L a mestressa del cafè ha posat, damunt l’esplandit de la finestra que guaita a la plaça, un recipient de terrissa ple de mandarines. Un raig de sol d’un matí de desembre que ja avança cap al migdia hi cau al damunt, i dona a la pell de les fruites una aparença renovada, com si les haguessin acabat de rentar. Al costat de les mandarines hi ha també un ramell de gencianes, dins un gerro transparent. I a través dels vidres de la finestra i del portal, des de l’interior del local, la mestressa i el cambrer que l’ajuda per hores poden veure la clientela que seu a la terrassa. Tres taules ocupades i una de buida: amb les restriccions, i amb l’espai de terrassa de què disposa, a la mestressa no li dona per afegir una cinquena taula. Es tracta d’aprofitar els dies de sol, com avui, per parar la terrassa, ja que el nivell 4 prohibeix les consumicions a l’interior de l’establiment. La veritat és que fa un sol llampant, quasi primaveral, i això alegra la mestressa, tot i que també li fa pensar si 21 graus de temperatura, per Nadal, no deu ser un mal senyal. D’un temps cap aquí abunden els mals senyals, i també les males notícies.

A una taula hi ha un home que ve cada dia amb un diari sota el braç; s’asseu i el llegeix mentre es pren un cafè. Pot estar una hora i mitja ocupant la taula, només consumint un cafè i llegint el seu diari, però la mestressa encara no ha gosat dir-li que, si només ha de venir per a això, és millor que no vingui. O més ben dit: sí que gosa dir-li-ho, però li fa vessa. Les topades desagradables li fan cada dia més mandra. Per això es concentra en les altres dues taules, ocupades per dues parelles, una d’ancians i l’altra de joves. Dues parelles heterosexuals, es diu a ella mateixa, mentre es retreu mentalment que no és cap dada que s’hagi de donar per descomptada. Aquesta és una altra cosa que no li agrada d’aquests dies: massa males notícies, i massa coses a retreure’s a una mateixa. Facis el que facis, diguis el que diguis, no ho faràs mai prou bé.

El cambrer és vint anys més jove que ella, és bolivià, té un fill de dos anys i necessita la feina. Necessita qualsevol cosa que li doni diners, per pocs que siguin. El va tenir en ERTO durant el confinament, i ara aguanten així com sigui, amb aquesta intermitència agònica de tancaments i obertures, mig aforament, a la barra sí, a la barra no, ara només a la terrassa. Ell serveix les taules i ella prepara les comandes. De tant en tant mira les gencianes, amb la flor blava i la fulla verda. Al costat de les mandarines, amb el gerro transparent i el recipient de terrissa, alegren la finestra que guaita a la plaça, al costat del portal.

Tothom veu arribar una persona que s’asseu a la taula buida. No és una dona, tampoc és un home, i tots saben qui és, però els costa de creure. El del cafè inacabable s’atura de llegir i abaixa el diari. Les parelles interrompen les seves converses. Des de la barra, a través dels vidres de la finestra i del portal, la mestressa veu com el cambrer s’hi acosta, no sense recel, i li pren nota. Quan el veu que entra, li pregunta tot d’una:

-Escolta, és...? -però el cambrer no la deixa acabar i respon:

-Sí, sí -per l’expressió de la cara es veu que està impressionat, no troba les paraules.

-Què t’ha demanat? Què vol prendre?

-Doncs... -es queda en blanc. Es maleeix.

-No pateixis, ja hi vaig jo -resol la mestressa, que surt de la barra en direcció al portal amb una safata i un bloc de notes.

Surt a la terrassa, mira de cua d’ull el gerro amb les gencianes, les taronges al costat. S’hi acosta. Sent damunt seu les mirades de les parelles i del lector de diaris:

-Dispensi, em pot repetir la seva comanda? El cambrer no la recorda...

-Sol passar -somriu, i li sembla estrany que ho faci-. Dugui’m qualsevol cosa, tant se val. Què em pot oferir?

Hi ha un silenci. La mestressa gosa fer la pregunta:

-Vostè és qui em penso que és, no?

-Depèn. Qui es pensa que soc?

-Li puc demanar com és que ha vingut aquí?

-Per què no havia de fer-ho? Que potser la molesto?

-Sempre contesta les preguntes amb una altra pregunta?

-Existeix una altra manera de contestar-les?

La mestressa s’atura un moment i respira a fons abans de tornar-hi.

-Hi ha alguna cosa que vostè pugui fer per nosaltres? -és una súplica, però el to és digne. La resposta és la que esperava, també la que temia:

-Per què hauria de fer-ho?

Ella fa una altra pausa. Hi torna:

-Perquè aquest ha estat el pitjor any de les nostres vides.

-N’està segura, que ha estat el pitjor? -novament aquell somriure inoportú.

La mestressa pensa que allò no pot estar passant, i, quan torna a mirar la taula, no hi ha ningú. A les altres taules les parelles conversen, i el lector es concentra en el seu diari, mentre el cambrer li treu la tassa buida per donar-li a entendre que cal que escampi la boira. No en farà cas.

La mestressa es gira i veu un reflex al vidre de la finestra que guaita a la plaça, però el reflex s’esvaeix en un instant. La llum del sol afavoreix les gencianes i converteix les taronges dins el recipient de terrissa en objectes refulgents, que emeten claror.