Què és un clàssic? És una obra, o una reflexió, que destaca, que transcendeix el seu temps i que continuem rellegint. No sempre som conscients d’això, però com que alguns gestos i accions marquen fites després de les quals ja no es pot veure el món de la mateixa manera, els clàssics, és a dir, els monuments i referències imprescindibles, existeixen tant en l’àmbit del pensament com en el de la literatura, el de la música i fins i tot el de les ciències i les accions humanes. Aquestes obres i reflexions (em centraré aquí en les obres, que sempre contenen reflexions) són reconegudes generalment com a tals, però poden quedar oblidades durant algun temps, abans d’emergir de nou, en el moment en què el seu missatge està en condicions de ser sentit de nou. Així és com els renaixements són constants en el món dels clàssics: a partir d’un cert temps, certes obres es llegiran menys, es representaran menys i determinats autors seran enviats al purgatori, tot i que en un altre moment en sortiran mitjançant noves lectures i nous contextos de recepció marcats per altres sensibilitats.

Obres amb ‘classe’

L’obra que definim com a clàssica és una que destaca i que per tant té “classe”. Penso aquí en la cèlebre rèplica de Marlon Brando en una pel·lícula que va ser un clàssic en si mateixa, On the waterfront (La llei del silenci, 1954): “És que no ho entens? Podria haver tingut classe. Aspirar a un títol. Podria haver estat alguna cosa a la vida. En comptes d’això, mira’m. Només soc un canalla. És el que soc. Afrontem-ho”. Em sembla que aquesta rèplica ens ajuda a comprendre què és un clàssic. En primer lloc, és una rèplica cèlebre que qualsevol pot reconèixer i que, per aquesta raó, és clàssica. Representa amb tota certesa un moment important en la carrera de Brando, així com en la història del cinema i de la cultura del segle XX. Es tracta, clarament, d’una confessió que “destaca” en una pel·lícula que “destaca” ella mateixa dins de la producció cinematogràfica del seu temps. Es van rodar moltes més pel·lícules l’any 1954, però aquesta és una pel·lícula que es va desmarcar de les altres i que la història ha retingut (és impossible retenir-ho tot). Va obtenir reconeixement en el seu moment, per descomptat, ja que va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula, al millor director (Elia Kazan, tornarem a ell), al millor actor (Brando, evidentment) i uns quants més. És cert que això no significa res: totes les pel·lícules oscaritzades no són, ni s’han convertit, en clàssics. Pot passar que pel·lícules que han rebut un premi caiguin en l’oblit mentre que pel·lícules o obres literàries desconegudes a la seva època acabin per emergir com a autèntics clàssics. És fins i tot freqüent que grans obres i grans artistes siguin poc reconeguts al seu temps, incapaç encara de comprendre’ls: Van Gogh no va vendre més que un sol quadre en vida i pensadors com Kierkegaard i Nietzsche no van gaudir de cap notorietat en vida. Tot això no fa sinó confirmar que algunes obres acaben per convertir-se en monuments (del llatí moneo : fer pensar, advertir), és a dir, obres que fan pensar i que la història acaba reconeixent com a clàssics.

M’agrada el fons de la rèplica de Brando, que a la pel·lícula encarna el paper de Terry Malloy, un boxejador retirat que havia perdut un combat falsejat contra un tal Wilson. És el germà gran del Terry, Charley Malloy, que treballa per a un sindicat mafiós (que és a qui va dirigida la rèplica de Brando), qui li havia demanat que es rendís en el combat perquè “no era la seva nit” (una altra rèplica famosa!). La rèplica, convertida en clàssic, neix de la frustració davant del seu germà, que l’hauria d’haver cuidat i protegit: “You don’t understand, I could’ve had class, I could’ve been a contender. I could have been somebody, instead of a bum. That’s what I am. Let’s face it ”. Per què és tan famosa aquesta escena? Perquè es tracta d’una actuació memorable, per descomptat, però també perquè tots ens reconeixem, almenys fins a un cert punt, en la frustració que expressa a propòsit de les injustícies del destí i més encara, estant dirigida a un afí (un germà!) que no li ha donat suport com tocava: m’has deixat a l’estacada, podria haver estat algú (somebody ) però, en lloc d’això, soc un inútil (a bum ). “Let’s face it” : ¿no som potser tots uns inútils que somiem amb ser algú i que estem frustrats per no arribar a ser-ho? L’escena expressa una veritat universal. Ser una mica més que un inútil, segons el vocabulari de Terry Malloy, és “tenir classe” (Icould’ve had class ), és sortir-se del conjunt, distingir-se, deixar empremta, tenir èxit. També és això una obra clàssica: una obra que roman, que expressa una veritat universal i que queda gravada en la memòria.

Clàssics difícils de llegir

Però tot present necessita els seus clàssics. És cert que els clàssics mantenen sovint la reputació de ser intimidadors. Hi ha qui diu fins i tot que són avorrits o que ens vindrien imposats per un cànon que seria urgent qüestionar o desconstruir. És innegable que els clàssics, i més havent estat escrits sovint en una llengua que no s’assembla del tot a la nostra, precipitada, impacient, sovint vulgar i grotescament orgullosa d’això, en la qual tot sembla dictat per l’auge de les noves tecnologies (ho veiem en la proliferació d’acrònims, d’emoticones i d’escriptures purament fonètiques), són a vegades difícils de llegir. Quan llegim els clàssics no sempre és possible clicar als enllaços, navegar d’una pàgina a una altra, d’una aplicació a una altra, alhora que rebem SMS, avisos i alertes. Els clàssics ens parlen des d’un altre món, ja llunyà, amb el qual no sempre ens identifiquem, fins i tot mai. ¿I si això formés part de la seva riquesa?

Queda clar que els clàssics “oficials” els llegirem segurament menys que abans, quan se’ls considerava models de vida, d’escriptura i de pensament. ¿Algú llegeix encara amb passió i de manera espontània Ciceró, Cervantes, Shakespeare o Racine? ¿Més enllà, per descomptat, dels professors de literatura i dels alumnes obligats a llegir-los a classe? Els clàssics seran llavors lectura obligada, forçada, poques vegades apassionant en si mateixa. Però si deixem de llegir aquests clàssics o deixem de veure en ells referències indispensables, què hem de llegir, llavors? Caldrà substituir els clàssics per una altra cosa. Però quina? M’agradaria respondre: per altres clàssics! Perquè si deixem de llegir (horribil edictu ) Sèneca o Corneille, alguna cosa haurem de llegir, mirar o escoltar, encara que no es tracti més que de petits vídeos (però que addictius que són!) en una minúscula pantalla. Qui ens dirà llavors el que hem de llegir i mirar? Molt sovint són els nostres professors, els nostres coneguts i els nostres amics els qui ens recomanen lectures: cal llegir tal llibre (antic o recent), veure tal pel·lícula, escoltar tal cançó. Cada vegada proposem o ens proposen obres que mereixen ser llegides o escoltades perquè destaquen, per tant, sí que puc citar el pobre Terry Malloy, perquè tenen classe. Tots esperem llegir o relacionar-nos amb obres que sobresurten de la producció artística i intel·lectual del nostre temps (i és molt probable que aquestes obres siguin els clàssics de tota la vida). Perquè tots necessitem referències i coordenades per orientar-nos.

Sempre he pensat que era aquesta una de les principals missions de l’escola (en el sentit ampli que comprèn l’escola de la vida) –i una missió que segueix assumint, independentment que se n’adoni–, la de proposar aquestes coordenades, és a dir, les obres que han demostrat vàlua i que ens poden guiar en com portem les nostres vides. Per posar un exemple: si haig de fer una classe d’introducció a la filosofia occidental, triaré textos i obres que destaquin de manera especial i dels quals pensi que els nostres estudiants poden treure algun profit. Si es tracta d’orientar-se en història de la filosofia, és necessari haver llegit Plató, Aristòtil, Epicur, Plotí, Spinoza, Locke, Leibniz, Hume, Kant, Fichte, Hegel, Schelling, Kierkegaard, Marx i Nietzsche. Ja sé que són molts autors i que cap curs podria abastar-los tots, però el que compta és que qualsevol formació filosòfica sòlida suposa haver freqüentat aquests autors, encara que s’augmenti o es redueixi l’impacte d’alguns. La veritat és que es tracta d’autors i obres clàssiques, convertits en clàssics, segons les tres condicions d’un clàssic que ja hem indicat: són obres indiscutiblement fonamentals pels seus mèrits intrínsecs, pel treball de la història, que s’ha vist marcada per elles, i pel judici d’un present que s’identifica amb elles. Si fem una classe de filosofia més contemporània, cal fer el mateix exercici amb les obres del nostre temps. També caldrà retenir les obres que es desmarquen i les introduccions a aquestes obres que creiem també que són obres notables. Això ho trobem en totes les disciplines i en tots els àmbits de la cultura, obres essencials que és millor haver llegit: quina és la millor introducció a la biologia molecular o a l’obra de Paul Ricoeur?

Quins són els nostres clàssics?

Com se sap quines són les obres importants del pensament i de l’art més contemporanis? Quins són els nostres clàssics? Qui són, per exemple, els pintors i els compositors més importants de la nostra època? Si és difícil saber-ho és perquè la història encara no ha donat el seu veredicte, que sempre és susceptible de ser revisat, perquè el present té el seu dret a vot sobre el que mereix ser llegit. Sense accés a la perspectiva històrica, el nostre judici sobre els clàssics de la nostra època és molt incert. Com saber si els pensadors i els escriptors que enaltim avui continuaran sent llegits d’aquí trenta, cinquanta o cent anys? No ho sabem. El que passa és que volem saber-ho i no podem evitar opinar sobre certes obres més recents, fins i tot contemporànies, que són o que estan cridades a ser clàssics: cal llegir imperativament tal llibre de Hannah Arendt o de Michel Houellebecq perquè diuen coses essencials sobre el nostre temps. Quan elevem d’aquesta manera autors o obres contemporànies al rang de clàssics, d’alguna manera estem anticipant el judici que la història acabarà dictant. El nostre judici és alhora segur i arriscat: segur perquè estem convençuts que aquestes obres mereixen ser llegides més que unes altres en el nostre temps, a causa dels seus mèrits i la seva pertinència, però també arriscat perquè seran la història i les generacions esdevenidores els qui decidiran si la nostra estimació era raonable o no. Tot i això no podem evitar anticipar aquest judici perquè volem saber allò que el nostre temps ha produït com a memorable i realment transcendent.

No els definirem exactament com a clàssics, però jo veig una confirmació, o una forma de nostàlgia, en la predilecció de la nostra època pels top 10 en qualsevol àmbit de l’activitat humana. Cada final d’any (o de dècada, fins i tot de segle) els diaris publiquen les llistes de les deu millors pel·lícules de l’any, els deu millors llibres, les deu millors cançons, etc. Existeixen llistes gairebé per a tot avui dia: els vídeos més vistos a YouTube, els comptes de Twitter amb més nombre de seguidors (confirmat: el més popular és, sense sorpresa, el de Barack Obama), els millors gols de l’any, etc. L’origen llunyà d’aquestes llistes el trobem probablement en les set meravelles del món, l’evocació més antiga de les quals es remunta al segle III aC. Per què devorem i ens fascinen aquestes llistes, com a mínim algunes? Perquè ens trobem desorientats i volem saber què és el que destaca per sobre de la mitjana, allò que, en una paraula, encara que no ens atrevim realment a pronunciar-ho, és un clàssic. Tots necessitem obres i coordenades que transcendeixin el seu temps. Això és el que anomenem els clàssics, d’ahir, d’avui i de demà.

Qui decideix què és un clàssic?

Hi ha tres factors determinants que formen el que podríem denominar una fusió d’horitzons en l’emergència i la constitució del clàssic:

1). Existeix primer l’obra en si mateixa, que s’imposa per les seves qualitats intrínseques i per la seva excel·lència com una referència imprescindible. Tal pel·lícula, tal llibre o tal autor apareixen com un clàssic pel que diuen i per la manera com ho diuen. Sobren els exemples i els trobem en tots els àmbits de la cultura i del saber. LesMeditacions metafísiques, de Descartes; Hamlet, de Shakespeare, i Don Giovanni, de Mozart, s’han convertit en clàssics perquè són obres d’una qualitat absolutament excepcional. Així doncs, el clàssic ho és perquè mereix ser-ho (com a mínim la majoria de vegades; també hi ha, per descomptat, els clàssics de la mediocritat i precisament perquè han marcat fites històriques: pensem en les declaracions de Chamberlain després de la reunió de Munic el 1938: “Una pau per al nostre temps…”, que es van fer “clàssiques”).

2). Per tant, el temps i la història són també, i sobretot aquests, els que transformen una obra en un clàssic. Amb el pas del temps ens adonem que la rèplica de Brando destaca entre tota la producció cinematogràfica dels anys cinquanta, que les Meditacions de Descartes són un clàssic perquè funden el pensament de la modernitat, cosa que no es podia saber quan van aparèixer a finals del 1641, que Don Giovanni és una obra mestra absoluta, perquè pel que sembla no era gens evident quan es va representar per primera vegada a Praga el 1787, i que Hamlet s’ha convertit en una de les obres més emblemàtiques de la història de la literatura, amb la seva successió de declaracions memorables que són, elles mateixes, clàssiques: “To be or not to be ” (segurament la pregunta més cèlebre en la història de la llengua anglesa), “Alguna cosa fa pudor de podrit en el regne de Dinamarca”, etc. No podem saber mai amb certesa quines seran les obres clàssiques del nostre temps, perquè el temps, el treball de la història, allò que Gadamer va anomenar Wirkungsgeschichte, també té alguna cosa a dir sobre allò que és o s’ha convertit en clàssic. El clàssic és un producte, un fruit de la història, que ens mostra que totes les produccions històriques no valen el mateix. Hi ha obres que destaquen i la majoria de les vegades només podem saber-ho gràcies al treball del temps i de la història. Però no són aquests els únics que tenen alguna cosa a dir sobre aquest tema.

3). El present també juga un paper en aquest assumpte. També participa en allò que reconeixem com a clàssic, perquè el clàssic és una obra en la qual el present pot i ha de reconèixer-se. Si considerem com a clàssics, una vegada més, les Meditacions de Descartes, Hamlet, Don Giovanni i On the waterfront (un clàssic relativament contemporani) és perquè encara els llegim, els representem, els escoltem i els mirem avui dia. És cert que en haver estat reconeguts històricament com a monuments o fites (milestones ) indiscutibles, és més fàcil per a nosaltres veure-hi un clàssic: qualsevol departament seriós de filosofia ha de proposar algun curs sobre les Meditacions de Descartes i obres com Hamlet o Don Giovanni irradien cada vegada que són representades una aura particular, també producte de la història.

Podria passar que el nostre present, o la història, deixés de veure clàssics en ells perquè certes coses, en aquestes obres, xoquessin o es confrontessin amb una sensibilitat nova. He assenyalat més amunt que On the waterfront és un clàssic i que el seu director, Elia Kazan (1909-2003), va guanyar l’Oscar al millor director. Tenint en compte la quantitat de pel·lícules importants que va dirigir, li podem atribuir també l’epítet de clàssic. Si això és discutible és perquè avui sabem (encara que alguns ho sabien ja el 1954) que Kazan va participar com a testimoni en la infame House Unamerican Activities Comittee, de la Cambra de Representants dels Estats Units i que va denunciar actors i col·laboradors sospitosos de tenir sensibilitats comunistes. Era l’època, de trist record, del maccarthisme. S’entén que la seva reputació s’hagi vist afectada per aquest fet durant molt de temps. Quan el 1999 va rebre l’Oscar honorífic pel conjunt de la seva obra, diversos actors presents a la sala es van negar a aixecar-se per aplaudir. Elia Kazan! ¿Això significa que On the waterfront ja no és un clàssic i que cal deixar de mostrar i de veure les pel·lícules de Kazan? Es tracta d’una qüestió delicada que sorgeix, sobretot avui en dia, a propòsit de nombrosos actors, autors o personalitats que han fet o dit coses repugnants, però que mostra la manera en què un temps present pot, a partir d’un determinat moment, deixar de reconèixer-se en una obra clàssica, o llegir-la només amb nous caveats : sí, Heidegger va escriure L’ésser i el temps, però cal saber que també va ser un nazi; sí, Céline va escriure Viatge al fons de la nit, però va ser un antisemita convençut i un partidari de Hitler fins a l’últim moment. Aquests dos llibres continuen sent –¿continuen sent?– clàssics. La veritat és que molts lectors es negaran a llegir-los, mentre que uns altres, a causa dels seus mèrits intrínsecs i la seva enorme posteritat (també merescuda), continuaran veient-los com a clàssics.

Jean Grondin és professor de filosofia a la Universitat de Mont-real. És autor de ‘La belleza de la metafísica’ (Herder, 2021). Aquest article s’ha publicat en castellà al número 53 de la revista ‘La Maleta de Portbou’.