Reportatge
Diumenge 12/06/2021

Contraespies: personatges en penombra i amb els peus de fang

L’historiador Xavier Juncosa ha rescatat tres dels molts dossiers personals dels serveis d’intel·ligència francesos desclassificats recentment sobre l’espionatge franquista i nazi a Barcelona i Madrid. Aporten nova llum sobre la biografia de personalitats com Gutiérrez Mellado, conegut pel seu enfrontament amb Tejero al Congrés, la filla del pintor Eliseu Meifrèn i l’empresari alemany propietari dels laboratoris Lacer

Xavier Juncosa
13 min
Dibuix de Gutiérrez Mellado que es conserva a Vincennes fet per l’agent que el seguia.
 Madrid a principis dels anys 40.  El contraespionatge a la ciutat seguia de prop  el comandant Manuel Gutiérrez Mellado.

El mes d’agost passat, en aquest mateix diari, vam publicar una sèrie de 32 articles sobre l’establiment del contraespionatge francès a Barcelona durant el trienni 1943-1945, els anys finals de la Segona Guerra Mundial. En aquells articles ens basàvem en la recent desclassificació per part dels arxius militars francesos de 51 caixes que contenien més de 30.000 documents que aquell contraespionatge havia generat en les seves seus clandestines de Barcelona (TR 125) -la primera a Espanya- i Madrid (TR 200). D’aquella investigació n’han sortit publicats darrerament dos volums que apleguen gairebé 1.400 pàgines i on es fa un resum introductori sobre la creació, els objectius, la metodologia, el finançament, les xarxes, els membres i, sobretot, els resultats que van aconseguir aquells contraespies a partir de milers d’informes. El primer volum està dedicat al contraespionatge a Barcelona i la frontera, i el segon volum a Madrid i el Marroc, en especial a Tànger, una ciutat de gran importància geoestratègica tant per als aliats com per a les forces de l’Eix. Aquestes dues publicacions també hi incloïen 1.096 petites biografies d’informadors, espies i contraespies que treballaven pels serveis d’intel·ligència alemany (nazi), italià (feixista), espanyol (franquista) i japonès (l’imperial i el del Manxukuo), tant a Barcelona com a Madrid.

Però en recents visites al mateix arxiu militar de Vincennes (Service Historique de la Défense), hem pogut accedir a altres inventaris -també desclassificats recentment- on s’apleguen més de 15.000 dossiers de persones a qui els serveis d’intel·ligència francesos van fer un seguiment individualitzat. No els hem comptat, però entre aquells 15.545 dossiers hi ha aproximadament un miler d’espanyols, alguns dels quals de gran notorietat i a través dels quals se’ns dibuixen una sèrie de biografies que, en força casos, divergeixen de la biografia oficial que ens n’ha arribat fins als nostres dies. El valor afegit d’aquests dossiers personals és precisament un nou punt de vista -el dels serveis d’intel·ligència francesos- que ha comptat poc per a la nostra historiografia, i que ens aporta matisos fins ara desconeguts d’aquests personatges.

De Tarradellas a Rudolf Bauer

Malgrat que la major part d’aquests dossiers personals estan dedicats a homes i dones propers a l’Eix i els seus esbirros, també n’hi ha alguns, pocs però, sobre personalitats polítiques lligades a la Segona República Espanyola i a la Generalitat de Catalunya. Entre aquest miler de dossiers personals -alguns d’ells amb centenars d’informes a dins- hi trobem personalitats culturals, científiques, polítiques i militars molt importants del nostre passat recent, com Carles Sentís, Josep Tarradellas, José Antonio Aguirre o Manuel Gutiérrez Mellado, i d’altres de menys conegudes però que ens aporten grans sorpreses, com les de José Manresa, Elisea Meifrèn, Antonio Puigdellívol i Salvador Clotas, entre molts altres. Encara hi ha un tercer grup, tant o més interessant que els dos anteriors, en què hi ha nazis, feixistes, vichyssois o franquistes que van tenir una gran transcendència durant la Segona Guerra Mundial a Barcelona o a Madrid per les seves activitats econòmiques, informatives o d’espionatge. En aquest tercer grup, que és el més nombrós, hi trobem dossiers personals dels noms més importants d’aquells quatre serveis d’informació, com Pierre Lottier, Rudolf Bauer, Louis Darquier de Pellepoix, Jean Desnavailles o François Pietri, per citar-ne solament alguns. La tasca que s’obre als joves historiadors catalans, bascos o espanyols és immensa davant de les desenes o potser centenars de milers de documents que en els darrers anys han estat desclassificats pels arxius militars francesos. I pensem que encara estan per inventariar centenars de caixes que ens poden revelar noves arestes d’aquell període convuls i, sorprenentment, vist el que nosaltres hi hem trobat, encara no prou conegut.

En el nostre reportatge d’avui mirarem de donar un primer cop d’ull a alguns dels personatges més atractius dels tres grups que acabem d’esmentar. Del primer grup rescatarem parcialment els dossiers personals del capità general Manuel Gutiérrez Mellado, del segon grup hem escollit Elisea Meifrèn, i del tercer grup hem triat l’empresari químic i farmacèutic Hermann Karl Andress.

El cap de la Gestapo, Heinrich Himmler, a la dreta, rebent honors militars a Barajas abans d’agafar un vol fins a Barcelona l’octubre del 1940.

Manuel Gutiérrez Mellado

El contraespionatge (CE) francès a Madrid seguia de prop el llavors comandant Manuel Gutiérrez Mellado per la seva rellevància dins els serveis d’informació de l’exèrcit franquista un cop acabada la Guerra Civil Espanyola. Per què seguien Gutiérrez Mellado, els contraespies francesos? Per què van generar gairebé una vintena d’informes qualificats de secrets o molt secrets sobre un militar llavors amb poca rellevància jeràrquica? En les seves memòries (p. 713), Santiago Carrillo ja el descriu com el cap de la quinta columna de Madrid al final de la Guerra Civil. Després del seu pas per la División Azul amb el rang de capità d’estat major, Gutiérrez Mellado va ser nomenat a Madrid el responsable d’informar, catalogar i establir el futur de nombrosos refugiats i apàtrides que passaven la frontera hispano-francesa en sentit sud. Per les seves mans passaven milers d’informes sobre individus i famílies senceres que fugien de la guerra a Europa. Aquesta posició estratègica i la valuosa informació que manejava Gutiérrez Mellado el feia molt interessant per als francesos gaullistes de cara a poder aconseguir, a través dels seus agents infiltrats, tota aquella ingent informació.

Un dels objectius principals de la gestió de Gutiérrez Mellado era lligar curt el personal dels serveis d’intel·ligència britànics a Madrid (IS), on, segons el CE francès, Gutiérrez Mellado hi tenia un agent infiltrat de molta confiança: Martínez Mellado. L’agent francès que seguia els seus passos conjectura sobre la possibilitat que Gutiérrez Mellado i Martínez Mellado fossin cosins. Martínez Mellado també formava part de la xarxa d’espionatge japonès de Kuninosuke Matsuo a Madrid; una xarxa, per cert, pràcticament desconeguda per la historiografia espanyola i que el CE francès dibuixa amb gran detall i amb desenes d’informes i organigrames. El contraespia francès encarregat de seguir Gutiérrez Mellado era un dels millors agents que tenia el TR 200 a Madrid, conegut pel seu àlies: Saumon; tot i que alguns d’aquests informes també estan signats per l’agent Saro, un altre àlies. La relació entre Saro i el mateix Gutiérrez Mellado va començar durant la Guerra Civil Espanyola, quan tots dos formaven part del SIM espanyol. Rere l’àlies de Saro s’hi amagava en realitat Joaquín García Saro.

Aquest seguiment va prosseguir un cop acabada la Segona Guerra Mundial -llavors ja no des del TR 200 de Madrid, que va quedar desmantellat el maig de 1945, sinó des dels Services Spéciauxcentrals- a Brussel·les, París i Ginebra, on Gutiérrez Mellado va ser destinat amb una missió prioritària: aconseguir la màxima informació possible dels exiliats republicans espanyols en aquelles tres capitals i, de vegades, tal com es descriu en aquests informes, Gutiérrez Mellado intercanviava informació amb algun dels agents del CE francès que ell sabia que el seguien.

A continuació, farem un breu resum d’alguns dels informes que el CE francès i els Services Spéciauxde París van fer sobre Gutiérrez Mellado, tant en el període que nosaltres hem estudiat (1943-1945) com en l’immediatament posterior en les tres capitals europees esmentades.

Informe del 15-9-1943 : Saro desglossa una biografia personal i militar del capità Gutiérrez Mellado en què se’l descriu com una persona honesta, humil, austera, treballadora, familiar (diu que dedica tot el temps lliure a la seva dona i a les seves dues filles) i, sobretot, extremadament intel·ligent. I un detall gens irrellevant: la seva posició política és la de creure que, servint l’Alemanya nazi, també serveix Espanya. Però si es demostrés que l’Eix desenvolupés alguna activitat contrària als interessos espanyols, afirma Gutiérrez Mellado que no dubtaria a anar contra els nazis.

Informe del 15-9-1943 : Gutiérrez Mellado afirma a Saro que a l’estat major (EM) central de l’exèrcit espanyol hi ha un infiltrat de l’IS britànic. Al preguntar-li per què ho sospita, Gutiérrez Mellado li contesta que un document secret de l’EM es va perdre i, pocs dies després, van saber que l’IS disposava de la informació exacta que es descrivia en aquell document. També li va dir que el cap del CE militar a Espanya era el tinent coronel Juste. A canvi d’aquesta informació, Gutiérrez Mellado volia saber si un diplomàtic nord-americà de nom Wawington, que disposava d’un xofer que es deia Félix, era aquells dies a Madrid. També el va informar que el cònsol anglès a Sant Sebastià pagava 50.000 pessetes mensuals pel funcionament i manteniment de tres radiotransmissors ubicats a la zona cantàbrica i que darrerament havien estat descoberts.

Informe del 5-10-1943 : Un cosí de Gutiérrez Mellado, que també es diu Mellado de cognom, seria el seu contacte amb diplomàtics britànics i amb militars alemanys a Madrid. L’agent francès Saumon creu que aquest Mellado -el Martínez Mellado que hem esmentat anteriorment- seria un agent doble, no un agent infiltrat, com havien afirmat en altres informes.

Informe del 23-10-1943 : Descripció de Martínez Mellado. Es tracta d’un home jove, d’uns 30 anys, que fa 1,60 m, amb un bigoti negre molt fi, cabells negres lleugerament ondulats, ulls negres, pell bruna, vestit amb una vella camisa blava de la Falange de la qual s’han tret totes les distincions.

Informe del 16-11-1943 : Gutiérrez Mellado sap que un capità polonès que havia entrat a Espanya com a refugiat disposava d’una gran quantitat d’armes.

Informe del 17-11-1943 : Gutiérrez Mellado busca informació sobre l’agent britànic Mac Leod, que ell creu que és el cap de l’IS a Espanya.

Informe del 20-4-1944 : Descripció dels membres i de les activitats del SIM. El cap del servei és el tinent coronel Antonio Cores, el capità González és el seu adjunt i el tinent coronel Bonel és el cofundador del SIPM amb el general Ungría. Del capità González s’afirma que col·labora amb el CE francès a Madrid. L’informe també descriu els afers Alglave, Pascalet i Beaumont. Beaumont era un agent de la Gestapo infiltrat en el Partit Comunista a Madrid. També es parla de l’afer de Juan Martín, que era un agent de Gutiérrez Mellado que havia estat detingut diverses vegades i que el CE francès dominava, fent veure que no en sabia res. L’informe, de tres pàgines, descriu les estretes relacions entre Saro i Gutiérrez Mellado i fa una descripció final d’aquest en termes elogiosos i patriotes, però el considera un home prou obert per poder intercanviar informació amb ell. Gutiérrez Mellado, conclou l’agent, si no es traeix Espanya està obert a dialogar. No oblidem el context polític i militar de l’abril de 1944: amb França a punt de començar a ser alliberada per Normandia i amb una política de Franco encaminada, ja des de finals de 1943, a entendre’s amb els aliats.

Informe del 25-4-1944 : Està dividit en dues parts amb titulars ben explícits: què espera Gutiérrez Mellado de nosaltres i què esperem nosaltres de Gutiérrez Mellado. Hi veiem dos esquemes on es desgranen cadascun d’aquests dos punts. Aquest és un informe interessantíssim perquè ens explica, implícitament, el tipus de relació que tenia el SIM espanyol amb el CE francès, en un moment, abril de 1944, en què el CE francès encara era a Espanya de manera completament clandestina.

Informe del 28-4-1944 : Gutiérrez Mellado -a qui els agents del CE francès ja anomenen GM- els passa les primeres llistes de refugiats clandestins a canvi d’informació sobre un apàtrida anomenat Versou, agent dels serveis d’intel·ligència alemanys a Madrid, però que també està infiltrat en el Partit Comunista i pel qual reparteix propaganda clandestina a Madrid.

Informe del 5-6-1944 : Fixem-nos en la data (la vigília del desembarcament aliat de Normandia). La relació entre Gutiérrez Mellado i el CE francès a Madrid va agafant volada: ara ja no l’anomenen GM, sinó Don Manolo. Sorprenentment, en aquesta nova trobada Gutiérrez Mellado no aporta cap informació al CE francès, mentre que ells sí que li aporten força informació sobre l’afer Gerald Lane, sobre l’afer dels feixistes italians del carrer Velázquez 55 i sobre cinc ciutadans francesos que són a Espanya i de qui li demanen informació: Chatain, De Monzie, Lemaigre-Dubreuil, Rigaud i De Jouvenelle.

Es conserven a Vincennes més informes sobre Gutiérrez Mellado del període 1943-1945, però aquests que hem resumit ens dibuixen perfectament el context del moment i la seva funció d’agent doble. Els informes posteriors a la guerra -centrats en la seva etapa a Brussel·les, on era el cap dels serveis d’informació- ens dibuixen, entre altres coses, les seves estretes relacions amb el policia Pedro Urraca Rendueles (l’agent que va acompanyar fins a Madrid Lluís Companys, després que fos capturat per la Gestapo) i amb Juan Andriaensens García-Vidal, primer secretari de l’ambaixada espanyola a Brussel·les. Tant a París, com a Brussel·les i Ginebra la seva missió era informar sobre els exiliats republicans espanyols.

La pintura que Eliseu Meifrèn va fer de la seva filla Elisea, falangista, feixista i agent al servei dels nazis
Elisea Meifrèn

Elisea Meifrèn era filla del gran pintor modernista català Eliseu Meifrèn i l’esposa d’Angelo Ghirelli, un reconegut feixista que es movia entre Palma i Barcelona. Elisea Meifrèn era agent dels serveis d’intel·ligència alemanys a Barcelona, el temible Abwehr. El seu marit, que abans de la Guerra Civil havia demanat nacionalitzar-se espanyol, va negar que durant la guerra -que ell anomena en l’informe “revolució”- hagués perdut la nacionalitat italiana i, sempre segons els contraespies francesos, era un home que s’havia destacat en l’organització i coordinació d’afers econòmics i polítics molt tèrbols. Elisea Meifrèn és titllada pels contraespies francesos de membre molt activa dels anomenats Camisas Viejas de la Falange, els fundadors de Falange. Un dels informes afirma que tant Meifrèn com Ghirelli van intervenir directament en les negociacions per fer servir Palma -és a dir, el futur aeroport de Son Sant Joan, que llavors solament eren uns camps- com a base operativa dels avions bombarders italians Fiat Savoia S-72 que van participar tan activament durant la Guerra Civil Espanyola i que van bombardejar tota la meitat est espanyola, des de la cornisa cantàbrica fins a Andalusia. Els informes sobre Elisea Meifrèn també afirmen que havia fet molts viatges al Marroc espanyol i a les Canàries, acompanyada sempre pel seu marit, abans del febrer de 1945. També s’hi afirma que no va començar a ocupar-se dels afers del seu marit fins a l’inici de la Segona Guerra Mundial. La parella, afirmen, no tenia cap mena d’activitat professional i vivien amb un alt tren de vida, sense cap mena d’escrúpol per oferir les seves informacions al millor postor, sobretot a partir de 1944. Els informes desvinculen el pintor Meifrèn dels tripijocs polítics i d’espionatge de la seva filla falangista, filonazi i feixista; una informació lògica si tenim en compte que Meifrèn va morir a Barcelona el febrer de 1940. També ens diuen que la parella disposava de dos domicilis particulars: un a Barcelona i un altre a Palma amb una sola adreça, passeig Bonanova, 92. Al seu germà Xavier Meifrèn Pajarín, pintor com el seu pare, que estava casat amb Anna Maria Maroto Domingo i amb qui tenia dos fills (María Dolores i Isaac-Eliseo), el desvinculen dels afers polítics de la seva germana i el seu cunyat. Diuen d’ell que treballa a l’empresa Nestlé i que viu amb la seva família al carrer Balmes, 61, de Barcelona.


Hermann Karl / Andress Moser

De nacionalitat alemanya, Hermann Karl Andress Moser havia nascut el 10 de març de 1890 a Darmstadt (Hessen). Estava casat amb Eduvigis Mabel Sieben, amb qui va tenir almenys un fill, Horst (nascut a Darmstadt el 1920 i mort a Barcelona el 1995). Karl Andress era el director-metge de la fàbrica Merck a Barcelona, una ciutat on hi havia arribat l’any 1911. En el període 1914-1918 Andress va anar a Alemanya per enrolar-se a l’exèrcit alemany durant la Primera Guerra Mundial, fins que l’any 1923 va tornar a Barcelona. Va ser llavors, l’any 1924, quan Andress va participar en la fundació de Merck a Espanya, conjuntament amb Bernhardt Pfotenhauer -que era el director de Merck a Darmstadt- amb un capital d’un milió de pessetes: 500.000 aportades per Andress i Pfotenhauer i 500.000 aportades a parts iguals pels metges catalans Isaac Nogueras i Antonio Nogueras i pel farmacèutic Álvaro Calduch. Més endavant també s’hi associaren el financer Pedro Romero, un dentista anomenat Sala i un altre metge anomenat Oriol. Del 1932 al 1936 Andress va ser el president de la Cambra de Comerç Alemanya de Barcelona i va fundar la Casa de Alemania de Barcelona, que amb els anys es convertiria en la seu del NSDAP -el Partit Nazi- a Barcelona; un partit en què Andress ja militava des de 1933. En la seva activitat a Barcelona en favor dels nazis sovint el trobem citat amb el seu àlies espanyol: Don Carlos.

Al començar la Guerra Civil, Andress va deixar Barcelona i la zona republicana i va fugir a la zona nacional, a Vigo (Pontevedra), on es va posar al servei dels revoltats. A Vigo va començar a relacionar-se amb l’empresa Hisma-Rowak -la societat precursora de la Sofindus- gràcies a la relació que ja tenia amb el seu director, Johannes Bernhardt, un dels noms clau del nazisme a Espanya i, sobretot, de l’entramat industrial i financer que els nazis van bastir a Espanya durant la Segona Guerra Mundial. L’any 1939, de nou a Barcelona, Andress va reprendre la direcció mèdica de Merck a la ciutat; una empresa que feia de bústia d’enllaç i que -directament o indirectament- finançava els serveis d’intel·ligència nazis a la ciutat. El mateix Andress feia d’agent i correu dels nazis.

La biografia d’Andress mereixeria molta més atenció de la que ha tingut fins ara, que ha estat nul·la. Va ser tan important la seva relació amb els serveis d’intel·ligència alemanys a Barcelona durant la Segona Guerra Mundial que sovint trobem escrit el seu nom en els documents del contraespionatge francès com a ANDRESS-SRA (SRA, Service de Renseignement Allemand). També trobem Andress implicat a Barcelona en la venda d’obres d’art espoliades a Centreeuropa pels nazis -majoritàriament als jueus-. Per exemple, en l’anomenat afer Neufville. Aquest afer el van protagonitzar l’empresa alemanya Fundición Tipográfica Neufville (Travessera de Gràcia, 183), l’agència de duanes Pujol-Rubio (passatge de la Pau 1, 1r), el mateix Andress i el traficant d’art George Henri Delfanne, que tenia molts àlies però els més comuns eren Henri Masuy i Heinrich Bauer. L’objecte de l’afer Neufville era un autoretrat de Rembrandt comissat pels nazis en l’espoli als jueus centreeuropeus i entrat a Espanya, com moltes altres obres d’art, per Delfanne. L’origen exacte d’aquest robatori no està esmentat en la documentació del CE francès, però sí que s’explica que l’agència de duanes Pujol-Rubio va actuar com a intermediària de la venda entre l’empresa nord-americana The Bauer Type Foundry i la Fundición Tipográfica Neufville de Barcelona. D’acord amb Delfanne -que també era agent dels serveis d’intel·ligència alemanys a Madrid i Barcelona-, van vendre la valuosa pintura amb l’ajuda, com en altres ocasions, d’antiquaris catalans. Un últim detall gens menor sobre el final de Delfanne i Andress: mentre Delfanne va ser detingut pels nord-americans, jutjat pels tribunals francesos i afusellat en el fort de Montrouge l’1 d’octubre de 1947, el nazi Don Carlos, protegit pel franquisme, va morir als 83 anys a Barcelona el 4 de febrer de 1973, malgrat que les ambaixades aliades havien demanat diverses vegades que Karl Andress fos repatriat i jutjat a Alemanya.

Vista del port de Barcelona l’agost del 1936. El vaixell alemany Hercules, de Bremen, fa onejar una bandera nazi

L’any 1949 Karl Andress va ajudar el seu fill Horst Andress Mabel -casat amb Mercedes Calicó Rebull- a comprar al farmacèutic Miquel Oliveras el Laboratorio Sepúlveda-Lácer i va fundar l’encara existent Laboratorio Lácer SA, tal com explica el butlletí núm. 14 de la Societat Catalana d’Història de la Farmàcia (pàg. 34). Com ja hem explicat, Karl Andress va morir a la Ciutat Comtal com un ciutadà honorable i exemplar, protegit sempre pel franquisme. Segons el CE francès vivia en una torre que hi havia al carrer del Doctor Roux, 45, just al costat del domicili del també agent dels serveis d’intel·ligència nazis a Barcelona Kurt Panten Junge, que era impressor i que formava part de la trama informativa nazi a la ciutat. Un altre dels molts casos de nazis a Barcelona que caldria estudiar.

Els de Gutiérrez Mellado, Elisea Meifrèn o Karl Andress són només tres dels centenars de casos, potser milers, que dormen en la documentació dels arxius militars francesos, recentment desclassificats. Són tres casos ben diferents, és ben cert, però que aporten matisos força interessants a les seves honorables biografies. Dels nazis que van continuar vivint a Barcelona, a Sitges, a Caldetes o a Palamós protegits pel franquisme se’n podrien escriure desenes d’articles com aquest. Tots són morts i mai no van ser jutjats; tema resolt. Però ¿tenen alguna responsabilitat penal els seus descendents? Evidentment, no en tenen cap. Però sí que tenen una responsabilitat moral davant dels seus conciutadans, que els creuen també honorables, però que ben bé no ho són; perquè, encara que fos indirectament, els descendents d’aquells nazis van gaudir d’una situació econòmicament molt privilegiada gràcies als robatoris, les extorsions, les estafes o les compres a baix preu i a punta de pistola que el nazisme els va permetre fer durant aquells anys de la Segona Guerra Mundial arreu d’Europa.

Els diners dels nazis a Barcelona

I encara hi ha una pregunta cabdal pendent de resposta: qui es va quedar els diners que tenien els nazis a Barcelona? Davant de la imminent caiguda del nazisme, entre els mesos de gener i abril de 1945, centenars de milions de pessetes de l’època que estaven a nom d’aquells nazis o de les seves empreses van canviar sobtadament de mans per por del bloqueig de capitals i de béns immobles nazis que les ambaixades aliades van obligar a dur a terme al govern de Franco. Però, ja se sap: feta la llei, feta la trampa. En aquells frenètics quatre mesos desenes i desenes de catalans van fer de testaferros, d’homes de palla, d’aquelles immenses i il·legítimes fortunes a través de simples canvis en els consells d’administració, a través d’assegurances a curt termini o a través d’un senzill canvi de nom en el compte corrent o en el registre de la propietat. On van anar a parar aquelles fortunes? En què s’invertiren aquells diners? Quines il·lustres famílies se’n van beneficiar? Els arxius estan oberts per a qui els vulgui consultar. Setanta-cinc anys després del final de la Segona Guerra Mundial, de nou se’ns presenten aquells espectres en forma de famílies honorables i els seus cadells, amb els peus de fang. 

stats