BarcelonaAls anys 30, el lutier Nicola Utili va anar tres cops a l’estació de tren de Castel Bolognese per trobar-se breument amb Benito Mussolini, que baixava cinc minuts del tren entre Roma i Forlì. El primer cop, per rebre un regal d’Utili, un violí que havia fet ell mateix. La segona vegada, Mussolini li va donar un Stradivarius del 1690 perquè el reparés. La tercera vegada, Utili li va retornar l’encàrrec. “Aquesta nit el tocaré per veure com sona”, va dir el Duce. I aquella nit va tocar-lo acompanyat al piano del seu fill Romano, que tenia bona orella per a la música.

Molts cops, darrere dels monstres s’hi amaguen poetes. O els poetes esdevenen monstres. Mussolini no només escrivia versos, també tocava el violí. De jove, quan era socialista, molt Bach i Beethoven. Després va fer el salt a compositors italians, no fos cas que no semblés prou patriota. I quan aconseguia passar algunes nits de relax a la seva vil·la de Forlì, escoltava jazz acompanyat del seu fill Romano. Aquell estil definit pels nazis a Alemanya com a “música degenerada afro-demo-jueva-maçònica” li tenia robat el cor al Duce. I, de fet, el seu fill s’hi dedicaria, al jazz.

Entregat a la sagrada missió d’italianitzar les coses, el feixisme va canviar el nom de tot el que arreplegava que tingués influències estrangeres. Ja fos un equip de futbol, una associació cultural o un estil, com el jazz. La premsa oficial el definia com a “música ballable” o “música moderna”... però era jazz. Eren aquells anys en què l’ensaladilla russa va passar a ser l’ensalada tricolor, no fos cas que fos una ensaladilla bolxevic. I en què es van traduir els noms i cognoms estrangers. Així, els grans noms del jazz nord-americà van ser italianitzats: Louis Armstrong va passar a ser Luigi Braccioforte; Benny Goodman era Beniamino Buonomo, i Hoagy Carmichael, Carmelito. El grup preferit del Duce eren el Trio Lescano, un grup de tres germanes que, més o menys, imitaven les Andrew Sisters. Però hi havia un problema: eren jueves, les filles d’un artista del circ hongarès i una cantant neerlandesa. Les germanes Leschan havien arribat a Torí als anys 30 sense imaginar que el feixisme els canviaria el cognom a Lescano, les faria cantar en italià i, finalment, Mussolini en persona els concediria la nacionalitat italiana, per protegir-les de les lleis racials que ell mateix va decretar contra els jueus. Acusades, amb raó, de col·laborar amb el feixisme, després del 1945 van plegar veles com a grup i van marxar a Veneçuela.

Mussolini, que al crear una xarxa de ràdios moderna per tot el país va ser responsable, en part, de l’èxit del jazz a Itàlia, segons la historiadora Anna Celenza, acabaria prohibint els discos que escoltava a casa d’amagat amb el seu fill Romano. I un cop el pare, és a dir, el Duce, va acabar penjat com una secallona en una gasolinera milanesa, el Romano va refugiar-se en la música, amb la missió de modernitzar el jazz en italià. I va tenir èxit. Ja el 1945 es va unir a un grup liderat per Ugo Calise que tocava en restaurants de l’illa d’Ischia, on els Mussolini havien sigut deportats pels aliats. Pianista de forta personalitat, va adoptar el nom artístic de Romano Full, per amagar de qui era fill, i va començar col·laboracions amb artistes com Lino Patruno i Carlo Loffredo.

El 1958, consolidat ja com a pianista de renom, Romano va sortir de l’armari creant el grup Romano Mussolini All Stars. Llavors es negava a parlar del seu pare i es va centrar en evolucionar un estil propi tan particular que va poder fer gires pels Estats Units, on arribaria a tocar amb noms tan consagrats com Chet Baker o Dizzy Gillespie. Gran admirador del pianista Oscar Peterson, Mussolini va fer i desfer uns quants grups, i va sonar al costat d’altres artistes de forta personalitat, com la trompeta de Nunzio Rotonda o la bateria de Pepito Pignatelli. Era aquella Itàlia dividida entre conservadors i comunistes, on tot el que semblava nord-americà, del tabac a la música, tenia èxit. I Romano Mussolini va tocar amb tots els grans noms del jazz italià i el va modernitzar.

 Malauradament, el Romano no va modernitzar gaire les idees polítiques familiars. En els últims anys acabaria per crear un “orde cavalleresc” per retre homenatge al seu pare, fent cerimònies davant la tomba del Duce. Després d’anys fugint del cognom per demostrar que era un bon artista, va decidir no amagar-se. Un Mussolini sempre és un Mussolini. I, com el seu pare, també era un faldiller. La seva primera dona va ser la napolitana Maria Scicolone, germana de l’actriu Sofia Loren. Amb ella va tenir dues filles. Amb la seva segona dona, l’actriu Carla Puccini, tindria una tercera filla. Romano Mussolini va morir amb 79 anys, plorat per la seva filla Alessandra, que ha fet carrera política, no cal ni dir-ho, a l’extrema dreta. I el seu net Romano Floriani Mussolini ara juga a futbol als juvenils del Lazio, també per la banda dreta. Els Mussolini han passat per la política, l’esport i la música. Però mai deixen de ser Mussolini, en el fons.