Compartir és alegria. Això ens deien a l’esplai on vaig anar. Amb els anys vaig saber que en altres llocs feien servir variacions de la frase. Però la idea que hi havia al darrere era la mateixa: la vida compartida és millor. Amb aquest esperit ha obert fa poc el Compartir Barcelona. Ha de portar el cognom Barcelona perquè és l’spin-off  del que hi ha a Cadaqués. Anem a pams. A la família del Disfrutar (tercer millor restaurant del món segons el 50 Best i temple gastronòmic) hi havia el Compartir Cadaqués. No és que calguin gaires excuses per anar a Cadaqués, però aquesta n’és una de deu anys. Aquest estiu li ha nascut un germà al carrer València de la capital. Com tots els germans tenen semblances i diferències.

Comencem per l’espai. És un restaurant gran, en forma de U. Hi ha força espai entre taules i és un bon lloc per generar una atmosfera íntima. També tenen unes taules a la terrassa, però en aquests llocs crec que sol ser més interessant i divertit menjar a dins. La decoració és elegant i agradable. Encara que tingueu reserva (jo diria que obligada), van fent seure per ordre d’arribada, així que sigueu puntuals.

Passem a la teca, que en el fons és el que us interessa. Pràcticament tots els plats són pensats per compartir (ja va implícit amb el nom). Si heu anat a Cadaqués hi trobareu les diferències. La idea és fer un restaurant més “urbà” –ho poso entre cometes perquè així m’ho van explicar–. Però sense renunciar a algun dels clàssics, com el caneló de tonyina. No podeu anar-hi i no demanar-lo. No podeu i punt. És la fusió dels gustos del Mediterrani. Pot semblar una flipada sortida d’El Petit Xef però creieu-me que és exactament així. Creu de Sant Jordi a qui s’hagi inventat la recepta. A banda hi ha molta varietat per triar. Des de bunyols amb espuma de mel fins a verat inspirat en les gildes i plats exòtics com el japonès shabu shabu, que consisteix en salmó tallat molt fi i cru. Porten una olla amb sopa de miso Ai l’hi submergeixes uns segons de res perquè es cogui. Tot seguit se suca amb soja i te’l menges. A banda de les racions, també permeten jugar amb mitges racions. En aquest sentit, depenent dels comensals que sigueu, el personal de sala assessora molt bé. Un consell que ens van donar molt valuós va ser no compartir el brioix de steak tartar. No cal forçar el concepte perquè aquell brioix no us el deixaríeu arrencar de les mans ni per la persona que més estimeu. El de mozzarella i tòfona, en canvi, és més divisible.

Vins, personal i preu

Pel que fa a la carta de vins, hi ha referències molt diverses i de preus que abasten un ventall força ampli, com és habitual en restaurants d’aquest rang. També, com es pot esperar, l’atenció és excel·lent. Vaig observar que hi havia uns quants clients repetidors. Té mèrit si tenim present que no fa gaire que han obert. També n’hi havia d’altres que gestionaven noves reserves. Finalment, l’altra qüestió per la qual sé que teniu molt d’interès és saber què costa. Fa de mal dir perquè depèn de si preneu vi o no (i de quin vi) o si feu còctels, que tenen una carta molt interessant que no vaig tastar. No és per a totes les butxaques, però em va semblar molt raonable pel que ofereixen: sense comptar-hi vins, mínim uns 70 euros per cap.

Declaració d'intencions

Aquest text no és contingut publicitari. Tots els llocs els he visitat com a clienta i he pagat el compte com qualsevol altra persona.