Campelles és un poble del Ripollès situat a sis quilòmetres de Ribes de Freser, en un altiplà a 1.300 metres que domina la vall de Ribes i que té un horitzó que abasta des del Puigmal fins al Montseny. Actualment, hi ha censades més d’un centenar de persones, però són menys de cinquanta les que hi resideixen tot l’any.

Quan Campelles es va fundar fa mil anys amb l’arribada dels visigots, ja va estar marcada per la presència de dones amb renom. La comtessa Guinidilda, esposa de Guifré el Pilós, és la primera persona que apareix documentada com a propietària d’aquestes terres encimbellades. D’altra banda, una altra noble, Gurgúria, va donar la part que voreja el Freser al monestir de Sant Joan de les Abadesses per entrar a aquest convent. Així, l’abadessa Emma, filla de Guifré el Pilós i de Guinidilda, va fer que aquestes terres quedessin unides amb les de la seva mare. Aquests primers documents sobre Campelles ens serveixen de punt de partida per observar el rol que ha tingut la dona en l’equilibri i en la continuïtat del poble.

Quasi mil anys després, som de nou en aquest punt de l’entorn rural d’alta muntanya, enmig dels Pirineus, per analitzar un grup de dones amb vivències comunes i diverses. Són dones d’edats molt diferents i no totes provenen de famílies de pagès. Les seves vides han traçat camins com els que recorren aquest paisatge: llargs, costeruts, pedregosos o plens de fullaraca, de vegades havent d’avançar en plena foscor nocturna… Però totes ho han fet amb una gran força d’esperit i amb una gran resistència física, com la d’aquestes muntanyes que envolten Campelles.

Amb el seu testimoni, podem completar el paisatge humà d’aquesta terra i de la realitat que viuen moltes dones a tot el món. Una realitat que fa vuitanta anys estava sotmesa al determinisme del context, a fer algunes de les tasques del conreu de la terra i del manteniment del bestiar, a ser el pal de paller de la família i de la seva preservació en clau masculina. A partir del segle XX, la reproducció quedaria en bona part suplantada per la producció amb el treball a la fàbrica, la nova sortida al seu sosteniment i el primer pas a l’emancipació amb l’aprenentatge del maneig de les màquines. Al segle XXI, amb l’accés a la universitat i a altres professions, i amb la irrupció de les noves tecnologies, aquesta realitat femenina s’ha transformat dràsticament i ha generat una gran varietat de noves maneres de viure en aquest “camp d’elles”. Un camp infinit en el qual la seva mirada i la seva paraula formen un mosaic de testimonis únics que demostren que estem davant de persones amb vides irrepetibles i no d’individus estandarditzats pels mecanismes de la societat.

Davant de l’objectiu de la càmera fotogràfica i en la seva conversa, es plasma la varietat d’experiències i de realitats que conformen aquest entorn concret al bell mig del Pirineu, fora del món urbà. Històries particulars que es tornen universals perquè ens fan de mirall del context social que li ha tocat viure a cadascuna i que les condiciona de la mateixa manera que aquest paisatge natural, que és feréstec i alhora sublim.

La Cisqueta

Dues oques guarden amb zel la intimitat d’aquesta dona. Se les sent cridar escandaloses quan passa algú que s’acosta a la porta enreixada. Aquesta aparença de ploma tan neta i tan elegant contrasta amb l’agressivitat amb què defensen el seu tros d’era. L’accés a la casa de la Cisqueta recorda aquestes oques. Ella té el cabell suau i emblanquinat i la mirada molt blava. Una aparença també forta i elegant, com la de les oques, que es deixa admirar en la distància, sense que t’hi puguis acostar gaire. Les seves paraules sonen de vegades com pinçades al cor. No té pudor de dir el que pensa, encara que pugui fer mal o semblar injust. Ella domina des de fa temps Cal Rull, la casa pairal del seu marit, el Rull, amb qui va tenir quatre fills, tots mascles. 

La Cisqueta va néixer al molí de Can Coll i, després, de casada, va viure en aquesta casa amb hort, era i cabana, al costat de l’església del poble, tocant al mur de l’antic cementiri, on encara queden creus i làpides de molts segles enrere. Un freixe que va néixer entremig de les tombes obre la copa esplèndida per donar ombra sobre la terrassa. La Cisqueta el va protegir de la tala d’avets i d’altres arbres que van fer fa poc al voltant de l’església. 

La mort del seu fill primogènit li ha sigut com un cop de destral al cor, a l’existència. Una de les quatre branques que li surten del tronc s’ha esberlat. Les altres segueixen canviant la fulla, any rere any, atentes a la mirada de la mare, a qui l’edat no espanta i que segueix cuinant per a tots, amb foc de llenya i cassoles d’estofats de tota mena amb les patates que conreen en aquella feixa sobre el cementiri. 

Encara que no surti, la Cisqueta ho veu tot, ho sent tot. La vida li ha donat moltes experiències, també a ciutat, algunes apassionants, d’altres funestes. Els fills viuen pendents de les seves hores, com una abella reina, que manté l’eixam ben viu, amb les abelles entrant i sortint del rusc sense parar, perquè en faci mel i fel, de tots ells. 

La Carme de Cal Soldat

La Carme és una dona del seu temps, alta i esvelta, que es mira la vida dels seus avantpassats com si veiés una pel·lícula en blanc i negre. Els admira i els enyora. El seu vincle amb ells és la casa i tots els records que l’omplen i que ella fa perviure en fotografies, en llibres i en imatges que et traslladen a una època d’espardenyes i d’esclops, de mocadors negres al cap i de cares solcades pel fred i pel sol, com si tinguessin la pell d’escorça. “L’essència de Campelles no es pot perdre i l’essència d’aquest poble és rural”, diu amb convenciment. “No tot ha de ser bonic”. La Carme recorda que havia acompanyat la mare a rentar al safareig fins que van poder comprar la rentadora, quan ella ja era una noieta.

La seva mare es deia Palmira i va néixer a Cal Soldat, la casa de Campelles que va comprar el seu besavi i que havia rebut aquest nom perquè tenien falta de roba i s’havien quedat amb la roba d’un exèrcit de la Primera Guerra Mundial que els havien donat. Era una família de carboners que va tenir sis fills. Dos es van fer pastors, en Peret i en Cesc, i van viure sempre a Cal Soldat. Portaven un ramat de dues-centes cinquanta ovelles que transhumaven des del Pirineu fins a la Garrotxa, quan encara no hi havia camions. A Campelles, portaven les ovelles a pasturar fins a una bauma que hi ha al capdamunt de la Covil. Ells i el seu ramat es fonien en el paisatge. Eren homes d’una sola peça. Per a ells no hi havia cap ànima més fidel que la del gos d’atura. Anaven a jugar a cartes al Cafè Vell amb el seu jec, el llavi serrat i la mirada profunda, feta de la mateixa roca de les muntanyes que els contemplaven cada dia des de les altures dels cims. A l’hivern, les màrfegues del llit els preservaven d’algun dit de neu que es colava per la teulada i que acabava fent-los un cobrellit blanc i fred.

La Palmira es portava vint anys amb la germana gran, la Consuelo, i, quan va ser joveneta, els pares van decidir enviar-la a servir en una família a Tarragona fins que la mare va emmalaltir. Llavors, li van demanar que tornés per ocupar-se dels pares fins que van morir i dels seus dos germans. El tall de la guerra va fer que es casés tard amb un noi de Ribes de Freser, en Domingo, que tothom anomenava en Mingu i que provenia d’una família murciana que havia arribat a mitjans del segle XIX amb una bona posició social i amb idees progressistes. La Palmira i en Mingu van tenir la Carme de grans, ella en tenia quaranta-dos i ell ja cinquanta. Va ser una alegria per a la seva maduresa, després de tants afanys i patiments en la joventut. Es van establir a Can Gusi, a Ribes, i van seguir pujant a Campelles per visitar els dos oncles concos, els pastors.

Ara Cal Soldat és una casa que té la façana plena de geranis vermells i blancs, com si fossin una bandera natural de la família que honora. A baix, hi ha el taller de fuster de l’Esteve, el seu home i el pare de la seva filla Gisela. A dalt, el confort d’un espai acollidor, amb l’escala de fusta que puja al segon pis, amb la llum que es filtra tan suaument com les paraules de la Carme, com si volgués il·luminar el sentiment de la conversa. A l’altra banda del carreró, l’hort de Cal Pubill prolonga la casa amb un tros on ara la Carme fa créixer carbassons i tomàquets, enciams i cebes, orgullosa de remenar aquesta terra dels seus ancestres tan estimada per rústega i per indomable.

La Verònica

Néixer i créixer en un entorn d’alta muntanya marca un caràcter. L’espai extens del paisatge, la visió dels cims a més de dos mil metres, l’horitzó esbatanat, el bosc espès i fosc, els cels oberts i blaus, lluminosos i estrellats de nit, les boires inesperades o les ratxes de vent a més de 60 km/h són percepcions que van polint la personalitat, com l’aigua la pedra. 

La Verònica va ser de les últimes a anar a l’escola del poble. Recorda els jocs dels nens a la plaça, la petjada a la neu a ple hivern, la mestra fent classes a alumnes de diferents edats. Aquella infantesa amarada de natura li va contagiar un sentit de llibertat. En aquell temps, als anys noranta, ja gairebé no hi havia vaques de llet. L’entrada d’Espanya a la Unió Europea va capgirar les condicions dels ramaders i el negoci va anar de baixa o es va anar substituint per vaques de carn.

Campelles anava perdent la seva pagesia, que bescanviava per estiuejants que es feien cases confortables de pedra i fusta imitant la rusticitat de les masies però amb un tallagespa automàtic i la mania de plantar avets en un entorn en el qual tenir un arbre a prop de casa és una amenaça per a la teulada. 

El poble de la seva mare, el que va veure arribar la seva àvia quan era una nena, provinent d’una ciutat, va transmutar la seva fisonomia. El que abans eren femers, tractors, bales de palla, olor de llet i tifes rodones i abundants sobre el paviment ara són xalets magnífics, jardins retallats, nois en motos de trial o cotxes esportius i joves abillats amb roba d’excursionisme. 

Aquell horitzó sobre la vall, cap a la plana, l’empenyia a marxar, a descobrir, a enfrontar-se amb un futur que havia de ser molt més que el d’aquest llogaret encantador i alhora adust. Volia estudiar economia. I així ho va fer. Als divuit entrava a la universitat i als vint-i-pocs començava a treballar en una empresa, al departament de comptabilitat. Va passar més de deu anys a la capital. Es va impregnar del seu ritme, de l’ambició col·lectiva, d’asfalt, edificis alts, cotxes per tot arreu i l’estabilitat d’un sou i d’una rutina. 

Però, amb tot, no n’hi va haver prou. Volia ser mare. I així va ser, amb la mateixa llibertat que havia mamat contemplant aquells camps i aquelles roques. Ho faria tota sola. No ben bé. Comptava amb l’ajuda de la mare i de l’àvia. Tal com ella havia viscut de petita, amb la seguretat de dones que no han buscat la dependència d’un home, sinó que s’abastien per elles mateixes davant de totes les inclemències de la vida.

Morts sobtades, tràgiques, prematures dels homes de la casa, les havien obligat a aprendre a ser autosuficients molt aviat. L’àvia va anar a treballar a la fàbrica tèxtil, llevant-se de matinada per caminar una hora per un corriol feréstec fins a arribar a baix al riu, on era la indústria.

La mare volia ser mestra o infermera, però les obligacions quotidianes i les limitacions d’una mentalitat de supervivència li van impedir tenir una professió. Tanmateix, els obstacles l’han feta més forta, més obstinada i perseverant a l’hora de guanyar-se la vida i l’empresa on treballava ha acabat sent seva i de la seva parella. I per això, la Verònica ha pogut tornar al poble i aportar la seva experiència en comptabilitat a l’empresa de la seva mare, la qual, en reciprocitat, l’ajuda a pujar el seu fill, que als dos anys ja corre intrèpid pels carrers del poble sobre un tractor de joguina. 

La Teresa de Montagut

A Campelles, a la part de baix que dona al riu Freser, hi ha un balneari que va ser construït cap a mitjans del segle XIX per oferir banys d’aigües sulfuroses. La construcció del ferrocarril en aquelles últimes dècades del 1800 i la revolució industrial que s’estava produint al Ripollès, amb les mines d’Ogassa i les fàbriques tèxtils que apareixien al llarg del riu Ter, van fer que el Balneari de Montagut es convertís en un racó cosmopolita enmig de la vall feréstega de Ribes.

La Teresa va conèixer el seu marit, Tomàs de Montagut, el 1943. Era una de les moltes noies de bona família que hi anaven a passar una setmana amb els pares, perquè la mare tenia problemes de fetge. La Teresa i el Tomàs es van enamorar de seguida i es van casar un any després. “No et tocarà fer res”, li va prometre el seu marit. “Però va ser una enredada”, diu amb un somriure irònic als llavis, i afirma de manera contundent que la va fer molt feliç. Van tenir quatre fills, dels quals només un, el Tomàs, el petit, va néixer al mateix balneari. La Teresa recorda que li van venir els dolors de part quan era al saló de lectura. La llevadora va venir amb una monja que estava malalta i que es va estar queixant tota la nit.

El balneari obria només dos mesos a l’any, durant l’estiu. La frontera amb França no queda gaire lluny, a menys de cinquanta quilòmetres, i la clientela del balneari era majoritàriament francesa. Els joves organitzaven balls al petit teatre que hi ha en un dels salons. Els nois de Ribes de Freser esperaven amb candeletes que arribessin aquelles nenes rosses i morenes, que anaven vestides de manera més sofisticada i que eren més desimboltes que les nascudes al seu poble. Durant el dia, per refer-se de beure tant xampany, anaven a la piscina d’aigua freda, on es podien canviar a les casetes que eren els vestidors, darrere de la Fontaga.

La Teresa té noranta-set anys i contempla la vida amb serenitat i agraïment. Li encanten les flors, sobretot les hortènsies, que al jardí de Montagut tenen una presència escultòrica, omplen de colors i de volums rodons la simetria arquitectònica de l’entorn, monumental, solemne, de categoria centreeuropea. Passeja pel jardí, s’asseu plàcidament en un banc o sota la porxada que hi ha a l’entrada de l’edifici principal, i sent que el temps s’ha aturat en tots aquests records.