elles es queixen una mica”, reconeixen. Els germans Torres, els xefs Sergio i Javier, també asseguren que la seva connexió “no s’assembla a cap altra”. “És de germà però també és d’amic. És de bessons però ho has de ser per saber el que és perquè no es pot explicar, és diferent de tenir un germà”, admeten.

Aquesta connexió entre bessons, tan difícil de comprendre si no la vius en primera persona, impacta en la construcció de la pròpia identitat. “Vius una mica com si no estiguessis mai sol. O sigui, jo no soc el Josep. Jo soc el Josep i el Ramon. La meva identitat és Josep i Ramon. És com si formessis part d’alguna cosa més”, explica el conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray. De fet, els dos germans es giren quan els anomenen pel nom de l’altre. “Sempre ens han confós i sempre hem respost als dos noms”, diu el Ramon, que ara ha d’anar més amb compte, ja que si bé ell no és conegut, la seva cara sí. “Els professors coneixen el seu conseller i a vegades vaig a un restaurant o a jugar a pàdel i em miren o em fan fotos pensant-se que soc ell”, explica el Ramon. No els molesta que els confonguin. “Ja ens anava bé”, diuen. Fa poc, en la presa de possessió dels nous consellers, alguns membres del Govern van felicitar el Ramon al confondre’l amb el Josep. A la Clara i l’Alícia Layunta també les han confós, però elles no han jugat mai a intercanviar-se, al contrari que, per exemple, els germans Torres o els Gonzàlez-Cambray. “Això atreia més a la gent que a nosaltres”, diuen elles.

La Clara creu que, en el cas dels bessons, la identitat triga més en construir-se i es fa de més gran, ja que durant la infantesa i l’adolescència hi ha la dificultat afegida de buscar la semblança o la diferència amb el bessó. “Jo vaig triar coses que no sé si m’agraden o no pel sol fet que no s’assemblaven al que ella volia”, explica la Clara. A més, s’hi sumen les etiquetes que la gent posa als bessons en un intent, també, de distingir-los. Ara, en canvi, s’assemblen més del que es pensaven fa 25 anys. “Perquè ara l’altra ja no et fa competència ni ombra. Ja no necessites diferenciar-te’n”, argumenten. Ser bessones forma part de la seva identitat. “Jo en la meva identitat tampoc em concebo com jo sola perquè soc la Clara i l’Ali i tothom ha de saber que hi ha l’Ali. Sempre tinc algú. Ella és la primera a qui explico les coses i, si no ho faig, és com que no ho he tret, em falta alguna cosa”. L’Alícia hi coincideix: “El teu germà és part de tu. El que tu ets també és el que has viscut, i has viscut amb aquesta persona moltes fases de la teva vida”.

"No és amistat, és una altra història"

La Glòria i la Peté Soler tenen una complicitat més que evident malgrat reconèixer que no necessiten trucar-se cada dia. “¿Trucar-nos per preguntar-nos com estem? Això mai ho hem fet”. La seva comunicació, diuen, funciona a altres nivells. “Nosaltres no tenim problemes per estar separades. La gent es pensa que hi ha una comunicació com la de la resta de persones, però la nostra no és igual. Amb una amiga podem parlar de coses més íntimes. Funcionem a un altre nivell”, expliquen. No dirien que són les millors amigues. “No és amistat, és una altra història”. Més aviat són com una parella, però de bessones. “És més semblant a un matrimoni que viu separat”, raonen. Com les Layunta, elles també són quatre germanes. A casa hi havia la gran, la petita i... les bessones. “Quan ets bessona normalment no tens un nom. Nosaltres érem les bessones, en plural”, diu la Peté. Lluny de molestar-los, van aprendre a treure’n profit. “Per a un nen aquesta col·lectivitat és genial, tenies més llibertat i menys pressió”.

Les Layunta eren ClaraiAli o AliiClara. Tot junt. “A mi em sorprenia que a la gent li sorprengués tant que fóssim bessones -admet l’Alícia-. Nosaltres no hi donàvem importància. De grans és quan hem valorat la sort que tenim”. S’hi sumen les germanes Soler: “És un privilegi ser bessona, és el que vol tot nen, un col·lega idèntic”. Elles recorden que la mare va passar un embaràs molt complicat i fins i tot li van donar l’extremunció, pensaven que no se’n sortiria. Els embarassos de bessons, sobretot si són monocorials -és a dir, que comparteixen placenta (i un 70-80% dels idèntics la comparteixen)-, tenen més risc de prematuritat, de mort fetal, d’anomalies i malformacions o de preeclàmpsia per a la mare, explica Francesca Crovetto, metge especialista en medicina maternofetal de BCNatal, que els qualifica “d’embarassos d’alt risc”. Un 15% dels monocorials poden fer el que es coneix com a síndrome de transfusió fetofetal -un bessó li passa tota la sang a l’altre- i l’única solució perquè no morin tots dos és la cirurgia. En un 80% dels casos sobreviuen tots dos, i en un 90%, un. “Els parts múltiples posen en perill la mare i els nens i a la natura no li interessen, però des d’un punt de vista evolutiu no s’han eliminat dels nostres gens. Es pot dir que és un accident de la natura”, diu l’investigador de la Universitat de Leicester Salvador Macip.

Comparacions odioses

Una lliçó que han après tots els bessons és a no comparar mai els fills. El Josep i el Francesc Muntané no tenen més germans. “Tot és comparable sent bessó i les comparacions són odioses -diu el Josep-. Els pares volien que fóssim iguals en tot i això és impossible. En els estudis no ho érem”, continua, i reconeix que hauria sigut més fàcil si el germà hagués sigut més petit o més gran. Mentre parlem miren les fotos de nens i no es reconeixen. La mare, sí. Fins i tot pel plor els distingia.

No creuen en la telepatia entre bessons però sí que reconeixen que el mite té una base. “Tens les mateixes vivències des de petit i et coneixes molt, connectes i llavors comences frases de la mateixa manera, els gestos al parlar són molt semblants... i mirant-nos podem saber què pensa l’altre”, expliquen els Gonzàlez-Cambray. La mare de la Clara i l’Alícia explica que quan una es feia mal, l’altra plorava encara que estiguessin en habitacions separades. “Que teníem com un vincle, però al final ja no saps si és el vincle de ser bessó o que has compartit el dia a dia amb algú durant tants anys que al final la connexió és brutal”. La Clara explica que quan l’Alícia entra en un lloc sap què pensa, si està cansada, trista o estressada o si algú no li ha caigut bé. “Però crec que és més pel to de veu”.

A molts -no a les Layunta- els han vestit iguals fins entrada l’adolescència. “Hi ha moltes coses que quan ets bessó ni te les planteges, perquè la teva vida és aquella i ho vius amb naturalitat”, diuen els Gonzàlez-Cambray. “Moltes d’aquestes preguntes nosaltres no ens les fem, ho donem per fet perquè som bessons”, afegeixen els Torres. Ser bessons, segons els Gonzàlez-Cambray, és, amb les filles, de les “millors coses” que els han passat a la vida.

Glòria i Peté Soler

Glòria i Peté Soler, 65 anys

“Hi ha gent que mai ha fet l’esforç i sempre ens ha confós”

Expliquen, entre riures, que la Glòria ha sigut sempre més tímida, i la Peté, més física. “Des del principi vam assumir rols diferents. La professora cridava la Glòria i jo aixecava la mà per respondre per ella i, si havia d’anar al lavabo, era jo qui demanava permís”, recorda la Peté, que es diu així perquè és com la Glòria deia Maria Josep. “Sempre dic que som dues cares de la mateixa moneda. Una domina certs aspectes i l’altra els contraresta amb d’altres”, raona la Peté. Ser bessó suposa que permanentment et comparin buscant la diferència. “Veiem com els altres ens miren i busquen les diferències: aquesta és més grassoneta, aquesta és més simpàtica... Això ja ens ho feien des de petites. Notem quan la gent ens està distingint. Et sents més observada i més analitzada”, opinen les germanes Soler. De petites, es van jugar als xinos quina de les dues es tallava els cabells. “Llavors volíem ser totalment diferents”. Mai han tingut conflicte pels nois. “Perquè tampoc la relació que buscàvem era la mateixa”, explica la Glòria. “I és més, quan a un noi li agradava una de les dues, sempre ens trobava diferents. Era una prova. Si ens trobava iguals és que no li interessàvem”, afegeix la Peté. Fins al batxillerat van anar juntes a classe i després les van separar: una a lletres i l’altra a ciències, tot i que totes dues -una periodista a TV3 i l’altra historiadora- tenien vocació humanística. “Però les monges van dir que seria millor separar-nos. En aquella època estava de moda fer tests psicotècnics als bessons”. Van rebre, però, una educació diferent que sí que consideren que les va marcar. La Peté tenia una padrina, amiga de la mare, molt culta i melòmana que es va bolcar en ella. I quan la Peté anava amb la padrina, a la Glòria l’enviaven a casa dels avis. “La mare tenia una connexió diferent amb una filla a través de la seva amiga -reconeixen-. Era un greuge comparatiu i, en bessons, qualsevol petita cosa marca -admeten-. Pensa que la frase més repetida quan érem petites era «I jo? I jo?»”

Projectes vitals coincidents

Han pres camins diferents però s’han entrecreuat ara, en la maduresa. “Totes dues estem evolucionant de forma similar”, reconeixen. La Peté viu en un vaixell amb la seva parella amb la intenció de salpar a navegar quan es jubili, i la Glòria i el seu marit s’estan construint una casa en una illa grega. “En això ens assemblem, no som gaire conservadores en els projectes. A nivell vital estem als antípodes de les altres germanes, que viuen una vida més tradicional”. No han jugat a la confusió, tot i que quan van celebrar els 50 anys van fer una festa sonada en què es van intercanviar la roba a mitja festa i molts amics les van confondre. “Hi ha gent que mai ha fet l’esforç i sempre ens ha confós”. ¿Demaneu aquest esforç a la gent? “Home, sí, és gratificant que sàpiguen que ets tu”. Per si de cas, i com que, segons la Glòria, la Peté no saluda, sempre expliquen que tenen una germana bessona. Les parelles han tingut la intel·ligència de no ficar-se en la seva relació. “En el nostre territori no s’hi fica ningú perquè en surt malparat”. Totes dues tenen parelles del mateix signe zodíac -peixos- amb qui comparteixen l’afició per la navegació. “No saps ben bé per què però hi ha coincidències”, admet la Glòria. I només veient-li la cara, li diu a la seva germana: “Què, Peté? Ja tens gana, oi?” I així s’acaba l’entrevista.

Javier i Sergio Torres

Javier i Sergio Torres, 51 anys

“Ens volen en ‘pack’. No en volen a un, ens volen als dos”

Amb 51 anys acabats de fer continuen sent molt semblants físicament i fins i tot la veu és difícil de distingir. “A la nostra mare encara l’hi colem per telèfon”, diuen els xefs Sergio i Javier Torres. De petits els brodaven una J i una S als jerseis per saber qui era qui, tot i que ells jugaven a intercanviar-se’ls. S’han intercanviat a classe, en exàmens, en signatures i en situacions que prefereixen no explicar. Sempre han sigut els bessons però mai els ha molestat. “I encara ara. Ens volen en pack. No en volen a un, ens volen als dos, i es viu amb naturalitat”, explica el Javier. Un dia, després d’estar mesos separats, es van trobar per dinar i tots dos van treure de la butxaca una castanya que havien recollit del bosc. “Per a nosaltres era normal, però a la gent la sorprenia”. Coincidència? “Al final, quan estàs tant de temps amb la mateixa persona, tens una relació que gairebé no cal parlar per dir les coses. Puc mirar-lo i saber què pensa. Es comparteix tant des de la panxa de la mare que al final arribes a entendre’l molt bé”, diu un. I l’altre afegeix: “Hi ha química, bé, hi ha gens”. Construir-se la pròpia identitat no ha sigut un problema. “Ha sigut un avantatge, ens hem donat suport. És una qüestió de lògica: un més un són dos i ser bessons suma”.

Comparteixen vocació i negoci, el restaurant Cocina Hermanos Torres. Van començar la carrera professional separats però amb l’objectiu final d’unir-se. “Vam decidir recórrer els grans restaurants d’Europa per formar-nos un en carn, l’altre en peix, un en pastisseria, l’altre en caça... i així cadascú tindria una base. Era una estratègia”. Ells que podien, es van desdoblar. La vocació culinària va néixer a l’uníson a la cuina de l’àvia, on passaven les hores ajudant-la a pelar pèsols. També comparteixen aficions i, fins fa poc, si un anava a comprar roba, sempre comprava dues peces per donar-ne una a l’altre. “La gent diu que som molt iguals”. També diuen que el Sergio és més obert i el Javier més seriós. Coincideixen en el seu plat favorit: la becada. I admeten que les parelles algun cop els han dit allò de “estàs més amb el teu germà que amb mi”. Però, per ara, no es cansen: “Ens necessitem”.

Josep i Francesc Muntané, 59 anys Dolors i Assumpció Alsina, 59 anys

Josep i Francesc Muntané, 59 anys. Dolors i Assumpció Alsina, 59 anys

“El meu germà és el meu cunyat”

A l’Antonieta la paraven pel carrer cada cop que sortia a passejar per Igualada amb els seus fills. Era l’any 1962 i dos bessons idèntics cridaven l’atenció. L’Antonieta els va vestir igual fins ben entrats els 14 anys. “No m’agradava, no vols anar igual que una altra persona”, admet el Josep. Ara, amb 59 anys, les semblances físiques s’han anat atenuant, però el Josep i el Francesc Muntané comparteixen encara gustos i aficions. Van triar, sense saber-ho, el mateix vestit per al seu casament. Però al final un del dos el va canviar. Compartir celebració de casament i vestit ja hauria sigut massa. “Ens vam casar el mateix dia perquè les famílies eren les mateixes”, expliquen. El Josep i el Francesc no són només bessons, també són cunyats, ja que estan casats amb dues germanes, l’Assumpció i la Dolors Alsina, també de 59 anys i també bessones, tot i que no idèntiques. El viatge de noces, això sí, el van fer per separat. “L’únic que no estava d’acord en casar-se el mateix dia era jo -diu el Josep-. Jo volia que la meva boda fos meva. És el teu dia”. Els quatre han tingut vides paral·leles. Es van conèixer amb les germanes Alsina als 13 anys a la colla sardanista on ballaven i als 17 van començar a sortir, amb setmanes de diferència. Es van casar el mateix dia, viuen a la mateixa casa -al primer pis, el Josep; al segon, el Francesc, i al tercer, la mare- i comparteixen, també, segona residència. El Josep i el Francesc tenen un negoci conjunt i l’Assumpció i la Dolors han treballat molts anys juntes. Juguen tots dos a pàdel i a futbol sala i només una cosa els separa. Un és de l’Espanyol i l’altre del Barça. “Ens han agradat les mateixes coses. Fa 37 anys que juguem junts a futbol. Si no ens sentíssim bé, un dels dos hauria plegat”, diu el Francesc. “Tenim caràcters molt semblants, si no penséssim tan igual la relació no duraria com ha durat. No hi ha gaires diferències”, afegeix el Josep. De petits tenien els mateixos amics, però amb els anys cadascun ha fet els seus. “Som germans i amics”, diu el Francesc. “Més germans que amics”, apunta el Josep. No han tingut necessitat de fer vides separades. “Tenim moltes coses conjuntes i la nostra canalla -tenen dos fills cadascun- han pujat junts”, expliquen. Si hi ha un punt mitjà entre germans i cosins, és aquell on hi ha els seus fills. La Dolors i l’Assumpció diuen que la seva relació és de germanes, però que la dels seus marits és “especial”. “Si un dia no es veuen, es truquen”, diu l’Assumpció. “És que es veuen i es truquen”, afegeix la Dolors. “De joves ja era així. Us necessiteu”. Ells diuen que “no és una cosa volguda, sinó instintiva”. “A part del matrimoni existeixen ells com a parella, i això no es pot trencar”, conclou l’Assumpció.

Alícia i Clara Layunta, 39 anys

Alícia i Clara Layunta, 39 anys

“Amb ella puc ser jo sense filtres”

La Clara i l’Alícia Layunta van voler desmarcar-se tant quan eren nenes que ara se sorprenen de com s’assemblen i s’avenen molt. El sentit de l’humor és una de les seves senyes d’identitat. Els agrada riure i fer riure. Són les amigues que tothom voldria tenir. Passa el temps volant escoltant el relat dels seus parts, l’anècdota de quan es van presentar a un càsting o l’estiu que van anar a unes colònies de flauta. Totes dues parlen molt ràpid i ho viuen tot intensament. Però quan tenen un problema també troben ràpidament la solució. I saben que si s’encallen, poden acudir a l’altra: “És qui m’entén millor”. Durant molts anys van sentir allò de “ClaraiAli, castigades”. “Era igual que tu no et portessis malament, érem un pack. I a nosaltres no ens agradava”. Fins i tot a les competicions d’atletisme els repartien les medalles perquè no sabien quina de les dues havia arribat primer. Reconeixen que de petites eren rivals i que ser bessones era més aviat una molèstia. “Nosaltres reivindicàvem que cadascuna tingués el seu paper, perquè ho compartíem tot: classe, amigues, extraescolars, habitació...” Els pares potenciaven les habilitats de cadascuna “però a fora, a tot arreu, érem les bessones, les Layunta”. “Ho vivíem malament perquè de petita tampoc ho entens i competíem a tot arreu. I més, quan veies que a les teves altres germanes no els passava”. De petites els rols estaven més diferenciats. La Clara era més extravertida i l’Alícia més tímida. Ja no. “A vegades una acapara més protagonisme, però també depèn de l’espai. L’Alícia té una gràcia brutal escrivint i a Instagram [és Mrs Layunta] té molts seguidors, i jo no hi tinc espai, allà”, diu la Clara.

Però fins i tot quan ser bessones no ho vivien de forma positiva, tenien una relació estreta: “Perquè, al final, barallar-se també és relacionar-se”. Quan a l’institut van anar a classe separades, la relació va millorar. I quan van marxar de casa es trobaven molt a faltar. Van viure juntes un any i després s’hi van sumar les parelles. “Tot el que no fèiem de petites, de grans ho vam buscar”. Ara viuen en ciutats diferents però parlen dos cops al dia. L’Alícia va ser l’única de la família a qui la Clara va deixar entrar a l’hospital quan va néixer el seu primer fill, i la relació amb els respectius fills també és més estreta. “Però és que les meves nebodes són, en part, com si fossin les meves filles”, diu la Clara. S’acompanyen en el viatge ple de revolts que és la maternitat: “Sobrevivim sense intentar jutjar-nos”. “Entre nosaltres no hem de guardar les formes, pots ser tu sense filtre”. “No podríem ser així amb ningú més”.

Ramon i Josep Gonzàlez-Cambray, 49 anys

Ramon i Josep Gonzàlez-Cambray, 49 anys

“Ser idèntic marca molt, tothom t’ho recorda”

La primera persona a qui Josep Gonzàlez-Cambray va trucar al saber que seria conseller d’Educació va ser el Ramon, el seu germà bessó. El seu twinee, així és com s’anomenen carinyosament, és el seu germà i el seu millor amic. Segons el Ramon, el fet de ser bessó fa que no hagin tingut tanta necessitat de tenir amics. “Jo no he sigut molt d’amics perquè ja el tenia a ell, ja tenia coberta aquesta necessitat de tenir algú amb qui compartir coses o fer la cervesa”. El Josep hi coincideix: “És el germà bessó, i després, els amics”. Creuen que el fet de ser idèntics potencia aquesta relació tan estreta, “d’amor infinit”, ja que les seves filles -tots dos són pares de bessones no idèntiques- no ho viuen de la mateixa manera. “Per a nosaltres, el fet de ser iguals era un punt més i també jugàvem a això, sempre hem jugat a fer de bessons”. Un joc que s’ha mantingut més enllà de la infantesa. El dia que fem aquesta entrevista hi ha una reunió de directors territorials a la conselleria i, en un gest improvisat, el Ramon entra a saludar els directors com si fos el Josep. En un pregó a Almenar, el poble on van anar a escola, van fer la mateixa broma.

Van anar junts a classe -a la mateixa escola on els pares eren mestres- fins a la universitat, quan es van separar. Un a Lleida i l’altre a Barcelona. Si bé tots dos s’han dedicat al món de l’educació. El Josep, ara conseller, és professor d’institut, i el Ramon, d’universitat. El germà petit, el David, també és professor.

Quan estan un temps lluny l’un de l’altre necessiten veure’s i sempre han buscat espais per trobar-se, ja sigui als partits del Barça, a les trobades d’ERC, on tots dos militen, o fent escapades. Ells es “prioritzen” molt i reconeixen que quan estan junts poden crear, sense adonar-se’n, un microclima, bromes internes que només entenen ells. De caràcter es reconeixen força semblants: sociables, extravertits, treballadors, persistents... A un li diuen que és més guapo, però ells creuen que, en tot cas, estan “empatats”. Tot i que entre els bessons la comparació és habitual, la clau de la seva relació és que no s’han vist com a rivals. “Sempre ens hem estimat molt, no hi ha hagut competitivitat”. “Les coses bones que em passen a mi m’agrada poder-les compartir amb ell i el que li passa a ell també és com si em passés a mi. I ell també ho viu així”, diu el Josep. “Perquè no ens hem tingut enveja, i això tampoc és fàcil”, afegeix el Ramon. “El fet de ser idèntic marca molt perquè tothom t’ho recorda constantment durant tota la vida”, asseguren. “A mi m’ha canviat la vida”, reconeix el Ramon. Ho diu perquè ara que el seu germà és conseller a vegades el confonen amb ell. I això que, amb els anys, s’han accentuat les diferències físiques. “De fet, ens estranya que encara ens confonguin”. Un viatge de tres mesos que el Ramon va fer un estiu de fa vint anys és el màxim de temps que han passat separats. “I quan vaig tornar el Josep em va dir: «No m’ho facis més, això!»”. Us necessiteu? “Sí, sens dubte. El necessito per fer de conseller, per viure”.

Marta i Núria Feliu, 10 anys

Marta i Núria Feliu, 10 anys

“No ens assemblem gens”

Ho deixen clar des del primer moment: no els agrada ser bessones. “No m’agrada ser igual”, diu la Núria. Tenen 10 anys, i la Núria i la Marta Feliu, bessones idèntiques, ja han sortit en aquest diari. Van ser les primeres siameses separades amb èxit a Catalunya. La seva mare, la Meritxell Feliu, els hi ha explicat i han vist vídeos de l’operació. Però estan entrant tot just en la preadolescència i ara mateix tenen més interès en marcar diferències entre elles que en parlar del que les uneix. Van a classes separades, no comparteixen habitació ni grup d’amigues, no tenen els mateixos gustos per la roba i s’esforcen en portar els cabells amb pentinats diferents. Tampoc s’assemblen de caràcter. La Núria és més impulsiva i la Marta s’ho queda tot a dins. “No volen ser les siameses ni les Feliu, sinó la Marta i la Núria. Estan cansades que la gent les confongui i de ser un pack. Són dues persones independents, cadascuna amb el seu caràcter”, explica la seva mare. Mai han jugat a intercanviar-se i els molesta que les confonguin. “Perquè no ens assemblem gens”, opinen. Celebren dos aniversaris. El de naixement, el 10 d’agost, i el d’independència, el 27 de febrer. La Núria i la Marta van néixer unides per l’abdomen i compartien el fetge, però van ser separades amb èxit quan tenien sis mesos en una complexa operació de gairebé set hores a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Aquell 27 de febrer van renéixer. “No em van assegurar que sobrevisqués cap de les dues fins al final de l’operació, i, per a mi, el naixement real va ser aquell dia”, explica la Meritxell. Conserva fotografies de quan les nenes estaven unides, però no les tenen a la vista. “És una etapa superada”. De petites es necessitaven. Quan després de l’operació les van posar en UCIs separades no van parar de plorar fins que la seva mare va proposar que les posessin juntes en un sol llit. I ara són més amigues i més còmplices del que volen admetre. “Crec que és una fase, això que no vulguin ser bessones. Estan en la època del jo i busquen més diferenciar-se, però de complicitat en tenen molta, i per fer-me la punyeta a mi, més”, diu la Meritxell mentre les seves filles se la miren amb un somriure murri.

stats