El món s’ha fet tan petit que les fronteres gairebé són imperceptibles. En l’alimentació, per exemple, la facilitat i rapidesa per al transport de productes elaborats i frescos ha trastocat rebostos i neveres: cireres al desembre, tahina marroquina, noodles xinesos. Productes fora de temporada, gustos aliens i receptes exòtiques. En definitiva, el mapa del menjar ja no està tan definit com fa una o dues generacions, així que els gustos a poc a poc s’han anat adaptant a les noves circumstàncies. Hi ha, no obstant això, diferències que, ara per ara, aquesta modernitzadora globalització no ha pogut sacsejar. Malgrat els canvis climàtics, els factors de la geografia i el clima encara s’imposen clarament a la majoria de taules del món, amanits amb una bona dosi de tradició i costums religiosos que han sabut aprofitar el que donava la terra per cuinar plats nacionals, vetar aliments o imposar el consum de productes determinats en temporades concretes. La barreja de tot plegat són menús mundials polaritzats. On n’hi ha, en raja, es podria resumir. Per què els britànics són grans bevedors de te -tot i que no són els que més en consumeixen- si a les illes no conreen cap planta? Per les relacions amb les antigues colònies que sí que en conreen i han donat a la gastronomia britànica un toc exòtic. Per què els països banyats pel Mediterrani són els que fregeixen o amaneixen amb un bon oli d’oliva? Perquè són terrenys on creixen les oliveres. Ras i curt, no hi ha cap secret en aquest concepte que el màrqueting ha batejat com a alimentació de km 0 en un intent de modernitzar un fet natural. La revolució culinària és aquí, però el món encara es divideix a les taules, fins i tot en la manera com menja, i la gastronomia serà, durant molts anys, una bona manera d’iniciar una conversa. I tu, de què ets?

Cafè o te?

Els països del nord d’Europa, amb Finlàndia al capdavant, són els que consumeixen més cafè del món. Malgrat la cerimònia britànica de les cinc, Turquia pren la corona de consum de te al Regne Unit, amb 3,2 quilos per càpita.

Vi o cervesa?

Amb el permís de l’aigua, la cervesa és la beguda més global, i els txecs en són els campions. Quant al vi, al Vaticà és, amb diferència, on hi ha els grans bebedors: són homes adults, sense fills i amb bons ingressos.

Carn o peix?

Els grans carnívors es troben a Nova Zelanda, Austràlia i els Estats Units. Els espanyols són els únics que es troben en posicions de podi tant de carn com de peix.

Pa o arròs?

El pa és un producte menys universal del que es pot creure. No a tot arreu es conrea blat. A Europa som els més panarre, mentre que l’arròs acompanya els àpats asiàtics i africans, tot i que no surten al gràfic.

Oli o mantega?

L’oli és un luxe en un país no productor i, per tant, el seu consum generalitzat se centra al Mediterrani. A la resta de cuines s’ha imposat el greix animal.