Avui, en moltes cases de diferents països d’arreu del món, s’ha repetit un petit gest que requereix delicadesa i il·lusió. Passa des de fa més de cent cinquanta anys a la cultura cristiana occidental. L’1 de desembre és el dia que s’obre la primera finestra del calendari d’advent, una tradició que ja ha substituït el significat religiós pel valor comercial. En algunes famílies despistades, no és estrany comprar el calendari amb uns quants dies de retard i obrir tres finestres de cop per posar-se al dia. Els calendaris d’advent han sigut, més enllà de la seva simbologia, una eina per domar la impaciència. Destapar una sola casella al dia malgrat la curiositat que puguin estimular les altres és gairebé una proesa. Els dissenyadors ja s’ho fan venir bé per suggerir, en algunes finestres, algun motiu que faci créixer més expectatives que la resta. És fàcil detectar si algun petit ésser frisós ha intentat tafanejar què s’amaga sota la petita comporta quan encara falten dies per obrir-la.

Històricament, l’advent servia de preparació espiritual de Nadal. El període litúrgic va desembocar en costums més populars per celebrar aquesta espera. Les famílies protestants encenien espelmes o marcaven amb guix una ratlla a la porta de casa. A poc a poc, però, el ritual va evolucionar penjant cada dia una imatge de devoció. El primer calendari pensat amb aquesta finalitat era de fusta i es va fabricar a Alemanya el 1851. En aquest mateix país, a partir del segle XX, van començar a utilitzar calendaris impresos per anunciar la proximitat de Nadal. Però és l’editor Gerhard Lang qui es considera l’impulsor del calendari d’advent modern. Ell va introduir els calendaris impresos amb les finestres que descobrien petits dibuixos religiosos darrere del porticó. Es va inspirar en un costum de la seva mare que li solia preparar vint-i-quatre llepolies enganxades a un cartó que decorava ella mateixa. Un dolç per a cada dia de desembre fins a l’arribada de Nadal. A partir dels anys trenta es van popularitzar els calendaris que incloïen també algun vers bíblic. Però amb l’ascens del règim feixista de Hitler, la tradició es va acabar de cop: el nazisme intentava reduir la influència de les institucions religioses i en censurava la simbologia perquè la consideraven subversiva respecte als valors de l’estat. A més, amb la Segona Guerra Mundial hi va haver un fort racionament del cartó, destinat preferentment a finalitats militars i propagandístiques.

Després de la guerra, però, Richard Sellmer en va recuperar la tradició a Stuttgart, tot i les restriccions de paper. El 1945 va obtenir un permís dels oficials nord-americans per tornar-ne a imprimir. I, de fet, la seva empresa Sellmer Verlag continua sent una de les grans comercialitzadores de calendaris d’advent, també amb botiga en línia. Els de motius victorians són una meravella per als esperits clàssics. A poc a poc, aquest divertiment va anar incorporant bombons de xocolata i caramels. Ara, algunes empreses ho han incorporat com a màrqueting del seu producte. Podreu trobar calendaris d’advent que amaguen trossets de formatge de diferents gustos, bossetes de te o de cafè, petits estris per jocs eròtics, espelmetes de Nadal, degustacions de gintònic, melmelada, trossos d’embotit i capritxets pel gos. Les grans marques de luxe tenen edicions especials amb mostres de productes cosmètics i de maquillatge, complements de bijuteria i, fins i tot, joies. El calendari d’advent s’ha tornat una mica obscè respecte a aquells dissenys de quan érem petits, en què el més brillant era la purpurina enganxada al carruatge del Pare Noel. La societat de consum ha convertit la construcció d’una espera en una mena de racionament d’un producte. El ritual diari d’obrir la finestreta sembla gairebé una estratègia de control de la conducta, un acte de domini dels instints, fins a l’esclat del materialisme voraginós del dia de Nadal.