Barcelona“Avui dia, els productors privats catalans ja no llegeixen teatre estranger perquè ja ens tenen a nosaltres”. Qui afirma això és Sergi Belbel, un dels autors i directors que més ha fet per la dramatúrgia catalana, no sols a nivell local. Fa trenta anys que es belluga pels escenaris europeus i sap de què parla. També ha dirigit molts companys seus i és capaç de fer una radiografia d'aquesta comèdia teatral catalana que s'ha enlairat, tant a nivell de públic a casa nostra com si parlem d'internacionalització.

El punt d'inflexió és, sens dubte, El mètode Grönholm, de Jordi Galceran, que, des que es va estrenar al TNC el 29 d'abril de 2003, s'ha vist a tot el món, amb una xifra global de més de 2 milions d'espectadors. S'ha estrenat a més de 60 països i darrere d'ell han vingut moltes altres obres i molts altres dramaturgs. La nòmina és llarga. A Cristina Clemente, Cesc Gay, Marta Buchaca, Jordi Galceran, Carmen Marfà i Yago Alonso que apareixeran aquí, podríem afegir-hi Roc Esquius, Marc Angelet, Jordi Sánchez, Victoria Szpunberg, Estel Solé i fins i tot noms que sovintegen la comèdia, com Marc Artigau, David Plana, Guillem Clua, Sílvia Navarro, Jordi Casanovas, el mateix Belbel...

Què tenen en comú? Entre Fitzroy i Smiley, o entre Una teràpia integral i Els veïns de dalt, hi ha pocs punts de contacte. Però Belbel sí que creu que hi ha un cert “gust per personatges populars, molt reconeixibles, que van de la petita burgesia en avall”. Tots, segons el dramaturg i director, fills de L'auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol. “També hi ha molts personatges que són emprenedors”, afegeix Belbel. David Mamet, Yasmina Reza i Billy Wilder són, tanmateix, els referents dels nostres comediògrafs.

Moltes de les comèdies que s'estrenen a casa i surten nord i sud enllà són “molt catalanes”, però tracten temes universals, com pot ser la família o els errors que cometem tots com a éssers humans. Això fa que molts directors de tot arreu, de Bucarest a Buenos Aires, estiguin molt atents al que s'estrena a Barcelona.

I això que, a Catalunya, remarca Belbel, fer de comediògraf no ha estat mai una feina de prestigi. Tampoc a la major part del món. “Fixa't que molts poques comèdies han guanyat l'Oscar: L'apartament, Paràsits i para de comptar”, afegeix. Als comediògrafs d'aquí, això, tanmateix, no els importa gaire. Podríem dir que tenen el públic a la butxaca.

Jordi Galceran

"No podria viure només de Barcelona"

Per a Jordi Galceran, la comèdia és “un gran mitjà per parlar de coses de les quals, seriosament, no podries parlar”. I posa un exemple de collita pròpia, Burundanga, una obra sobre el final d'ETA que fa dotze anys que està en cartell a Madrid. Ell intenta evitar el que s'anomenen “obres de tresillo”, és a dir, funcions que passin en un menjador. I triga molt a donar per acabat un text. Entre El crèdit i Fitzroy, el seu últim èxit, han passat deu anys.

A ell no li importa que li pengin l'etiqueta de comediògraf. S'hi passeja amb orgull. Però, a diferència de Josep Maria Benet i Jornet, no creu que el teatre sigui literatura. “De vegades, coincideixen, però jo escric per ser representat, no perquè em publiquin un llibre”, afirma. Això no obstant, El mètode Grönholm és un longseller i recorda una cua quilomètrica de fans seus perquè els firmés un llibre a Sofia (Bulgària), on va anar una vegada i hi estaven fent sis obres seves alhora. 

Galceran creu que la dramatúrgia catalana està en un moment esplèndid, amb una marca pròpia arreu del món i una vintena d'autors que circulen d'aquí a allà. Diu que ell fa un teatre exportable, comprensible a tot arreu i que depèn poc del tipus de producció. “Busco que les meves obres tinguin acció dramàtica, que hi hagi situacions de comèdia, no acudits, que siguin especials i innovadores en el fons, no en la forma”, indica. Per a ell, l'intèrpret ho és tot. Recorda la bona acollida que va tenir Paraules encadenades a Barcelona, amb Jordi Boixaderas i Emma Vilarasau, una obra que, en canvi, a Madrid va passar sense pena ni glòria. “Aquí deien que era un gran text, i a Madrid, que era dolent, i era el mateix text, però amb actors diferents”, assenyala.

Sap que no tornarà a registrar un èxit com El mètode Grönholm. D'allò fa vint anys, però li va oferir una lliçó. Venia del teatre amateur i havia après a escriure per als seus amics. I diu que continua fent-ho, és a dir, que el que vol és “fer una història que em diverteixi”. Tampoc no ha estat un autor gaire prolífic: una dotzena d'obres en 30 anys. “He escrit poques obres perquè tinc la xamba que em donen molt”, somriu. 

El cert, tanmateix, és que “no podria viure només de Barcelona”, dispara. Sempre hi ha algun lloc al món on estan funcionant obres seves, cosa que, juntament amb les dimensions del nostre país, és determinant. “Viure en un entorn on no pots viure de la teva feina, també condiciona”, afirma.

Cristina Clemente

"Soc molt defensora del localisme"

Quan Cristina Clemente estava manufacturant Volem anar al Tibidabo no tenia cap pretensió de fer una comèdia amb un tema pel mig tan dramàtic com l'Alzheimer, però li va acabar sortint així. I sense perdre ni una espurna de profunditat. A ella el que li agrada és sempre trobar un punt dramàtic quan escriu per fer riure la gent o bé generar debat, com a Lapònia i Consell familiar. Tres obres, les esmentades, que han gaudit ja de diverses versions fora de Catalunya, sobretot a Madrid, Sud-amèrica i els Balcans.

Clemente diu que el joc teatral també és imprescindible per a ella quan escriu teatre (“Si no, em costa molt escriure”) o que hi hagi un equívoc, com a la seva última peça, La paella dels dijous. Però si hi ha una cosa que defineix les seves obres és que són fàcilment identificables per als catalans. “Soc molt defensora del localisme”, afirma. “Hem de treure'ns els complexos i reivindicar d'on som, ja que les coses, com més concretes, millor”, afegeix. 

Moltes de les seves obres passen en família, “el primer nivell d'organització de les paraules”, l'àmbit, precisament, on històricament les comèdies han fet forat. Però ha intentat fugir-ne. Una teràpia integral, coescrita amb Marc Angelet, va néixer amb aquesta premissa. L'any que ve pujarà als escenaris argentins, on Lapònia ha estat un èxit esclatant, amb dues produccions diferents i tres temporades seguides a Buenos Aires.

La dramaturga té gravada la frase, de l'argentí Javier Daulte, que diu: “Que el teatre sigui entretingut no vol dir que sigui banal”. Ell és un dels seus mestres, de qui ha après a escriure sense saber on anar i, més tard, reescriure molt. Jordi Galceran i Sergi Belbel també es troben entre els seus referents. De tots ha après a jugar i que, a través de la comèdia, es pot arribar tan lluny com l'autor vulgui.

En el seu cas, no tot és comèdia. Ara mateix està escrivint un drama per a la companyia Sixto Paz. Creu que la comèdia acabarà sortint, com a Volem anar al Tibidabo. No té por de l'encasellament i no ha lluitat, diu, per canviar-ho. “Tinc ganes d'escriure una obra sobre les barraques del Carmel, perquè el meu avi s'hi va criar”, apunta.

Cesc Gay

"El públic sempre és més intel·ligent que tu"

Per a Cesc Gay, tot i haver-se dedicat tota la vida al cinema, com a director i guionista, el teatre no és un lloc estrany. Abans d'estrenar-se amb Els veïns de dalt, el 2015, feia anys que li passaven textos que mai no l'acabaven de satisfer del tot. Fins que va arribar Truman i una veïna que es passava “tot el dia follant i cridant”. Necessitava alguna cosa que l'alliberés del drama de la pel·lícula i va triar la veïna i l'screwball comedy, un gènere que sol presentar personatges que es comporten de manera atrevida. “Em vaig trobar rient mentre escrivia, cosa que no m'havia passat mai”, confessa. I va dir-se: “Intenta fer-ho per al teatre, i va ser una epifania”.

El resultat? Els veïns de dalt va ser un èxit esclatant no només a Barcelona, sinó que s'ha estrenat en 30 països. Més tard vindria 53 diumenges, una altra comèdia i un altre èxit. I una recepta que té gravada a foc: “Si no et fa gràcia a tu, no funcionarà”. No creu que el comediògraf hagi d'escriure pensant en el públic, perquè li agradi, encara que el seu humor sigui més minoritari. “El públic sempre és més intel·ligent que tu i, per tant, l'has de fer treballar, donar-li gasolina”, afirma Gay. Per a ell, la comèdia funciona a partir de girs, de l'aparició de l'inesperat.

Amb el teatre, on hi té més amics que al cinema, ha après que “cada funció és incontrolable”, en el sentit que se sorprèn si alguna rèplica fa riure quan ell no la va escriure amb aquesta intenció. D'aquí que valori molt els actors i les actrius de comèdia. “Són els més complets”, assegura.

Sap, també, que mai no guanyarà premis escrivint comèdia, ni aquí ni enlloc, que “tenir èxit significa ser comercial” i, per tant, allunyar-se d'un cert estàndard tocat i posat. Encara que el nostre país disposi “d'una gran comunitat de dramaturgs que fan obres fàcilment exportables”. Gay diu ser molt “fan” dels humoristes, de l'stand-up comedy nord-americana i de la tradició jueva, començant per Woody Allen.

Yago Alonso i Carmen Marfà

"Els personatges t'han de caure bé"

Yago Alonso i Carmen Marfà no s'amaguen: van començar a escriure per al teatre perquè no podien fer sèries ni pel·lícules. Van gaudir de la possibilitat d'accedir a la Sala Flyhard com a tàndem i estrenar-hi Ovelles els va canviar la vida. Després vindrien Instruccions per enterrar un pare i La pell fina. Tres èxits que, de retruc, els han tornar a l'audiovisual: acaben d'escriure la propera pel·lícula de Javier Ruiz Caldera. La via per arribar a ells va ser, precisament, Ovelles, que el productor del cineasta de Viladecans va veure a la Flyhard.

“Soc guionista gràcies a Friends, que em va agafar en la solitud de l'adolescència i em donava molta alegria”, explica Marfà. Alonso diu sentir-se hereu d'El jove Frankenstein. “Ens agrada molt explicar coses i creiem molt en la ficció, i el teatre ens resulta tan directe, a diferència del cine, on la teva història ha de passar per 50 mans abans que arribi a la pantalla”, afegeix el dramaturg.

Per a Alonso, la comèdia només té un secret: “Bons personatges i veritat”. Les seves obres retraten la seva generació i classe social i una vida de la qual la comèdia forma part. Marfà afegeix algun matís: “Els personatges t'han de caure bé”. Creu que a ningú no li agraden els personatges dolents i, per això, intenten trobar punts febles en els seus cretins. “Si les situacions són divertides, la gent riurà”, apunta Alonso. Coincideixen molt amb Cesc Gay, que és el seu “gran referent”, per l'estil, “la forma hipernaturalista”, la seva tendresa, “amb personatges que sempre tenen un punt entranyable”. També els agrada Woody Allen i Larry David.

Són força nous en el negoci, però ja han comprovat que hi ha molts ulls posats en la comèdia catalana. Ovelles i La pell fina aniran aviat a Madrid, Buenos Aires i Xile. També saben que els comediògrafs estan “per sota” i que han d'aguantar tòpics com que han fet “la comedieta de l'estiu”. “No busquem l'acudit, sinó que és la nostra manera d'escriure”, diu Alonso. “De petit vaig menjar molt Berlanga i Azcona”, afegeix.

Marta Buchaca

"Fer riure costa més que fer plorar"

“Els teòrics del teatre no veuen la dificultat de la comèdia, això de crear bons diàlegs, conflictes”, assegura Marta Buchaca. La dramaturga fa prop de vint anys que estrena de manera regular i ha combinat diferents gèneres, sovint amb un peu a la comèdia, cosa que li ha donat molts èxits. I creu que “fer riure costa més que fer plorar”. Sap que és molt diferent escriure Litus que fer Quant temps em queda, el seu últim triomf a la cartellera de Barcelona.

Buchaca diu que és molt “bonic” fer feliç el públic i que, per aquest motiu, és molt important acabar bé les comèdies. Ella sempre busca ser honesta i, sobretot, passar-s'ho bé mentre escriu. L'autora pensa que la clau d'una bona comèdia és que hi hagi “personatges complexos, amb contradiccions” i que la premissa de la peça sigui “potent”, amb equívocs i malentesos.

Ha estrenat a fora moltes obres, comèdies i drames. Des de la recent Quant temps em queda a Les nenes no haurien de jugar a futbol o Losers. “Les comèdies que s'exporten tracten temes universals”, remarca. Això no obstant, creu que cal fer una feina intensa a casa sobre el prestigi social dels comediògrafs, ja que encara “hi ha els autors de veritat i els que fan comèdia”.

Ella, per exemple, ha estat nominada un parell de vegades als Butaca i prou, “i mira que porto anys”, diu. El que li importa, tanmateix, és seguir tenint feina, poder estrenar i que la gent surti contenta de veure les seves obres. A banda del teatre, ha portat al cinema com a guionista alguns dels seus textos dramàtics, com Litus i Només una vegada, i creu que el cert menyspreu cap a la comèdia és pitjor que en el teatre.

A banda de la influència inequívoca de Jordi Galceran, és del cine, de fet, d'on més ha begut a l'hora d'escriure. Billy Wilder és indefugible. “M'interessen molt els personatges políticament incorrectes que no saben que ho són”, apunta.

Tant Buchaca com Clemente formen part de la primera generació de dones catalanes que han escrit comèdia. Si han de trobar referents femenins, gairebé només tenen la francesa Yasmina Reza. I feministes? Existeix una comèdia feminista? “No”, respon Buchaca. “Les obres que fan més riure són les més conservadores”, afegeix.