Quan pensem en la pesta negra, a tothom li venen al cap imatges de carrerons medievals coberts de cadàvers esperant un carro que se’ls emporti a enterrar. Aquesta mena de visions apocalíptiques semblen quedar molt lluny de l’espectador contemporani, més pròpies d’una època en la qual la ciència era incapaç de donar resposta a situacions d’aquesta gravetat. Tanmateix, només fa noranta anys de l’últim brot d’aquesta malaltia a casa nostra, molt poc temps per considerar aquella epidèmia com un record llunyà del passat.

La ciutat de Barcelona va patir diverses pandèmies durant el segle XIX i principis del XX. El port de la ciutat no tan sols va ser la porta d’entrada per a noves mercaderies i idees, també va ser el camí per on ens van arribar la febre groga, el còlera, el tifus i la grip espanyola. Aquesta reincidència ja va fer que les autoritats, després de la pandèmia del 1885, comencessin a implementar mesures com la creació del Laboratori Microbiològic Municipal, a càrrec del famós doctor Jaume Ferran, que va ser un dels pioners en l’aplicació de vacunes. Fins aquell moment, la pesta era un misteri sense resolució. Però el 1894, un investigador de l’Institut Pasteur, el doctor Alexandre Yersin, va estudiar la pestilència que afectava la Xina meridional, i va trobar la bactèria causant del mal, la Yersinia pestis, transmesa gràcies a les puces de les rates.

Consultant la premsa barcelonina de l’època, podem percebre la preocupació cada vegada que es notificava un brot en alguna part del continent europeu, i s’instava l’Ajuntament a prendre mesures preventives. No en serien una excepció les recents epidèmies a Lisboa i Porto, del 1905. Encara amb la mosca al nas, a finals de juny d’aquell any va saltar la notícia: el doctor Cercós del carrer Nou de la Rambla i la seva minyona havien emmalaltit. La criada seria la primera víctima mortal del que els metges municipals van diagnosticar com a pesta bubònica. Les autoritats van intentar desmentir-ho, però a principis de juliol va aparèixer un altre cas, un escombriaire d’Hostafrancs. Poc després ja es parlava de vuit infectats, i aquella tardor ja ningú dubtava de l’origen del mal. L’epidèmia es va estendre fins a l’abril de 1906 i va provocar 23 morts.

La pesta tornaria ocasionalment els anys 1919, 1920, 1922 i 1923, i es va crear l’anomenada brigada de la rata, un servei municipal encarregat de desratitzar clavegueres i abocadors. Aquesta unitat va haver d’actuar quan es van registrar quatre morts per pesta a la carretera de la Bordeta. I sobretot entre agost i novembre del 1931, en la que ha estat la darrera epidèmia de pesta negra a la nostra ciutat, que es va iniciar a l’Hospitalet de Llobregat, en l’anomenada barriada de les mosques o dels escombriaires, coneguda per la gran quantitat de deixalleries i magatzems de drapaires que allotjava.

Llavors, l’Hospitalet estava en una fase de gran creixement demogràfic, en el qual les barraques i les fàbriques havien creat una bomba de rellotgeria de residus industrials i escombraries, agreujada pel costum entre els particulars de criar conills o porcs a casa. La manca d’higiene i el gran nombre de rates que poblaven el municipi feien d’aquest lloc un espai perfecte per a una malaltia com la pesta. Quan el contagi va arribar a Barcelona, les brigades de desratització es van posar en marxa i es calcula que van acabar amb mig milió de rosegadors. El brot es va poder aturar a finals de novembre, només amb sis víctimes mortals. Però va deixar l’avís que mai podrem estar segurs de no patir una epidèmia tan terrible com aquella, una veritat que s’ha tornat a posar en evidència amb el covid.