(Aquest reportatge, amb testimonis reals que van viure a la ciutat secreta d'Oak Ridge que ara la pel·lícula 'Openheimer' ha fet famosa, es va publicar originalment el 3 d'agost del 2014 a l'Ara Diumenge).

Cecilia Szapka Klemski va arribar a Knoxville en tren des de Nova York l’estiu del 1943. Una feina l’esperava a prop d’aquesta ciutat de l’est de Tennessee. Fora de l’estació, un jove militar ben plantat li va obrir la porta del cotxe que la duria al lloc on viuria i treballaria durant dos anys per a un projecte secret del govern nord-americà. Aviat van deixar enrere Knoxville per endinsar-se en un paisatge de camps de conreus i valls, amb les Great Smoky Mountains a l’horitzó.

El cotxe es va aturar en un indret envoltat de turons batejat amb el nom d’Oak Ridge i que no figurava en cap mapa. Des de la finestreta, la Cecilia va veure moltes autocaravanes, cases senzilles, algunes encara a mig construir, i molt de fang per tot arreu. “Li vaig dir al conductor que no baixaria del cotxe amb les meves sabates noves de taló alt. Les havia comprat en una botiga de Manhattan per 23 dòlars!”, recorda encara la Cecilia, de 95 anys, asseguda en un dels balancins de l’entrada de la residència de gent gran d’Oak Ridge, on viu.

El jove conductor no s’ho va pensar dues vegades i la va portar en braços per salvar les seves precioses sabates. Al principi, la Cecilia trobava a faltar els grans gratacels, el soroll, els cotxes i el tràfec de la gent de Nova York, però de seguida es va enamorar de la seva nova llar.

Cecilia Szapka era una de les secretàries del general Leslie R. Groves, director militar del Projecte Manhattan, el pla secret del govern dels Estats Units per dissenyar i construir la primera bomba atòmica. El 2 d’agost del 1939, Albert Einstein va enviar una carta al president nord-americà Franklin D. Roosevelt per advertir-lo del perill que l’Alemanya nazi pogués desenvolupar una bomba atòmica i per suggerir-li que els Estats Units iniciessin el seu propi programa nuclear.

La missiva es va convertir en l’origen del Projecte Manhattan, que va ser clau per posar fi a la II Guerra Mundial. La Cecilia, sense saber-ho, va ser una de les primeres treballadores d’aquest programa militar, que va costar gairebé 2.000 milions de dòlars (26.000 milions amb la inflació ajustada).

Szapka va néixer a Shenandoah, un poble miner de l’estat de Pennsilvània, l’any 1919. El seu pare era polonès i la seva mare brasilera. “Els meus pares no es podien permetre el luxe d’enviar-me a la universitat. Així que, després d’acabar els estudis de l’institut, vaig passar l’examen de la funció pública amb molt bona nota”, explica orgullosa. Uns mesos després va rebre una oferta per treballar al departament d’Estat dels EUA a Washington. I anys més tard, amb l’inici del Projecte Manhattan, va acceptar el trasllat de feina a Nova York. La seva última parada seria Oak Ridge, on es van construir el primer gran reactor nuclear del món i tres plantes d’enriquiment d’urani amb processos diferents.

La Cecilia només troba bones paraules per al general Groves i recorda que al principi se li va presentar per les inicials, G.G. La seva feina era mecanografiar els dictats del militar i no fer preguntes. “En aquells anys, com tothom, escrivia cartes als meus familiars. Una vegada la meva mare em va contestar dient que fes el favor de no escriure res sobre la meva feina, ja que rebia les meves cartes gairebé totes ratllades amb un retolador negre”, diu amb una mitja rialla, i assegura que ella no deia res important perquè no entenia el que estava passant.

Una ciutat creada de la nit al dia

Colleen Rowan Black tenia 19 anys quan la seva família va decidir marxar de Nashville, la seva ciutat natal, per aprofitar les oportunitats laborals que s’havien creat a Oak Ridge. “Uns tiets que treballaven d’electricistes ens van dir que aquí hi havia feina”, explica la Colleen, que viu a la mateixa residència que la seva amiga Cecilia Szapka Klemski.

Oak Ridge va créixer de manera exponencial. El 1942 la ciutat no existia i a les seves terres només hi vivien 3.000 persones en diferents comunitats de grangers i pagesos. Tres anys després, la població s’havia elevat fins a les 75.000 persones i s’havien construït milers de cases i apartaments, 22 supermercats, 16 restaurants, 10 perruqueries, 9 drogueries, 4 pistes de bitlles, 2 hotels, un teatre, una escola i un institut.

Quan el 1942 l’exèrcit va reclutar el germà gran de la Colleen, la seva mare va prometre que faria alguna cosa per ajudar a guanyar la guerra. L’atac japonès contra Pearl Harbor el desembre de l’any anterior havia provocat l’entrada dels EUA a la II Guerra Mundial. Finalment, mare i filla van trobar feina a Oak Ridge l’estiu del 1944. Milers de grangers, enginyers, científics, paletes i mestresses de casa, entre d’altres, van venir de diferents racons del país amb el mateix objectiu, però la majoria no sabien què estaven construint.

La Colleen recorda la seguretat extrema de la ciutat, que estava tancada amb filats i tenia set entrades i diferents torres de vigilància. Tothom que volia entrar i sortir del recinte havia de tenir una identificació del govern. “No podíem dir res a ningú del que estàvem fent: «El que veus aquí, el que fas aquí, el que sents aquí, quan marxes es queda aquí»”, recita mentre al mateix temps es tapa els ulls, les orelles i la boca de la mateixa manera que els micos dels grans cartells de propaganda que hi havia als carrers d’Oak Ridge.

La ciutat no tenia res a veure amb Nova York però tampoc dormia mai. La feina s’organitzava en tres torns de matí, tarda i nit. “La majoria érem molt joves i després de treballar anàvem al cinema o als balls que es feien a les pistes de tenis gairebé cada nit. Era molt divertit...”, diu la Colleen, que va conèixer el seu futur marit, Clifford Black, a la planta d’enriquiment d’urani K-25 on treballava.

La Colleen mostra un petit autoretrat de quan era jove fet amb llapis per explicar en què consistia la seva feina: “Portàvem pantalons, que llavors no era apropiat per a una dama, per poder-nos enfilar a les canonades i mirar si hi havia fuites de gas o líquids”.

Dones al mercat laboral

La guerra va crear una gran escassetat de mà d’obra i les dones a poc a poc es van incorporar al mercat laboral per substituir els centenars de milers de joves nord-americans que van marxar a lluitar als fronts d’Europa, el Pacífic i el nord d’Àfrica. El 1942 el govern va idear una campanya de propaganda amb el personatge de ficció Rosie, the Riveter (Rosie, la Rebladora) per vendre la importància de l’esforç bèl·lic i amb l’esperança que les dones fessin feines considerades només per a homes.

La Rosie va aconseguir una enorme popularitat, sobretot quan Norman Rockwell va fer la seva primera representació gràfica per a la portada de la revista Saturday Evening Post del 29 de maig del 1943. De seguida van sorgir moltes Rosies,com la Cecilia o la Colleen.

Una gran fotografia d’unes operadores assegudes fent girar unes rodetes de les màquines de la sala de control de la planta Y-12 ocupa avui un lloc destacat al Museu de la Ciència i Energia d’Oak Ridge. Richard Raridon, un científic que fa de guia voluntari als visitants del museu i de les antigues instal·lacions nuclears, afirma que un dia una dona se li va acostar i li va dir que ella era la primera jove a la dreta de la fotografia. “Em va explicar que ella només s’havia de preocupar durant vuit hores que les agulles del mesurador del seu panell no es desviessin massa cap a un costat o cap a l’altre. No sabien què feien, seguien ordres”, diu aquest químic jubilat.

La feina d’aquestes dones, continua el Richard, era operar els 1.152 calutrons -separador d’isòtops electromagnètics- que hi havia a la planta. D’aquesta manera, un sistema molt més lent que el procés de centrifugació que es desenvoluparia anys després, se separava l’urani 235 de l’urani natural que era necessari per construir el combustible de la bomba atòmica. La planta Y-12 va enriquir l’urani necessari per a Little Boy, l’arma nuclear que es va llançar sobre Hiroshima el 6 d’agost del 1945.

La imatge icònica de les operadores dels calutrons és del fotògraf Ed Westcott, que durant la guerra va treballar per al departament d’Energia. El seu gendre, Don Hunnicutt, explica la seva història per telèfon des de Chattanooga, Tennessee, ja que l’Ed, amb 92 anys, té dificultats per comunicar-se a causa d’un vessament cerebral que va tenir el 2005. Quan l’Ed tenia 12 anys, el seu pare li va comprar la seva primera càmera, i a partir de llavors no es va separar mai més de la fotografia. El seu treball va immortalitzar no tan sols els secrets de la ciutat d’Oak Ridge, sinó també la seva vida quotidiana.

Agents de l'FBI infiltrats

Molt pocs treballadors sabien el que s’estava creant a les plantes del Projecte Manhattan situades a Oak Ridge, Los Alamos (Nou Mèxic) i Hanford (Washington). “Sabíem que fèiem alguna cosa per ajudar a guanyar la guerra, algun tipus d’arma, però no en sabíem els detalls”, diu la Colleen.

El Don explica que entre els treballadors d’Oak Ridge hi havia agents de l’FBI infiltrats per assegurar que cap informació sortís de la ciutat. “Una vegada, un home va presumir de saber què es feia a Oak Ridge. Pocs dies després se’l van emportar i no se’n va saber res més”, relata. Pel Don, la por de perdre una feina ben pagada i el sentit patriòtic van fer possible que es mantinguessin en secret tant la ciutat com el projecte militar.

L’Ed va fer les primeres fotografies de la vall on l’exèrcit nord-americà va decidir construir el reactor i les plantes d’enriquiment d’urani. Unes 26.000 hectàrees de camps a prop de la línia de tren i la presa Norris, que assegurava prou energia elèctrica per a les instal·lacions. Totes les fotos i els negatius eren emmagatzemats amb estrictes mesures de seguretat i havia de demanar permís per publicar imatges al setmanari de la ciutat.

Entre els milers d’instantànies que va fer hi ha des d’imatges aèries de la gegantina planta d’enriquiment d’urani K-25 amb mètode de difusió gasosa, fins a una soldadora, dos homes netejant el reactor, treballadors bevent en un dels bars de la ciutat, nens jugant a bales i dones fent la bugada. L’Ed també va retratar la segregació racial que hi havia al recinte. Oak Ridge estava situat a l’estat del sud de Tennessee, que no tolerava que els afroamericans visquessin als mateixos barris o treballessin a les mateixes feines que els blancs.

Els treballadors negres feien les feines menys qualificades, més pesades i poc remunerades, i vivien en petites barraques que no tenien res a veure amb les diverses cases unifamiliars per als blancs. Els millors habitatges i amb més habitacions es concedien segons el sou de cada cap de família.

L’Ed també va fotografiar els dirigents del Projecte Manhattan, com el científic Robert Oppenheimer i el general Leslie Groves, i el secretari de Guerra, Robert Patterson. Oppenheimer era el director del laboratori que es va instal·lar a Los Alamos, que tenia com a objectiu dissenyar i muntar una bomba nuclear.

Les altres víctimes de la bomba

Oscar Thomas es va deslliurar d’anar a la guerra perquè tenia els peus plans. Tot i així, volia servir el seu país i el 1944 va trobar una feina a Oak Ridge després d’estudiar un curs de soldador en ambients perillosos a la Universitat d’Auburn, Alabama. En un primer moment, l’Oscar va marxar sense la seva dona i els seus fills, fins que va trobar una casa al poble de Clinton, molt a prop d’Oak Ridge.

El soldador formava part d’un grup d’homes que treballaven en el reactor nuclear i a la planta K-25 en condicions de risc per a la salut. “El meu pare em va explicar que prenien totes les precaucions possibles”, recorda Jimmy Thomas Jackson. A més, intentaven reduir l’exposició a radiacions nuclears amb torns curts i dutxes després de la feina.

Tot i així, Thomas Jackson assegura que tots ells, incloent-hi el seu pare, van morir de càncer. El seu pare ja estava jubilat quan li van descobrir un melanoma maligne al dit. Anys més tard, alguns estudis independents van trobar una relació entre l’exposició directa a radiacions ionitzants i diferents tipus de càncer. I el govern dels Estats Units va establir el 2001 un programa d’indemnitzacions a les víctimes.

Colleen Black recorda que cinc dies després que el seu país llancés la segona bomba atòmica, el 14 d’agost, va ser una festa a Oak Ridge. La guerra s’havia acabat. Però més endavant van descobrir l’horror d’aquelles armes letal que van matar gairebé 200.000 persones a les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki. Tot i així, molts nord-americans, com l’últim tripulant de l’avió B-29, l’ Enola Gay, Theodore Van Kirk, que va morir l'agost del 2014, van creure i creuen que els bombardejos van salvar vides perquè van acabar amb la guerra.

La Colleen explica que en una xerrada recent amb estudiants sobre Oak Ridge un jove li va preguntar per què havien construït aquella “bomba mostruosa”. Amb els ulls negats, diu que ells no sabien el que estaven fent, ells feien un servei al país, volien ajudar a guanyar la guerra i que el seus familiars tornessin. “Només espero que el món no torni a veure mai més aquest horror”.