06/05/2022

El Collado i altres grans tuguris del món

4 min
El Collado

Sona el telèfon. És la meva germana que ens truca per dir-nos que hem de llegir Collado. La maldición de una casa de comidas (Colectivo Bruxista) del senyor Carles Armengol. I penja. La meva lady in waiting creu que la senyoreta Giró ha estat tan expeditiva i directa perquè, com que nosaltres som tan i tan amenes, sospita que tenim el telèfon intervingut a través de Pegasus, i com que ella, no com nosaltres, és tan recelosa de la seva intimitat, no vol embolics. Li dic que aquesta rapidesa comunicativa es deu, més aviat, al fet que té un fill de dos anys acabats de fer que com t’enrotllis més del compte te’l trobes a la teulada fent equilibris. A la meva germana, que el Nen Nou pugi a fer equilibris a la teulada li és exactament igual perquè al xaval l’estan educant a través del mètode Pikler, que es veu que promou el moviment lliure, o alguna cosa així. Ara s’entén per què la resta de la família estem tan encarcarats: no ens van educar segons aquest sistema anarcodinàmic i per això patim de contractures per tot arreu. A la senyoreta Giró tampoc li preocupa el més mínim “el què diran” perquè porta des dels tres anys psicoanalitzant-se (ho va demanar ella d’extraescolar i els papàs hi van accedir) però, en canvi, el que sí que la neguiteja és que algun dels veïns dels edificis del davant, d’aquells que són més papistes que el Papa, la denunciï per deixar que la criatura s’enfili a les antenes parabòliques i vinguin els d’assumptes socials de la Generalitat i li prenguin la custòdia, per salvatge, perquè ara ves tu i explica-li a un mosso d’esquadra que el nano és alumne del mètode Pikler i, molt més difícil encara, que és lliure.

Com que som molt obedients ens submergim immediatament en la lectura del llibre del senyor Armengol, que és el fill petit del Collado, un bar i fonda de Collblanc que va ser, ara ho veiem clar, mític. La meva lady in waiting el llegeix amb llàgrimes als ulls (“vostè és una sentimental”, li dic) perquè el llibre li recorda la seva pròpia adolescència o, si més no, algun dels pocs moments de sobrietat dels que va tenir entre edició i edició del Sónar, festival al qual ella assistia amb religiosa puntualitat. La meva lady in waiting està emocionada i a punt a punt de reconciliar-se amb el seu passat, perquè és neta de la senyora Rosa Rovira, que regenta, des de sempre, la Ferretería-Menaje Tormo al passatge Costa, una autèntica institució al barri que ja van regentar els seus pares i els pares dels seus pares. No sabem si a aquesta senyora li han donat la Creu de Sant Jordi o alguna distinció equivalent, però potser ja començaria a ser hora, perquè ¿no havíem quedat, senyor Pere Aragonès, senyora Ada Colau, senyor Felip VI (ens serveix un marquesat) que el comerç de proximitat és un dels elements que ens salvarà de la destrucció planetària? Doncs a veure si es nota.

Com tothom d’aquell barri, al Collado la meva lady in waiting també hi havia anat i recorda perfectament el senyor Armengol perquè, tot i que no és un Brad Pitt, era tremendament atractiu i destacava (érem en anys olímpics) per la seva moderníssima interpretació del rockabilly.

La meva lady in waiting, que és una pija de Pedralbes atrapada en un cos de classe treballadora de Collblanc, motiu pel qual sempre gasta un encantador mal humor, diu que el llibre explica molt bé les tensions que es generen entorn als negocis familiars quasi tan bé com ho fan a Succession ; què representa desclassar-se i quanta raó tenia el doctor Freud quan ens animava a matar el pare. Al llibre del senyor Armengol apareixen tot un catàleg de personatges, els parroquians del bar, que combinen dosis de bogeria, patetisme, originalitat i resistència a parts iguals però que, sobretot, destaquen com a heroics supervivents als marges. No exempta d’humor (encara sort) la descripció de la duresa d’aquests tipus de negocis -directament relacionada, la duresa, amb la de la vida operària-, on es treballa gairebé tots els dies de l’any i on es mesclen la vida familiar i la privada a causa del que suposa treballar de cara al públic, és exacta. Aquest llibre, sense ser el mateix, ens recorda aquell altre, Todo pasa en la calle Buenos Aires, en el qual la senyora Montse Serrano, des d’un altre univers, però a Barcelona mateix, explica com es va acabar convertint en una de les millors llibreteres de la ciutat comtal després d’inaugurar la llibreria Bernat (on per cert, si Déu vol, el senyor Armengol hi presentarà el Collado). També ens ve a la memòria el sempre deliciós Impresiones de un barman del senyor Ginés Pérez Navarro, que va començar a treballar en el món de l’hostaleria, segons ell mateix explica, al desaparegut bar Júnior del carrer Trafalgar, per acabar convertint-se en un dels millors bàrmans de tots els ports del Mediterrani des de la barra del Belvedere, i això ho sabem de primera mà perquè la meva lady in waiting i jo hem recorregut tots els tuguris, d’Algesires a Istanbul, deixant-hi, ens consta, un excel·lent record i algun cor trencat perquè, sí, com vostès ja suposo que es figuraven, som un parell d’autèntiques i perilloses femmes fatales.