BarcelonaNo ha estat fàcil poder-nos trobar per fer l’entrevista, perquè Alexis Continente (Sant Boi, 1982) passa la major part del temps fora de casa, participant en pel·lícules com La casa Gucci, Mamma mia o Els venjadors, on s’encarrega dels cabells d’alguns dels actors més famosos de Hollywood. La professió li ve de família, la va aprendre de la seva mare, que era perruquera, i va acabar al cinema gairebé per casualitat i en un intent –ell sentia que era l’últim– per canviar la seva vida. 

Per què la necessitat de canvi?

— En aquell moment estava treballant amb marques ajudant a desenvolupar productes. És a dir, muntàvem fires, els assistents eren els caps de saló i jo ensenyava el que es portaria la següent temporada. Havia de viatjar i no parlava anglès, però vaig pensar que en volia aprendre. Tenia 28 anys, i en aquell moment sentia que era l’últim tren per canviar de vida.

Vas escollir Londres.

— I vaig tenir la sort de trobar feina ràpid en un saló molt bonic que portaven uns italians. Resulta que un amic seu era el perruquer de Chris Hemsworth, i de vegades portava al saló els seus dobles perquè els féssim els cabells exactament igual que els de l’actor principal. I em vaig oferir a ajudar-lo en els rodatges. 

Que important atrevir-se a demanar el que un vol.

— Sí, i també assumir la resposta. Perquè ell, inicialment, em va dir que no, que era un món diferent. I en això té raó, perquè en cinema no es tracta de fer segons quins talls o colors, sinó que s’ha de saber posar una perruca amb la tècnica de lace HD perquè la càmera no ho vegi. 

I aleshores com t’ho vas fer?

— Al cap d’una setmana li vaig trucar per explicar-li que marxava del saló. No tenia pla B, però havia anat a Londres a poder fer altres coses. I aleshores va acceptar, i em va dir que podia anar al rodatge de Thor, el món fosc. Amb Natalie Portman, Chris Hemsworth i Anthony Hopkins. Però jo a ells no els veia, bàsicament estava amb molts perruquers preparant els figurants que apareixen a les batalles. 

I tot canvia amb la mare de Natalie Portman.

— Resulta que tenia un sopar benèfic a Los Angeles, i la Natalie li va preguntar al meu amic perruquer si algú li podia fer el color a la seva mare. Jo tenia un avantatge respecte a tots els companys, que és que sabia fer les coses que es fan en un saló. I aquest company em va dir "No la caguis". 

I no la vas cagar.

— Va trucar al cap de pocs dies per dir-li a la seva filla que a Los Angeles no li havien aconseguit fer el mateix color, que li agradava molt, i li va demanar la fórmula per al seu colorista. Per mi això ja va ser un èxit. Però, pocs dies després, la mateixa Natalie Portman, que s’havia de fer el color,, va demanar si podia fer-l'hi jo. Vaig entrar en aquell tràiler i no en vaig sortir més.

Com ho vas fer?

— El Chris era per allà, i en aquella pel·lícula ell no portava perruca, havia d’anar cada dues setmanes al centre de Londres perquè li fessin metxes. I quan em va veure va dir "Però per què no ho fa ell?"

I ho vas fer.

— Ja et dic que no volia sortir del tràiler. I allà vaig poder aprendre molt ràpid com es treballava amb perruques, com aplicar-les i com es feien. Perquè són peces d’artesania fetes a mà. I posar-les requereix tècnica, no és el mateix fer-ho ràpid amb un extra que amb un actor a qui se li faran primers plans. Vaig tenir la sort d’aprendre bé des del principi. 

I no has parat.

— Després de Thor va venir el buit, perquè tot havia anat molt ràpid, i vaig tenir l’ansietat de pensar "I si no truquen mai més?" Però em van trucar, i van arribar sèries i pel·lícules amb Ridley Scott i ser cap dels equips de maquillatge i perruqueria. 

Fins que arriba una persona important: Adam Driver.

— Fa quatre anys que treballo només amb ell. Ens vam conèixer a L’últim duel.  Ell ja era un superactor que havia estat moltes vegades nominat, però no havia portat mai caracterització. I jo li vaig proposar que fes servir una perruca, perquè la pel·lícula estava ambientada en el 1380 i el cabell ens ajudava a transitar de guerrer a senyor més feudal. 

Què va dir?

— Al principi, que no. A molts actors els hi fa por, per si no hi connecten o si els allunya del personatge. Però ho va acabar provant, em va demanar veure unes quantes fotos i al final va dir "Ok, em sembla perfecta, la teva idea". 

Vas passar a formar part del seu contracte.

— Sí. En els últims anys s'ha anat enllaçant una pel·li amb una altra. I ell, en el seu contracte… doncs hi posa les seves condicions. I, si el contractes a ell, avui dia, em contractes a mi. Perquè ell va amb un equip.

Has fet, entre d’altres, La casa Gucci. Va ser difícil, no?

— Passen 30 anys, i du quatre perruques diferents. Cadascuna ens va costar entre quatre i sis setmanes de feina, de vegades doblant l'equip i treballant nit i dia. Imagina't la feinada. Cada perruca costa entre 10.000 i 15.000 euros. És un treball 100% artesanal.

¿L’Adam és simpàtic?

— Sí, i és molt professional. Va estar a l'exèrcit, i això es nota en la seva educació, en la disciplina. I ajuda, perquè en el món del cinema és un escàndol arribar un minut tard.

¿De debò?

— Els rodatges estan tancats per a dies concrets, la càmera ha d'estar gravant, i cada minut perdut són diners perduts. És a dir, no és un problema de pressupost, pots tenir els diners i el temps de preparació que necessitis. Però si has pactat que al cap de dues hores començaves, no es comença ni 30 segons tard.

¿Aquests actors tan famosos són molt especials?

— Els actors són humans i, a cert nivell, tenen el poder d'exigir coses que volen tenir. I no és fàcil ser ells.

Per què?

— Perquè han donat la seva intimitat i han posat el cos per fer la feina que els agrada, i això els deixa molt exposats. No han venut la intimitat com es fa a Telecinco, però jo veig la transformació que fan a la sala de maquillatge, com entren en un personatge i hi posen el cos i l'emoció. I després veus com es comporta la gent amb ells en un restaurant, un aeroport, i no sempre són educats. I és quan comencen a entrar als llocs privats i a envoltar-se d'un cercle de confiança tancat.

¿La manera de fer està canviant molt?

— Em preocupa molt, perquè està canviant, i no crec que sigui a millor. Plataformes com Netflix només volen vendre, donar contingut que moltes vegades no té gaire qualitat. Fa temps molts customer designers tenien diners, temps i dedicació per aconseguir el millor que podies crear, primer amb la imaginació i després amb les mans. Ara és habitual que et demanin que facis coses de pressa. I les ones no són exactament les dels anys 30, ni tampoc els vestits. Aquest contingut visualment barat no envelleix bé. Ara ho veiem, però m'agradarà veure què en pensem d'aquí 5 o 10 anys. No durarà en el temps.

Per què no treballes a Espanya?

— M'agradaria. He de començar a buscar com conèixer gent, perquè no conec ningú aquí. Deixa-ho, això, a l'entrevista.

Què és el que més t'agrada de la teva feina?

— El disseny, la part de preparació. Canvia molt en funció de la pel·lícula, perquè si has de fer Maurizio Gucci tens molta informació només d'entrar a Google, i moltes referències dels anys 50, 60, 70. Però a L'últim duel m'havia de situar a França el 1380. No tenia res. En aquests casos cal anar a museus, buscar obres d'artistes, llegir enciclopèdies per comprendre per què les dones s'oliaven les celles i s'afaitaven el front cap enrere.

I per què ho feien?

— La moda era aquesta, era important tenir un coll alt, i buscaven endarrerir la línia dels cabells. Com més ric, més enrere ho podies fer. Aquesta part m'encanta, de vegades el rodatge és més monòton.