Un dels fenòmens més inquietants de la dictadura de l’estètica femenina afecta, des de temps immemorials, les celles. La majoria recordem de la nostra infantesa alguna dona que no tenia celles. O els pocs pèls que tenia els cobria amb una capa important de maquillatge. Més amunt d’on hi havia el creixement natural del pèl hi havia una altra cella pintada amb llapis d’ulls. Una fina línia de color marró o negre que la suplantava. El contacte visual era difícil perquè la mirada sempre marxava a fixar-se en aquelles ratlles invasores que veies fent equilibris sobre el front. Hi havia dones que subjugades a la moda lluïen quatre celles: les dues naturals i les dues pintades un centímetre més amunt.

A l’Antic Egipte les celles es potenciaven amb pols de galena per fer-les més pronunciades i fosques. Es considerava que l’efecte feréstec servia per espantar els mals esperits. Grecs i romans valoraven les celles naturals i frondoses, i si s’ajuntaven sobre el nas era excels. S’utilitzaven resines naturals com a fixador i pèls d’algun animal per enganxar-se’ls a la zona central.

A l’època medieval, potser influïts pel context castigador de la religió, les dones es depilaven celles i pestanyes. Més tard, al llarg del segle XIX, van reaparèixer les celles als rostres femenins i es feien servir barreges de cendres o carbó per enfosquir-les.

Al segle XX el cinema va determinar la moda. Les actrius de les pel·lícules mudes van imposar unes celles fines i arquejades traçades amb un llapis per potenciar, deien, la mirada de les actrius. A la dècada dels cinquanta, Marilyn Monroe marca l’estètica. Celles parcialment depilades i discretament retocades amb maquillatge per amorosir-ne la forma. Als seixanta, Audrey Hepburn va fer tornar la cella gruixuda i fosca. Als setanta, el moviment hippy va alliberar les celles de qualsevol tirania estètica, mentre que l’ambient de les discoteques i les models popularitzaven els arcs fins sobre els ulls. Als vuitanta Madonna va donar permís per despentinar-les. Als noranta, amb la cosificació de la dona, les celles es van convertir en un arc finíssim amb conseqüències devastadores: a moltes, les celles ja no els van tornar a créixer. Actualment, les generacions més veteranes de dones han hagut de recórrer a tècniques de reconstrucció com el microblading per crear una falsa existència sobre els seus ulls d’una cella realista.

Un estudi científic de la Universitat de York que es va publicar fa quatre anys va descartar la teoria que les celles tenien un funció protectora de l’ull. Van demostrar que es tractava d’una eina de comunicació vital per a la supervivència i la cooperació. A mesura que l’home es va convertir en un ésser més social, les celles es van convertir en una ajuda per facilitar la relació: servien per desxifrar a primer cop d’ull expressions i emocions en l’altre.

Les generacions més joves, influïdes pels consells de maquillatge de youtubers, influencers i tik-tokers, han popularitzat unes celles amb forma d’ala de gavina escrupolosament delineades i pintades. Els extrems finals volen fins a la templa. Ha desaparegut el pèl i la cella s’ha convertit en un dibuix, amb uns límits rectes, uns angles calculats, un contorn precís i perfecte. El disseny antinatural s’aproxima més al d’una nina o un personatge creat digitalment que al d’un ésser viu. I, com en èpoques passades, més que la capacitat de comunicar emocions, la moda els ha fabricat una expressivitat fixa i monòtona on és impossible llegir-hi res més que l’artificialitat del temps que ens ha tocat viure.