Un dels principals beneficiaris del feminisme ha acabat sent, ves per on, el mascle alfa. Gràcies a les sufragistes, la Beauvoir o al Deforme Semanal, els superhomes ara poden, en públic, lliurement i entre llàgrimes, entrellaçar la seva mà peluda (Federer) amb la del seu rival històric (Nadal), i rebre per aquest motiu l’aplaudiment enfervorit i global dels seus congèneres, mascles o aspirants a mascles, com ells.

Allò de “llora como mujer lo que no has sabido defender como hombre ” resulta que ha passat a la història. Als mascles, per no exigir-los, ja no se’ls exigeix ni que guardin la compostura. Avui pots seguir sent mascle i, a més a més, mostrar-te vulnerable, donar la tabarra amb els teus múltiples problemes de salut mental (que, per descomptat, sempre són més intricats que els de la resta) i, després de veure l’imprescindible partit de rigor a la plataforma de torn, anar a un altre curs (i ja en portes quinze, machote, que ni que fos tan complicat!) per aprendre a canviar bolquers i coses per l’estil, coses per l’estil que, sigui dit de passada, fa més de dos mil anys que estan en dansa tot i que el nostre mascle s’hi enfronta, cada vegada, amb aquella sorpresa típica dels que sembla que acaben de descobrir la sopa d’all.

Plorar i fer manetes amb un altre paio, a la llum del dia, només t’ho pots permetre, tranquil·lament i aconseguint, de retruc, que el gest repercuteixi en la teva marca personal, si ets un mascle de cap a peus, un mascle diàfan i integral, un mascle de grand slam. Si ets marieta o una mica marieta o marieta intermitent, fer manetes amb un igual o plorar en públic és, doncs, això mateix, de marieta, i ningú no et garanteix que no rebis, per aquest motiu, des d’una penetrant i anònima mirada de reprovació fins a una pallissa de les que a Urgències no necessiten cribatge.

Després, diguem-ho tot, trobem tota una munió aclaparadora de mascles que es pensen que són alfa, però que no arriben ni a omega, a qui de ben petits els han dit, amb molta insistència, que “tot el que veus davant teu, oh minimascle, tot, serà teu algun dia”. Al comprovar, els pobres, que el dia de la conquesta de la terra promesa que els toca per naixement (per collons, vaja) no acaba d’arribar mai, i al constatar que segueixen sent, com la resta, uns desgraciats amb múltiples dificultats per arribar a final de mes, s’han llançat, com un sol home, mai més ben dit, a votar la ultradreta –aquí, a Itàlia i per tot arreu– perquè els han ficat al cap, sense gaire esforç, que la culpa que ells no llueixin com mereixerien, és a dir masculinament, és de les dones avortistes, dels marietes i altres pervertits i, esclar que sí, de tots i cadascun dels immigrants possibles. Hi ha molts mascles que tenen ficat al cap que la seva masculinitat és directament proporcional a la riquesa que mereixen.

Després trobem els típics mascles empoderats, com el susdit Íñigo Onieva (espero que al tancament d’aquesta edició ja ex de la nostra Tamara Falcó), que es pensen que poden estar al plat i a les tallades i ser marits catòlics, apostòlics, romans i votants de dretes i alhora morrejar-se amb altri i exercir de poliamorosos talment com si fossin progressistes. Molts mascles encara es pensen que poden ser, tot alhora, senyors i truans. Són els mascles suposadament multitasca que no s’han assabentat que beure i bufar no pot anar.

Aquests darrers dies, els meus mascles favorits són, per una banda i sense discussió, els russos que deserten i, per l’altra, el fill petit d’una companya meva que s’ha estrenat a l’equip aleví H de tercera divisió del Club Esportiu l’Hospitalet (l’Hospi), i que l’altre dia, en un amistós contra els de la Vila Olímpica (uns cracs), van perdre catorze a dos i va sortir el nano contentíssim, malgrat l’estrepitosa derrota, perquè “Mamà hem jugat superbé”, anteposant, clarament, l’estil a la victòria en un acte hereu del més genuí dandisme. El mascle perdedor és, al·leluia, el futur.