BarcelonaEm va impressionar així que el vaig veure a l’aparador de la desapareguda llibreria Àngel Batlle, al carrer de la Palla. Allà hi vaig trobar molts petits tresors com aquest, un retallable infantil del 1920, de l’Estamperia Econòmica Paluzie, amb la processó de la Bona Mort, la més macabra de la Setmana Santa barcelonina. Fileres de confrares, amb vestits i capirots de color negre, que desfilen amb ossos de difunts i grans dalles, i calaveres amb corones i tiares, ja que la mort no respecta cap dignitat. Una lliçó sobre la fi de tota cosa viva que porta quaranta anys amb mi, i que es fa difícil comprendre que fos una joguina per als infants. 

La processó que Paluzie va imprimir data de finals del segle XVII, quan la confraria de la Bona Mort es reunia tots els dimarts al convent de Sant Agustí Vell per fer penitència i flagel·lar-se una mica. Però la Guerra de Successió va afectar molt l’edifici, que el 1720 es va transformar en una caserna. I els confrares es van traslladar al convent de Santa Caterina, on van iniciar una processó cada Dimecres de Cendra fins a la basílica de la Mercè, on visitaven la imatge de la Verge de la Soledat i cantaven el Dies irae. Constituïen el contrast místic amb el terrenal i multitudinari Enterrament de la Sardina, que es feia a Montjuïc.

Amb l’arribada del segle XIX van abundar les mudances. Amb la desamortització de Santa Caterina es van traslladar al Col·legi de Jesuïtes de la Rambla, entre l’església de Betlem i l’actual Acadèmia d’Arts i Ciències. D’allà van passar al convent de Santa Clara, ocupat avui en dia pel Museu Marès. I després a l’oratori de Sant Felip Neri. En aquells anys la premsa recollia les seves activitats, com la gran rogativa que van fer el 1817 perquè plogués. Llavors se’ls coneixia popularment com "la processó de les Cucurulles", per les caputxes que cobrien el cap dels anònims penitents. Aquell dia, bancs i barberies tancaven les portes. I a la Borsa de Barcelona era festiu, ja que molts dels seus membres n’eren confrares. El 1883, mentre passaven per davant del borsí del carrer d’Avinyó, van arribar notícies d’una crisi de govern, i molts dels penitents es van treure el capirot i van entrar a correcuita a vigilar les seves inversions, deixant la calçada entapissada d’atxes i ossos.

La processó va ser retratada el 1901 per Ramon Casas. Llavors era un símbol del catolicisme més rònec, motiu freqüent de crítica i sarcasme per part de la premsa d’esquerres. El diari El Diluvio la qualificava de “processó anatòmica”, i feia una crida a tots els estrangers amants del tipisme perquè hi anessin. A finals d’aquella dècada la participació era mínima, i l’any 1932 ja no va sortir. No se la tornaria a veure fins al 1940, quan va conèixer el seu moment de màxima esplendor. En aquells anys foscos de la postguerra va ser un motiu d’exaltació religiosa i patriòtica. El 1942 es va traslladar al Diumenge de Quaresma, i el 1943 al Divendres Sant, i a partir de llavors sortia des de l’església de Santa Anna. Les dones que hi volguessin assistir havien d’anar totalment vestides de negre, i amb un vel del mateix color damunt del rostre. Llavors organitzaven l’anomenada processó del Silenci, amb la participació de les principals autoritats de la ciutat. Fins que el 1969 es va clausurar, i no es tornaria a recuperar fins al 2014. 

Fa uns dies va ser Dimecres de Cendra i falta un mes per Divendres Sant. Però aquest és el meu darrer article de la sèrie Caps i puntes, i és hora d’iniciar nous projectes amb aquesta bona mort de joguina que penja a la meva paret, i que porta més de mitja vida recordant-me que l’existència és fràgil i el temps limitat, i que tot té la seva fi.