La història tracta de fixar les claus del passat. Però el passat no és capturable ni en la complexitat de les seves atmosferes, a les quals s’aproxima una mica més el memorialisme, ni tampoc en la infinitat de detalls significatius que se’ns escolen com la sorra entre els dits. Per això, de vegades, una troballa atzarosa és com un llampec en la foscor que, per uns instants, sembla revelar-nos perfils ignorats o només pressentits. Quelcom de semblant em va passar, fa anys, quan feia de coordinador de cultura de la Diputació de Barcelona i depenien de mi, entre altres coses, la xarxa de biblioteques de lectura pública.

En efecte, un matí de primavera, entre reunió i reunió, m’havien fet lloc per a una entrevista que jo no havia demanat. Algú molt persistent havia insistit fins a obtenir una cita, tot anunciant que es tractava d’una cosa relacionada amb un vaixell! Les visites no demanades tenen això: de vegades són portadores de sorpreses, de misteris, d’embolics... I t’alliberen, per uns moments, de les obligacions rutinàries i et situen en el terreny de l’imprevist que allibera la imaginació. Són com les cartes d’abans, quan no hi havia artefactes digitals i escrivíem més de tard en tard i més llarg; cartes portadores de secrets, amb cal·ligrafies singulars i intransferibles.

No era cap artista ni cap gestor cultural més o menys escabellat, com solia passar, sinó un home clenxinat i encorbatat, amb les maneres concises i pràctiques del ram de l’enginyeria. Tenia alguna responsabilitat al port de Barcelona, estava alerta dels desguassos de vaixells i havia tingut una idea. Entre les embarcacions que esperaven tanda per al desguàs hi havia un vell vaixell de la Campsa, d’unes proporcions que casaven, a parer seu, amb la biblioteca que calia fer a la Barceloneta. I havia pensat: per què no una biblioteca flotant? No cal dir que la idea em va seduir des del primer moment, si bé uns primers càlculs dels tècnics no trigarien a desestimar-la rotundament pels elevats costos de manteniment que hauria comportat, del tot inassequibles. Hauria estat bonic...

El misteri d’un nom

Però hi havia una altra cosa que m’intrigava: el vaixell es deia Campalans. Davant dels meus requeriments, l’home es va sorprendre molt i va descartar que el nom tingués res a veure amb el tal Rafael Campalans de qui jo li parlava: “Tots els vaixells de la Campsa d’aquesta mena -em va explicar- duen noms que comencen per Camp (Camponavía, Camponubla …) i, d’aquí, que aquest es digués Campalans”. Punt.

No em va acabar de convèncer. Vaig moure fils i no vaig trigar a descobrir que el Campalans havia estat batejat a finals de 1933, en plena Segona República, essent ministre de Marina Lluís Companys. I que això s’havia produït poc després de la mort de Rafael Campalans, ofegat a les aigües de Torredembarra (setembre 1933). Es feia òbvia la mà del ministre: un homenatge gairebé íntim, que no consta enlloc, un vaixell més de la Campsa que comença per Camp… Ja me l’imagino, avorrit, en un ministeri que no li anava ni li venia, encara sobtat per la mort accidental de l’amic i sense ganes de donar gaires explicacions al funcionari corresponent: “I diu que ha de començar per Camp? Doncs, miri, ho he dicidit : aquest es dirà Campalans ”.

El fet és que el petrolier Campalans va navegar contra vent i marea i va lluir el nom del dirigent socialista durant tot el franquisme, camuflat entre altres vaixells de la Campsa començats per Camp, sense que ni un sol jerarca victoriós atinés a posar-li Generalísimo ni José Antonio ni Sanjurjo ni Plus Ultra ni res per l’estil…

Vet aquí un llampec que, de sobte, il·luminava la penombra i ens evocava la fraternitat que havia unit, als anys vint, homes com Salvador Seguí (secretari de la CNT catalana) i Francesc Layret (advocat dels treballadors) amb republicans com Lluís Companys i Marcel·lí Domingo i amb socialistes com Rafael Campalans i Gabriel Alomar, entre molts altres. La branca extremista de la CNT no parava de denunciar la deriva “política” que, amb aquestes aliances, Salvador Seguí estava imprimint a la central àcrata. Una deriva que seria estroncada amb l’assassinat de Layret (1920) i de Seguí (1923) a mans del pistolerisme patronal, sota l’empara del governador civil de Barcelona, Martínez Anido, seguits de la dictadura del general Primo de Rivera. Tot plegat acabaria determinant l’hegemonia de la FAI i de l’apoliticisme dins del moviment llibertari. Sense aquesta fractura sagnant les coses, molt probablement, haurien acabat avançant pel camí que havia dut les trade unions a la creació del Partit Laborista. Isidre Molas ho ha comentat en més d’una ocasió. La creació tant de la Unió Socialista (1923) com d’Esquerra Republicana (1931) serien precipitats parcials d’allò que podia haver estat i que es va frustrar. El llampegueig del Campalans sobre la penombra oceànica ens ho evoca un cop més.