Foyo: DIEGO IBARRA SÁNCHEZ/ MEMOLa història de quinze anys de guerra fratricida es cola pels orificis de bala a les parets, es barreja entre la grava dels sacs de sorra apilats, que van servir per aixecar trinxeres, s’impregna en l’aire ranci dels búnquers abandonats. Testimoni silenciós dels horrors de la guerra civil libanesa (1975-1990), i de la voràgine urbanística dels temps actuals, l’edifici Barakat emergeix com un record dolorós i incòmode de com la por i l’odi inculcat per la religió van destruir el cor de Beirut. El conflicte va esclatar per la desconfiança i l’amenaça demogràfica que representava per als grups cristians nacionalistes de dretes (el més important era les Falanges Libaneses, Al Kataeb en àrab) el poder que estava prenent l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) al Líban, i la població de més de 400.000 refugiats palestins (la majoria, musulmans sunnites) que van arribar entre el 1948 i el 1957 als campaments distribuïts pel país. Les escaramusses inicials entre falangistes i milicians palestins a Beirut van desembocar en una aferrissada lluita entre les diferents comunitats religioses, que donaven suport a un bàndol o a l’altre, i més tard en l’entrada de les forces israelianes al sud del Líban, que es va saldar amb 150.000 morts.

L’edifici Barakat, conegut també com la Casa Groga pel color de la seva façana o, simplement, com la Casa de Beirut, es troba al vèrtex entre els carrers Independència i Damasc, per on creuava l’anomenada Línia Verda, una frontera imaginària que va separar el Beirut musulmà (oest) del cristià (est) durant la guerra civil. Aquesta ruta suïcida, que creuava des de la plaça dels Màrtirs (centre de Beirut) fins al Museu Nacional (al final del carrer Damasc), va estar ocupada únicament per franctiradors, que van aixecar entre 350 i 300 posicions defensives dins dels edificis a banda i banda del carrer. Com que pràcticament ningú amb seny transitava per aquella perillosa zona, va començar a créixer-hi l’herba, i d’aquí va sortir el nom de Línia Verda.

Construït per a l’aburgesada família Barakat pel prestigiós arquitecte Youssef Afandi Aftimos el 1924, i en una segona fase el 1932 per Fouad Kozah, va ser precisament la peculiaritat d’aquest edifici d’estil neootomà, amb la seva façana oberta, el que el 1975 va resultar la seva maledicció. Aquest extraordinari balcó a la ciutat es va convertir en la posició defensiva més cobejada pels franctiradors.

Des de llavors i durant quinze anys, la casa dels Barakat es va transformar en una eina de guerra, en una màquina de matar. Les seves assolellades habitacions es van tornar llocs foscos i sinistres. Els seus racons van ser testimonis d’atrocitats, i també de secrets inconfessables, com la passió prohibida d’un franctirador que -potser tement que no sortiria d’allà amb vida- va gravar en una de les parets de ciment de l’edifici: “Si l’amor per Gilbert és un crim, que cremi a l’infern”. De la nit al dia, l’habitatge va deixar de ser la llar dels Barakat per convertir-se en refugi de milicians cristians de les forces Kataeb, des d’on podien controlar tota l’àrea.

La casa sense ànima

El diumenge 13 d’abril del 1975 va ser el dia en què va canviar el rumb de la família Barakat. A Paul Barakat, de 65 anys, la guerra civil libanesa li va prendre alguna cosa més que la llar on va néixer i es va criar. Li va arrencar els records de la seva família. “M’alegra saber que la casa on vaig néixer no ha sigut demolida, però per a nosaltres ja no vol dir res. Li van arrencar l’ànima el dia que en vam marxar”, sentencia el Paul.

Des del bàndol palestí van atacar l’edifici amb coets RPG i un dels projectils va impactar al segon pis. “Aquesta planta estava tancada des que va morir la meva àvia Victoria. La volia arreglar per viure-hi amb la meva dona, però tot es va cremar”, lamenta. Després d’aquell dolorós episodi, els Barakat i els seus inquilins palestins, la família Falaha, que eren socis de l’empresa tèxtil que va aixecar Nicolas Barakat (el seu avi), van abandonar l’edifici i no hi van tornar mai més fins avui.

Durant generacions els Barakat es van dedicar a la indústria tèxtil i tenien fàbriques a Manchester (Anglaterra), però amb la guerra es van aturar les importacions i exportacions. Ara el cognom Barakat està estampat al rètol d’una botiga de catifes perses que regenta el Paul. El local es va obrir el 1976 a la plaça del Museu Nacional, per on travessava la Línia Verda.

La guerra va arruïnar el negoci familiar però els va donar fortuna amb la compravenda de catifes. “Famílies benestants van haver d’empenyorar les seves pertinences, i van vendre a pes catifes antigues de gran valor que després compraven peixos grossos d’estar per casa que comandaven els sicaris que saquejaven les cases i hi robaven”, diu amb to de menyspreu el Paul.

“La guerra civil libanesa no va ser un conflicte sectari sinó una maquinació per liquidar la classe mitjana libanesa. És molt trist veure que aquells mateixos generals que van fer la seva fortuna amb la guerra, aquests senyors de la guerra, són l’elit política que governa el país”, lamenta el comerciant de catifes.

Però l’edifici Barakat no és només símbol de mort, també reflecteix la redempció. Després de més d’una dècada d’obres de restauració, el que es coneix com la Casa Groga torna a la vida per començar un nou capítol com a museu de la memòria i centre d’investigació.

Aquest espai que deixa al descobert les cicatrius de la guerra obliga els visitants a afrontar el passat per poder ajudar a construir un futur millor. Aquest provocador projecte, pioner al Líban, de la mà de l’arquitecta i activista Mona Hallak, busca “reobrir les ferides de tots els libanesos -víctimes o assassins- per afrontar el passat, per dolorós que sigui, i poder perdonar en lloc d’oblidar”.

Hallak va tornar al Líban poc després que s’acabés la guerra, el 1994, havent-se graduat amb un màster en arquitectura a la Universitat Syracuse de Florència. Una tarda, Hallak es va dirigir al centre de Beirut i va caminar entre la runa del cinema Roxy, conegut com l’Ou per la seva avantguardista arquitectura en forma oval. Després va continuar recorrent el que havia sigut la Línia Verda, i només va trobar destrucció. “Tot el centre de Beirut estava destruït; els meus records, les meves vivències, havien desaparegut. Vaig caminar en silenci, amb el cor encongit en veure tot aquell horror. I al final del carrer Damasc s’alçava l’edifici dels Barakat, mantenint la seva esplendor i bellesa”, rememora Hallak.

“Vaig entrar dins de l’edifici i el cos em va començar a tremolar. Allà, sota els meus peus, hi havia la història viva de la guerra civil -exclama-. Vaig quedar fascinada amb aquest lloc, que va ser el meu secret durant anys”.

Hallak va anar recollint i guardant aquells fragments de vida que anava trobant: fotos de nens a l’escola, cartes d’éssers estimats, rodets d’una botiga de fotografia que hi havia als baixos de l’edifici i parts del mobiliari de la clínica dental d’un tal doctor Schemali.

La Casa Groga es va convertir en una obsessió. Des de finals dels anys noranta, Hallak va dur a terme una intensa campanya per revertir la destinació final de l’edifici, que hauria acabat sent la demolició. Finalment, el 2003, va aconseguir que l’Ajuntament de Beirut, a través de l’expropiació forçosa, salvés la casa dels Barakat. I el 2008 el nou governador de Beirut va aprovar, amb un pressupost de 18 milions de dòlars, el projecte per transformar-lo en el Museu de la Memòria de la Ciutat de Beirut, que finalment obrirà les portes al públic els pròxims dies.

L’arquitecte Youssef Haidar i el seu equip han sigut els encarregats de restaurar la Casa Groga. Haidar ha mirat de conservar el caràcter de la Casa Groga però n’ha reforçat l’interior amb una estructura de vidre i metall i una rampa circular que permet als visitants fer un recorregut pels diferents nivells de l’edifici.

El més innovador del disseny ha sigut mantenir a la vista les cicatrius de l’edifici. “No he intentat reconstruir-lo. He deixat a la vista les parts que falten reforçant-les amb peces metàl·liques, com si fos una pròtesi que reemplaça una part del cos que falta”, explica l’arquitecte, que ens porta a fer un recorregut per l’edifici.

Els forats de bales a les parets, el búnquer dels franctiradors i els grafitis als murs de l’edifici comparteixen ara espai amb un auditori subterrani, la façana de vidre i la cafeteria. Fins i tot els vitralls trencats es mantenen tal qual.

La història de la Casa Groga és molt més vasta que la guerra que va arribar a definir-la. “Algunes persones no volen recordar perquè van estar massa implicades en la guerra -afirma Haidar-. Però, tant si en són actors com si en són víctimes, en tots dos casos crec que recordar és important per poder curar les ferides”. I afegeix, amb veu crítica, l’arquitecte: “L’elit política que ens governa confon armistici general amb amnèsia general”.

Recuperar la memòria històrica és el deure de tots els libanesos, o almenys això creuen tots els que han treballat en aquest projecte que es presenta com un veritable desafiament per a un país com el Líban, on quaranta anys després de la guerra civil continuen latents les tensions sectàries.