LA PROFESSORA I ACTIVISTA ITALIANA Silvia Federici (Parma, 1942), una de les veus més conegudes del feminisme, és a Barcelona convidada per la Fundación Comunes. Autora del llibre Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria, o el més recent Revolución en punto cero, tots dos publicats per Traficantes de Sueños amb l’opció de descàrrega gratuïta del PDF, m’atén un matí de pluja i parlem sobre les opcions de transformar el món, i on això ja està passant.

Hem d’inventar un nou món?

Alguns llocs de l’Amèrica Llatina ja em semblen realment un altre món. Sobretot en les àrees que es coneixen com a faveles. En una villa de Buenos Aires, a l’Argentina, vaig trobar-me amb dones del moviment per a la dignitat. Moltes d’elles eren paraguaianes, que fa molts anys van prendre el territori amb el treball col·lectiu, juntes i amb homes, també. Han construït cases, carrers, amb l’assemblea pública decideixen sobre la vida quotidiana: qui s’encarrega de netejar el carrer, qui l’asfalta... Es preocupen també de crear estructures sanitàries des de baix, tenen menjadors populars... I tot ho fan amb una discussió pública, entre elles. Polititzen la vida quotidiana, perquè han de prendre moltes decisions. Cada vegada han de decidir el valor de les coses. Quan és necessari, quan val la pena prendre riscos. I fan servir el teatre dels oprimits per resoldre problemes polítics. Quan tenen un problema, el representen i plantegen els dubtes a les companyes. Després s’ajunten amb la persona per resoldre’l. Em va entusiasmar. En aquests anys m’he dedicat a estudiar i investigar totes aquestes noves formes de cooperació en el procés de la reproducció. Moltes vegades van sorgir com a resposta a la depressió política i a l’austeritat econòmica. D’aquesta població de dones i homes que no tenien cap esperança de vida. Podien veure que el capital i l’estat només estaven destruint les seves vides, i van tenir la necessitat de crear alguna cosa nova. Amb dificultats i lluites. Són dones i població que ja no esperen res de l’estat. Lluiten contra l’estat per reapropiar-se coses materials que l’estat monopolitza.

¿A Europa no ho veus, això, en els moviments socials?

Hi són. Als Estats Units també, però no amb aquestes dimensions. Per exemple, a la villa de què et parlava eren més de 50.000 persones. O com els zapatistes, que són més de 200.000 persones i s’han construït un món que intenta situar-se fora de les relacions monetàries. A Mèxic i a l’Amèrica Llatina hi ha pobles indígenes que no reprodueixen les formes de vida quotidianes. Perquè és possible no reproduir-les, però saltant molts obstacles. Mantenen xarxes de solidaritat, formes de decisió col·lectives. I en aquests règims comunitaris sempre hi ha més dones a primera línia. S’oposen al patriarcat, que moltes vegades és dominant.

Ets marxista encara?

M’agrada Marx, i n’he après molt, d’ell. Però no m’agrada definir-me com a marxista.

Ho deia per si creus que ja no hi haurà una gran revolució, o si és l’hora de les petites revolucions.

No penso en la revolució com ho feia Marx, del proletariat industrial assalariat. Hi va haver tanta lluita, i tan important, als anys 60, contra el règim industrial, que encara dura. Però no amb el treballador assalariat com a subjecte primer de la revolució. Això ja no ho veig.

I les petites revolucions són un camí?

Sí, però no crec que siguin tan petites. Avui l’expropiació és massiva. Moltes d’aquestes comunitats que deia, aquestes villas al Brasil i l’Argentina, són poblacions rurals, indígenes, expropiades. Però que porten de l’àrea urbana formes d’organització comunitària de la vida. Llavors és una barreja de tradició del passat, tradició comunitària i noves formes de cooperació impulsades des de la necessitat. Per exemple, prendre una part de terra col·lectivament. Es barreja el passat i el futur, i es produeix una cosa nova. I també estan en contacte amb moviments urbans, socials, feministes. S’està generant una cosa interessant. Els zapatistes també, surten de la barreja entre l’indigenisme i els moviments de l’esquerra.

Però parles de gent en estadis molt desesperats. Han sigut expulsats.

Sí. S’ha trencat el cordó umbilical amb l’estat i el capital. I s’han reapropiat la capacitat de fer coses. I la idea que si tens una esperança de vida, de reproduir-te, passa per la solidaritat col·lectiva. Aquesta comunitat té una història de persecució i repressió des de l’estat i el capital. Crec que el que falta, sobretot a Europa més que a Amèrica, és la confiança en l’estat.

Encara estem esperant que ens ho arreglarà algú.

Sí. El cas de Grècia em sembla exemplar. Malgrat tot, no podien separar-se. No només per a Syriza, sinó per a una gran part de la població també, semblava que sortir de la Unió Europea era com tirar-se al mar. Com si no hi hagués alternativa.

Com veus el moviment feminista?

No existeix amb el mateix sentit que tenia als anys 70, d’un moviment que era una força social capaç de canviar les relacions de força a la societat. I de crear una transformació forta. Hi ha moltes feministes, ara és un moment interessant, perquè en molts llocs està sorgint un nou feminisme. Dones molt joves que comencen a adonar-se que les problemàtiques que troben no són tan diferents de les que ens trobàvem nosaltres. Molts problemes que semblaven resolts resulta que no ho estan. I ara s’interessen per entendre-ho. M’ha sorprès com els últims anys moltes dones joves em pregunten què fèiem, com ens organitzàvem. I és una cosa nova, perquè als anys 80 encara hi havia la il·lusió amb la feina i fora de casa. Moltes em diuen que comprenen la meva lluita, però que avui som una societat molt diferent. Han canviat moltes coses, és cert. Sobretot en autonomia respecte als homes. No respecte a l’estat ni al capital, però sí respecte als homes.

Parles de la incorporació de la dona al món laboral com una part d’engany.

Sí, perquè es creen feines mal pagades, que moltes vegades són reproduccions de la feina domèstica. I que no eliminen la feina no pagada a casa. Per això hi ha tantes decisions que per a nosaltres són problemàtiques, com tenir fills o no. Són problemes igualment. Perquè si ets estudiant i tens deutes, o ets precària a la feina, això són formes d’esterilització. No pots prendre decisions sobre el futur quan no el tens clar. Quin espai se li ha de donar a l’amor, quin espai a la feina? Quant val? Què és? On és la vida? On són la felicitat i la prosperitat? En la maternitat, en l’amor, en el treball. La situació no és tan clara. Per a nosaltres hi havia vies molt precises. I ens hi vam revoltar. Però vam seguir. Es pot tenir feina, però s’han de tenir fills, casar-te, etc. Ara no és tan clar. El feminisme ha destruït moltes coses però no ha creat, o almenys la nova generació no ho veu.

No saps contra qui lluitem?

Ni per què lluitem. S’ha perdut el sentit del que és una bona vida. Es parla molt del benestar però no tinc clar que sapiguem què és. El benestar és encara un misteri.

Parles de treball afectiu.

El treball afectiu és una qüestió complicada. S’ha teoritzat molt, sobretot teòrics com Antonio Negri i Michael Hardt. Per a mi, el primer de tot és precisar, definir, de què parlem quan parlem de treball afectiu. No estic completament segura del concepte que es fa servir. S’ha utilitzat en moltes formes diferents, i crec que Negri i Hardt l’han fet servir d’una manera que ha causat molta confusió. Moltes vegades s’utilitza en un sentit spinozista. Treball afectiu o l’afectivitat com a característica de l’ésser humà. La capacitat de relacionar-se amb la resta, que és el concepte que tracta Spinoza. No significa necessàriament l’emotivitat en el sentit habitual. A partir d’aquesta concepció s’ha teoritzat que gran part del treball d’avui dia és afectiu. Per exemple, em sembla, si ho he entès bé, que per a Negri i Hardt la feina de vendre és també un treball afectiu, perquè necessita relacionar-se i crear estats d’ànim. Una altra cosa és el treball emocional, el treball afectiu com es tracta en el feminisme més tradicional. És una part integral del treball de cura. Però que avui s’està comercialitzant. Crec que una de les conseqüències de la reestructuració del treball reproductiu que s’ha donat des dels anys 80 i 90 fins ara ha sigut una especialització més gran. Una gran part del treball reproductiu s’ha comercialitzat i especialitzat. Ara hi ha la feina domèstica remunerada, també. Qui s’encarrega de netejar la casa, qui s’ocupa dels nens. En aquest sentit, és un problema vell i nou al mateix temps. Perquè les dones sempre han sigut obligades a fer treball afectiu, i sempre han tingut clares les obligacions constants de preocupar-se per la resta, de fer feliç. Et despersonalitza, i deixes de saber què vols. Ara és un procés habitual. Aquesta afectivitat s’ha infiltrat en molts llocs on abans no hi era. Per exemple, en les dones que treballen en avions. Han de donar seguretat. O, per exemple, una companya que treballa com a cambrera en un restaurant de luxe. Em va dir que li van fer fer un curs sobre com s’havia de relacionar amb els clients. I li ensenyen que el més important és l’afectivitat. No en diuen així, però li diuen que no vendrà un menjar, vendrà una experiència. És important que quan mengi se senti valorat. Que tens un interès afectiu per ells o elles.

És com privatitzar emocions.

Sí, sí. És interessant, perquè en la reproducció de la vida, en la reestructuració del treball, l’afectivitat disminueix i falta a casa i a les comunitats. Perquè tothom treballa o intenta trobar feina, i sempre hi ha aquesta afectivitat artificial, construïda i comercialitzada. I es converteix en part de la feina de les dones.

Però la feina de cura de les persones va creixent.

Sí, però no estic segura que a llarg termini l’esperança de vida augmenti. Ja podem veure una tendència contrària. Als Estats Units, per exemple, la dona proletària i blanca té una esperança de vida cinc anys inferior a la de la seva mare. Em sembla haver llegit que a Alemanya també està baixant. Puja el nombre de suïcides, i les condicions de vida de les dones proletàries són molt pitjors. Prenen una quantitat immensa d’antidepressius perquè tenen una vida completament insegura, amb molta ànsia, molta feina, sense temps per a la pròpia afectivitat.

¿Segueixes creient que la solució és un salari per la feina domèstica?

Era la campanya que vam fer als anys 70. I ara adopto una postura diferent. Perquè la campanya sobre la feina domèstica va ser una decisió d’una estratègia que vam definir a partir d’una anàlisi. L’ús de la feina domèstica no remunerada en el capital. I el significat d’aquesta feina com a factor fundacional de la discriminació de gènere. I ens va semblar que si no ens hi enfrontàvem hi hauria moltes conseqüències. Estava naturalitzat, invisibilitzat, hi havia la base material de la jerarquia laboral i a casa de la subordinació de la dona. Hi havia el salari masculí, i el capital delegava als homes el poder sobre la feina de les dones. I el fet que no es pagués la feina domèstica era un mecanisme pervers que mantenia una vida de relacions perverses. Ens semblava que apuntar al pagament de salari era una estratègia per destruir aquests mecanismes. Mai ho vam veure com un fi ni ho vam identificar amb l’evolució. En aquell moment era un instrument per canviar les relacions socials. Sobretot perquè mai vam veure la lluita contra la subordinació social de les dones com una cosa abstracta dins d’una lluita més gran contra el capitalisme. Amb la perspectiva d’una lluita anticapitalista ens semblava millor atacar la feina no remunerada que lluitar per la feina. Això no volia dir que privés la dona de treballar fora de casa. Significava que si volíem treballar fora de casa havíem de sortir de la casa amb una mica de poder. No només amb la desesperació d’estar acostumades a treballar per res, i que et puguin prendre per res. I tots els contractadors ho saben. És una experiència que moltes dones de la meva generació tenien. El primer salari semblava un regal. En aquells temps el feminisme i els companys d’esquerra ens acusaven d’institucionalitzar la feina domèstica. Ens deien que se sortia de casa amb la lluita, no amb la feina assalariada.

I no us va sortir bé.

No, perquè ningú ens va donar suport en la campanya. Quan vam sortir al carrer i vam parlar tothom ens deia que sí, i moltes dones proletàries hi estaven d’acord, però mai es va formar un moviment. Però ara, amb els anys, han passat moltes coses. Com el procés de desmonetització que s’ha viscut a escala internacional amb els ajustaments estructurals. De la nit al dia, varia el valor dels diners, la capacitat de finançament del capital, de canviar-ne el valor. Moltes vegades he pensat en els anys 80, sobretot en quan era a l’Àfrica. Com de la nit al dia el Banc Mundial i l’FMI poden canviar completament el valor de la moneda, i anul·lar els estalvis. Pensava en el dimoni de les narratives del sis-cents. Deien que les bruixes demanaven diners al dimoni, però que l’endemà només tenien fulles seques. Per això penso que si hi ha una lluita per un salari, hauria de ser un salari natural: cases, serveis, menjar. Coses a les quals no es pugui canviar el valor tan fàcilment en una nit. Els diners són molt inestables. I també passa que som en un moment diferent. Em refereixo al que deia abans, hi ha una situació de crisi tan forta que molta població no pot esperar, sinó que han de passar directament a la reapropiació de la riquesa. I amb la reapropiació, a un canvi fonamental de com s’organitza la reapropiació. El capitalisme s’ha organitzat d’una manera molt aïllada i fragmentada que separa sobretot les dones, però els homes també. Tothom a casa seva, separat. Es necessita un canvi fonamental i qualitatiu de les formes de reproducció social. I això no pot esperar, ha de ser part immediata de la lluita.

Ets una activista o una intel·lectual?

Sempre m’he vist com a activista. Durant molts anys feia feina d’organització directa. Ara no ho faig. M’agradaria, però penso que sóc una servidora que fa serveis culturals pel moviment. Tothom em deixa parlar sobre això, i fer feina. No sóc acadèmica ni m’agrada la feina intel·lectual separada de la de la lluita. No m’agrada. I busco viure als moviments, en plural, i treballar amb ells per elaborar concepcions i històries. En aquests moments és la meva feina.

I ets optimista? Tens esperança?

El pessimisme és un luxe. El món sembla un lloc molt pervers. És summament pervers, a vegades em provoca una angoixa terrible. Però quan em sento deprimida em dic que avui naixeran nens i nenes, i què els direm que vam fer? Els espera tota una vida, i s’ha de fer alguna cosa. No veig res més interessant per fer a la vida en aquest moment que pensar com es pot canviar el món. Per a mi és la feina més important i interessant, que em permet viure.

Per què els homes mai ens hem implicat en el feminisme?

En les noves generacions, alguns comencen a veure que en realitat el poder creixent de les dones, i el fet que tinguin més autonomia, és un alliberament també per a ells. Perquè la relació d’hegemonia masculina sobre les dones ha sigut també un bloqueig per als homes en relació al capital. Si tens dona i fills, una casa, i has d’organitzar una vaga, tens problemes sempre. Esclar que hi ha interès real, que és el de poder dominar una altra persona i tenir serveis gratis, el de poder ser usufructuari del seu cos. Però és un poder que es paga amb dependència del capital.

Abans parlaves de l’especialització. Potser hi ha hagut també una fragmentació de les lluites.

Sí, la falta de coordinació és un problema. Hi ha tantes lluites separades que no sempre són capaces de coordinar-se i proposar-se objectius, per molt limitats que siguin. Es pot veure com un procés de creixement horitzontal de coordinació i creació d’espais, en què tothom pot participar, i enfrontar-se col·lectivament als problemes conjunts. No dic creixement vertical, sinó en el temps. Plantejar-se objectius. Això és el que falta, però crec que a Espanya hi és més que als Estats Units.

Marx parlava de l’acumulació primitiva originària, que permet l’explotació del treball assalariat, com l‘inici del capitalisme. ¿El que estem vivint segueix sent com l’acumulació primitiva originària?

Sí. I tant. Hem començat a definir l’acumulació primitiva originària, a definir-la com el procés que crea la condició més extensa del capital. I en aquest sentit no és un procés que aparegui només al principi del capitalisme. És un procés que es reprodueix contínuament en totes les situacions en què la seva condició d’existència està en perill. Cada vegada que hi ha una crisi real, no construïda artificialment, el capitalisme ha impulsat un procés d’acumulació originària, per consolidar la seva condició d’existència i donar-se més fonaments. Em sembla clar que va començar a passar des de mitjans dels anys 70 com a resposta al gran cicle de lluites que van atacar els fonaments del capitalisme. El final dels anys 70 i els anys 80 van ser un temps de gran experimentació capitalista per poder comprendre com es podia recuperar el poder sobre el treball. Reactivar l’acumulació. Crec que els mecanismes que han impulsat han sigut tradicionals. Expropiacions massives. La tesi que sempre defenso és que no va ser la cognitivització del capital, la computarització i informatització, el que va salvar el capital, sinó l’expropiació i procurar-se una quantitat immensa de treball barat i posar sobre el mercat global una quantitat immensa de nova força de treball sense res més que vendre el seu cos i la seva força. Com al segle XV. Per això parlo d’acumulació originària, perquè aquest ha sigut el fonament. Això no estava a l’ordinador. La computarització del treball es basa en el fet que milions de dones a la Xina i Tailàndia fan els ordinadors en condició d’esclavitud. Milions d’africans treballen a la mina i els expulsen per extreure coltan i els minerals necessaris per fer les màquines. No es pot parlar d’informatització sense parlar de la feina que crea les eines per a la informatització. L’expulsió de milions de persones. És per això que es pot parlar d’una nova onada d’acumulació.

I això qui ho porta? Qui porta el món? ¿Creus en teories conspiratòries?

Vaig escriure un poema que m’agrada molt. Es deia Elogi de la conspiració. Cada vegada que criticava el capitalisme una companya em deia que era una conspiració. I sí, conspiren. El verb conspirar és respirar junts. I s’ajunten. A Davos i en altres llocs. I planegen. El que molts anomenen conspiració és un pla del capital. El Banc Mundial ha planejat l’ajustament estructural. L’FMI també. ¿Creus que no en saben les conseqüències? O el TTIP. Què és? Una conspiració. Podem fer servir la paraula que vulguem, però planegen. I planegen que molta gent no tindrà feina, i estaran empobrits. No tindran altra alternativa que acceptar tot el que els ofereixin. La paraula conspiració és una paraula bruta.

Hi ha gent que diu que el capitalisme, el neoliberalisme, funciona sol.

No. No hi ha un capitalisme automàtic. És un servei de persones que es troben i discuteixen de començar una guerra, torturar, desocupar, moure un sistema productiu d’un país a un altre. Són decisions, no hi ha res automàtic.

¿I l’esquerra i la lluita de classes existeixen, encara?

Sí, esclar. Però avui dia el que a Europa es fa anomenar esquerra, sobretot l’oficial, és neoliberal. Itàlia n’és el primer exemple. Donen suport a l’OTAN, al neoliberalisme sense fi, als mecanismes de repressió econòmica, etc. Són els descendents del Partit Comunista (PC). Renzi és un descendent del PC. Abans es feien dir comunistes. Després de la caiguda del Mur de Berlín es van dir Partit de l’Esquerra Democràtica. Després van perdre la paraula Esquerra i ara es diuen Partit Democràtic. És un cas exemplar. Però el drama d’avui és que moltes de les crítiques al neoliberalisme vénen des de la dreta. L’esquerra oficial dóna suport tan intensament a la política neoliberal que és un dels factors que impulsen el moviment dels joves cap a la dreta.

El capitalisme el veurem morir?

Tant de bo. És una de les coses que no m’agraden. No tinc por de morir, però em sabria greu no veure el que en dic la fi. Quan tota la vida has lluitat contra el capitalisme i la injustícia social, aquesta vida perversa, tens al cap que un dia la justícia prevaldrà. Que un dia hi haurà un món just. Que has lluitat per aquesta idea, aquest desig, aquesta passió. Però ara que sóc vella em dic que mai ho veuré. Moriré sense saber el final. M’adono que és una visió infantil de la història, però m’agradaria saber si els éssers humans som capaços de crear un món més just. I em dol.

¿En el teu cas no tenir fills és una decisió personal o política?

Totes dues coses. No va ser una decisió durant molt de temps. No sentia la necessitat de reproduir-me. No vull ofendre totes les dones que tenen aquest desig, però mai el vaig tenir. Després em vaig involucrar en el feminisme i no tenia temps. Després, quan es parlava de maternitat, m’agradava pensar que les dones fessin una vaga completa i diguessin que no tindrien fills fins que el món fos millor. Una gran vaga de rebuig. Però em vaig adonar que era una cosa teòrica. Perquè per a moltes dones del món tenir fills i família és com una necessitat material. Serien més pobres si no tinguessin fills, al contrari del que es diu. Perquè en tenen la necessitat. Però mai ho vaig sentir ni hi vaig teoritzar. I va arribar un moment que vaig decidir que, per la forma de vida que duia, o feia això o tenia fills. Tinc una gran admiració per les dones que fan les dues coses. M’he adonat que es pot.

I la teva parella també és intel·lectual.

Sí, ha sigut activista tota la vida.

I ho heu portat bé?

Sí, hem treballat conjuntament moltes vegades. Tenim un projecte sobre la pena de mort i les presons. El projecte contra la pena de mort el vam crear a través de la Radical Philosophy Association. Després vam treballar molts anys, gairebé fins avui dia, contra la comercialització de l’educació. Contra la introducció de taxes i a favor de l’educació lliure. Ho vam començar quan érem a Nigèria. I lluitàvem contra l’efecte de l’ajustament estructural sobre el sistema educatiu i terciari. Pràcticament significava destruir el sistema universitari i el sistema escolar. Quan vam tornar als Estats Units vam muntar, amb altra gent, un grup que es deia Comitee For Academic Freedom in Africa. El concepte de llibertat acadèmica és normalment molt conservador, però últimament es fa servir de manera provocativa. Per dir que la llibertat acadèmica és sobretot poder estudiar sense pagar. I durant més de 10 anys vam fer butlletins i materials per documentar les lluites dels estudiants a l’Àfrica. Es va acabar el 2003. I també fèiem una publicació que es deia Midnight Notes. Va durar molts anys i era una publicació mixta, d’homes i dones.

Radical és una paraula que et defineix?

Sí. M’hi sento còmoda.