El carrer de Bellmunt és una recta en un paisatge d’edificis de nova construcció que, a l’altura del carrer de la Granadella, es converteix en un conjunt de petites casetes que semblen sortides d’un passat llunyà. La rehabilitació d’aquestes miniatures és un dels projectes de l’actual consistori per recuperar la memòria d’una mena de construccions que van ser fonamentals per entendre l’urbanisme a Barcelona.

Batejades inicialment com les Cases Barates, responien a la necessitat d’oferir domicili de lloguer assequible a la ciutat. Nascudes amb la llei Posada el 1911, no es van fer realitat fins als anys vint, quan es va fer necessari reallotjar els barraquistes de Montjuïc i l’actual avinguda Mistral. D’aquesta manera, l’any 1929 es creaven quatre polígons batejats com a Baró de Viver, Ramon Albó, Eduard Aunós i Milans del Bosch. Només el primer va conservar el nom original, els altres tres es van fer més coneguts com el Turó de la Peira, Can Tunis i Bon Pastor. Aquest últim pertanyia al municipi de Santa Coloma de Gramenet, i estava situat a la riba barcelonina del riu Besòs. La integraven 784 cases unifamiliars d’una sola planta, d’uns 40 m( 2), amb un lloguer social. Els primers inquilins eren famílies en situació precària, emigrants arribats per treballar a l’Exposició Internacional del 1929, i antics pobladors de barriades barraquistes, que aviat van constituir una comunitat de 3.000 habitants.

Amb l’arribada de la Segona República, el barri va ser rebatejat com a polígon Buenaventura Carles Aribau. Molts veïns volien canviar-li el nom pel de Vilabesòs, però la construcció de l’església del Bon Pastor li va acabar donant la seva denominació definitiva. En aquells anys, hi funcionaven la cooperativa obrera La Paloma del carrer Estadella i l’Ateneu de Cultura del carrer Blanes, iniciatives dels col·lectius llibertaris locals que es reunien al Bar Rocamora, conegut popularment com el Set Portes. Poc després esclatava la Guerra Civil, en la qual els bombardejos aeris van afectar diverses cases.

Les barriades de Baró de Viver i Bon Pastor van ser les últimes annexions territorials de la capital catalana, quan el 1945 es va segregar aquell tram de la riba dreta del riu Besòs -entre Montcada i Sant Adrià-, que va passar a pertànyer a Barcelona. Durant la postguerra, es va inaugurar la nova església del Bon Pastor, i es van rebatejar els seus carrers amb noms de pobles lleidatans, com Mollerussa o Tàrrega. En aquells anys va aparèixer per la parròquia mossèn Joan Cortina, més conegut com el pare Botella, un dels primers capellans obrers de la ciutat. També s’hi van aixecar una vintena de cases més, per als refugiats dels raids aeris sobre el Raval. I va entrar en funcionament la línia G d’autobusos, la popular Carraca. Així com el cinema Ambos Mundos, que va funcionar fins al 1996.

En els anys 50 i 60 es van construir més habitatges i va obrir el Mercat de Bon Pastor. I es va edificar el pont de l’Exèrcit, que una tempesta es va emportar poc temps després. En la dècada següent hi van arribar famílies gitanes, procedents dels barris de barraques. Al mateix temps, els veïns s’organitzaven per reclamar serveis com semàfors, un ambulatori o, als anys 90, l’arribada del metro. Llavors ja es preveia l’enderrocament de les casetes baixes, fins que el 2007 van començar els primers desallotjaments. Afortunadament, tres anys més tard, es va decidir salvar una part del conjunt per fer-hi un museu dedicat a l’habitatge popular. Aquestes últimes Cases Barates per les quals passejo, i que són l’última relíquia d’un tipus de vida desaparegut a la ciutat.