E ls carrers del centre de Sydney es van omplir de milers de manifestants que duien pancartes amb el lema “ Black lives matter ”. S’unien així a les protestes sorgides als Estats Units arran de la mort de George Floyd. ¿Però totes les vides negres compten igual? Una part de l’Austràlia blanca no sembla gaire conscient que no cal mirar més enllà de l’oceà per trobar casos d’abús policial i d’un govern en què el racisme és sistemàtic. Des de la creació l’any 1991 d’una comissió per investigar les morts d’aborígens en custòdia policial, 434 indígenes australians han mort. Això representa una mitjana d’una víctima al mes en els últims trenta anys. Moltes d’aquestes morts s’haurien pogut evitar, segons reconeixen organitzacions humanitàries, simplement eludint empresonaments innecessaris o havent seguit els protocols, com tractar patologies prèvies dels detinguts i oferir-los atenció mèdica quan en demanaven. “És difícil no reaccionar davant la mort de George Floyd, quan aquí a Austràlia vivim amb el record de tants germans i germanes morts en custòdia policial”, explica Warren Roberts, responsable de Yarn, una entitat social destinada a crear relacions entre l’Austràlia aborigen i la blanca, a través de la feina individual i comunitària en escoles, centres i universitats de tot el país. L’activista aborigen afegeix que ha arribat el moment d’aixecar la veu i “depurar responsabilitats del sistema judicial” per una lluita que fa dècades que mantenen.

La ràtio d’empresonament per als nadius australians és desproporcionada (2,5 per cada 100.000 habitants) si la comparem amb la dels blancs (0,22), i supera fins i tot la de la població negra als Estats Units. Gairebé un de cada quatre homes aborígens nascut als setanta ha estat a la presó, segons l’economista i membre del Parlament australià Andrew Leigh, que parla d’una “segona època de condemnes”, fent referència a la colonització britànica d’Austràlia com a colònia penal. Per la seva banda, l’Australian Bureau of Statistics va fer públic el març passat que el 28,6% dels presos del país són indígenes. Una xifra colpidora si tenim en compte que només representen un 3% de la població total.

En els últims anys una part del continent ha començat a qüestionar-se el racisme latent, però ha calgut l’espurna generada per la mort de Floyd per desencadenar una conversa que tard o d’hora era inevitable. I que arribi just quan se celebra el 250è aniversari del primer viatge del britànic James Cook a Austràlia i el Pacífic sembla una oportunitat única per iniciar un diàleg que no ha existit mai del tot i assolir així una veritable reconciliació de les dues Austràlies.

El “descobriment”

L’any 1768 l’explorador, cartògraf i navegant britànic James Cook va embarcar-se en la seva primera missió cap al Pacífic, a bord de l’ Endeavour. Un viatge que, com el de Colom a Amèrica, estava destinat a canviar alguna cosa més que la fesomia dels mapes. Dos anys després -el 29 d’abril del 1770-, Cook i la seva tripulació arribaven a Kamay -Botany Bay-, a prop de l’actual Sydney. Però Austràlia no necessitava ser descoberta, ja que des de feia més de 60.000 anys hi habitava una de les civilitzacions més antigues del planeta: els indígenes australians. En les passades dècades també se’ls ha anomenat Australia’s first peoples o first nations peoples, una etiqueta que reconeix els aborígens i els Torres Strait islanders com els primers pobladors de l’illa-continent.

Amb tot, els britànics no van ser ni de lluny els primers europeus a posar un peu a Austràlia. La part més occidental era coneguda en aquell temps com a Nova Holanda, gràcies al degoteig d’incursions holandeses des del 1606. El navegant més cèlebre de tots va ser Abel Tasman, que va batejar l’illa de Tasmània com a Van Diemen’s Land. Però ni els Països Baixos ni la Dutch East India Company van reclamar cap part d’Austràlia com a seva en els 200 anys d’expedicions.

I per poc a Austràlia no s’hi parla castellà, ja que al voltant de l’octubre del 1606 el navegant espanyol Luis Vaez de Torres navegava per un estret que separa Nova Guinea de la punta afilada de Cape York, a Austràlia. Aquest estret avui en dia rep el seu nom: el Torres Strait. El seu vaixell, el San Pedro, formava part d’una expedició de tres naus comandades per Pedro Fernández de Quirós, que van sortir del Perú per descobrir “Terra Australis” (terra desconeguda del sud), un continent hipotètic. Els vaixells es van separar i un va acabar a l’actual illa de Vanatu, l’altre va arribar fins a Mèxic i, finalment, Torres va desembarcar a Manila. Probablement Torres va divisar terra australiana, però no hi ha proves que hi desembarqués. I això que el documentalista Ben Cropp porta tota una vida dedicada a trobar proves que sostinguin l’arribada dels exploradors espanyols 150 anys abans que els britànics. Aquest Indiana Jones jubilat creu que hi havia una colònia espanyola a Bamaga (Queensland) cap al 1640. Al llarg dels anys, explorant naufragis, ha col·leccionat monedes espanyoles i mànecs d’espases, però les proves que demostrarien l’estada espanyola semblen escapar-se-li de les mans, com en una bona pel·lícula.

La resta de la història és més o menys coneguda: l’any 1787, a causa d’un problema de presons superpoblades, Anglaterra va decidir enviar el capità Arthur Philip liderant una flota d’onze naus carregades amb presoners i alguns homes lliures cap a un indret traçat per James Cook el 1770: Botany Bay.

Colònia penitenciària

Aquesta Primera Armada arriba a Port Jackson -l’actual port de Sydney- el 26 de gener del 1788 i reclama aquesta terra per als britànics, sense tenir en compte els aborígens. L’estat de Nova Gal·les del Sud va ser fundat com una colònia penal i al llarg de vuitanta anys més de 166.000 convictes provinents del Regne Unit van ser enviats a les diverses colònies del jove estat i de Tasmània. Cadascuna de les colònies tenia un objectiu específic en termes de càstig i de reinserció a través del treball forçat. Així, a la infame colònia de Port Arthur era on s’enviaven aquells que havien comès crims de sang o que havien reincidit un cop arribats a Austràlia. D’altres estaven dedicats a explotar mà d’obra barata de joves i dones que havien sigut condemnats al Regne Unit per haver robat menjar o un cavall. Dels milers de presidis que es van crear en aquell temps, onze han estat catalogats com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. La història colonial d’Austràlia està intrínsecament lligada als condemnats i a les guerres amb els aborígens. Un període negre que avui en dia encara no s’ha deixat enrere totalment. Segons empreses especialitzades com Ancestry, es creu que un 20% dels australians són descendents directes de condemnats, incloent-hi l’ex primer ministre Kevin Rudd.

“Mai ha sigut un tema important per a mi, ni per a ningú que conegui -confessa la Jess Bateman-. És com una broma nostra, dels australians”. Aquesta dissenyadora web de 35 anys és la primera generació australiana, de pares britànics, i creu que el món entén que eren crims de poca importància i que “no representaven tendències criminals serioses”. “Soc descendent de condemnat, en algun punt de l’arbre genealògic -explica el Joel V.-, però no hi penso gaire. A més, suposo que els presos no tenien més remei que participar en la colonització”. Aquest geòleg de 36 anys, natural de Sydney, no sent que això sigui cap càrrega a nivell personal, però sí que ho podria ser “a nivell nacional”. Per al James Esdaile, doctor en astrofísica de 31 anys, l’ADN condemnat que comparteix una part del país ha influenciat la narrativa de la identitat australiana. “Ha idealitzat la igualtat d’oportunitats i ha enaltit la figura dels que s’han rebel·lat contra l’autoritat, com la de Ned Kelly”, explica Esdaile.

El mite de Ned Kelly

Ned Kelly va néixer a la colònia de Victòria, fill d’immigrants irlandesos i el tercer de vuit germans, i als 12 anys es va convertir en el cap de família. Kelly va entrar i sortir diverses vegades de la presó, incloent-hi una condemna de tres anys per haver rebut un cavall robat. Pobres i assetjats per la policia -com bona part de la societat empobrida-, el jove s’enfronta amb l’autoritat i l’altercat acaba amb la seva mare detinguda i ell i els seus germans havent de fugir al bosc, convertits en els homes més buscats de l’estat. Així van sobreviure durant dos anys, gràcies a l’ajuda de grangers i simpatitzants que compartien la crítica a la policia, al govern de Victòria i a l’Imperi Britànic. Els seus germans van morir en una emboscada amb la policia i ell va ser ferit i condemnat a morir penjat.

Kelly va esdevenir una icona cultural que va inspirar milers d’obres en la cultura popular i biografies; més que cap altre australià en la història. El fugitiu encarnava una sèrie de valors romantitzats que s’han associat amb la identitat australiana contemporània, com la camaraderia, el coratge, la passió per la natura, l’enginy i cert punt d’orgull rural bogan o poc sofisticat. Però com bé apunta Esdaile, la identitat australiana avui en dia “és bastant confusa”.

No sorprèn que la producció cultural de masses, com el cinema, hagi perpetuat aquests valors. Però a l’hora de parlar de la construcció de la identitat australiana a través del cinema -tant dins com fora del continent-, hem de discernir entre l’Austràlia blanca i la negra. Aquesta última sovint ha estat exclosa del relat i, si ha aparegut ha sigut de manera anecdòtica o reduïda al clixé, sense “tenir l’oportunitat d’explicar la seva versió de l’experiència”, com assenyala l’assaig The burden of historical representation: the case of/ for indigenous film.

Així, pel·lícules com Cocodril Dundee, Gal·lípoli, The postcard bandit, Mad Max o Van Diemen’s land, o personatges com el de Hugh Jackman a Austràlia, mostren la imatge de supermascle que representa l’últim vestigi de l’Austràlia salvatge, indomable, exòtica i remota passada pel filtre blanc. Sovint esdevenen retrats nostàlgics d’un moment que mai no tornarà, apel·lant directament al romanticisme natural de Jack London i Henry David Thoreau, sobretot en un moment -els anys 50 i 60- en què la jove nació australiana es començava a descobrir a ella mateixa, meravellada per la seva herència natural, però també en el punt àlgid del sexisme i del racisme. Un apunt: els aborígens no van ser considerats ciutadans australians de ple dret fins al 1967.

Amb tot, també apareixen films fets des de la perspectiva indígena, i cada cop n’hi ha més. Des de la recent Sweet country, sobre l’esclavitud aborigen i la generació robada de nens ambientada a les granges dels anys 30, fins a Samson & Delilah, una història d’amor contemporània entre dos adolescents de tribus diferents, passant per la satírica Babakiueria, on s’inverteixen els papers de colonitzadors i primers pobladors. La importància d’aquestes pel·lícules és que sovint els índigenes arreu del món -nadius americans, tribus de l’Amazònia, etc.- són vistos com un vestigi del passat, sempre amb un peu -o dos- al precipici de l’extinció. Així, segons explica l’esmenat assaig, “aquestes pel·lícules fetes per i per a indígenes tenen el potencial d’encetar una conversa i generar interès sobre la seva història, sobretot en espais com les aules”. “Per desgràcia l’educació que vaig rebre sobre l’Austràlia colonial i el tractament als aborígens va ser molt limitada i s’evitava qualsevol transgressió violenta del passat”, recorda James Esdaile. Parlem de l’educació rebuda als noranta i a partir del 2000, que juntament amb experiències negatives amb “indígenes sense sostre i amb problemes d’addicció” van fer que la relació del jove estudiant -com la de molts altres- amb el món indígena fos pràcticament nul·la o negativa. “És habitual per als blancs no ficar-se en temes indígenes”, assegura l’astrofísic, que admet: “Només amb els anys i pel meu compte he fet recerca d’informació i he après del nostre problemàtic passat i la meva responsabilitat d’entendre’l i corregir el racisme sistemàtic que patim”.

“Educació, educació, educació”

Per a Linda Burney, la primera dona indígena escollida a la Cambra dels Representants, l’educació és clau a l’hora de reconciliar les dues austràlies, i suposa un “igualador social que a la llarga disminuirà els desavantatges que pateixen els aborígens”. Davant les xifres d’abús sexual de menors, consum d’alcohol i drogues i la intervenció dels serveis socials que hi ha en moltes comunitats aborígens, la resposta de Burney és contundent: “Educació, educació, educació”. Professora de formació, activista i política bregada, Burney creu que “la reconciliació no és el final sinó el camí. Necessitem igualtat de condicions per als aborígens i, fins que no arribi, no podrem parlar de reduir la disància [ close the gap ]”entre blancs i negres.

Uns dies abans que tingués lloc la National Reconciliation Week, unes jornades que aquest any venien marcades pel vintè aniversari d’accions destinades a construir ponts entre first peoples i australians blancs, l’empresa minera Rio Tinto va fer volar una cova situada al Juukan Gorge (Western Australia). La cova forma part de terreny sagrat i era de gran interès geològic, ja que mostrava signes de més de 46.000 anys d’ocupació humana i contenia restes tan valuoses com cabells humans de més de 4.000 anys d’antiguitat, genèticament vinculades a les comunitats aborígens actuals de Puutu Kunti Kurrama i Pinikura. L’empresa minera es defensa dient que tenien permís ministerial per explotar la zona l’any 2013, sota les lleis desfasades d’herència i propietat aborigen del 1972, que afavorien els interessos d’aquestes empreses. Destruir 46.000 anys d’història aborigen per excavar mineral de ferro és esborrar del mapa part del llegat cultural i històric dels aborígens, d’Austràlia, com si res. I posa de manifest que encara avui dia no totes les vides -i la seva empremta- compten igual.

“Més enllà de penjar una foto negra a les xarxes socials, demanem als nostres aliats no indígenes que caminin amb nosaltres, que alcin la veu clamant justícia pel nostres morts”, diu Warren Roberts, que demana als no indígenes que donin suport a “les entitats i els negocis negres”, i “que comparteixin històries i la cultura, que escoltin, que aprenguin”. Perquè, segons el responsable de Yarn, “sense justícia no hi haurà pau!”.