Quan decoràvem el plató original per al despatx de l’agent Mulder, un dels protagonistes d’Expedient X, se’m va acudir posar-hi el pòster en què es veu un ovni i la frase: “I want to believe” (“Hi vull creure”). I em sembla que aquesta és l’opinió majoritària de la població sobre tot això dels extraterrestres. Encara no s’ho arriben a creure però només esperen un senyal. L’Univers és massa gran, no pot ser que siguem els únics. Carl Jung hi volia creure, igual que Carl Sagan. Tots dos van escriure llibres sobre el tema. Ara uns vídeos gravats per avions de la marina nord-americana que rastregen fenòmens aeris no identificats -ara en diuen així- fan pensar que potser sí que hem vist extraterrestres. El 25 de juny va arribar al Congrés dels EUA un estudi molt esperat sobre la qüestió, elaborat pel govern basant-se en part en aquests vídeos. Ens van prometre respostes. Però sempre prometen respostes.

No he vist mai cap ovni ni cap extraterrestre, tot i que me’n moro de ganes. Però, a conseqüència d’Expedient X, conec molta gent que afirma que sí que n’ha vist. He assistit, al jardí d’algú, a la projecció de vídeos granulats sobre extraterrestres de color gris. Sé d’un cineasta premiat que em va dir sense immutar-se que havia vist un ovni quan anava a la universitat. Annie Jacobsen, autora d’Area 51, un llibre molt bo sobre un destacament ultrasecret situat a Nevada, em va presentar un home que hi havia treballat molts anys i que havia observat unes aeronaus molt estranyes que entraven a la base aèria i en sortien. Durant una dècada em vaig convertir en un imant d’aquesta mena d’històries.

La trama d’Expedient X es basava en una teoria de la conspiració: el govern ens menteix sobre l’existència d’ovnis i extraterrestres. Que si crec que el govern ens menteix? I tant que sí. Em vaig criar a l’ombra del Watergate. Que si crec en les conspiracions? Per descomptat. Crec, per exemple, que algú ataca els funcionaris de la Casa Blanca amb radiacions de microones, l’anomenada síndrome de l’Havana, però el govern nord-americà ho ha negat.

¿En traurem l’aigua clara, d’aquest nou informe o de qualsevol altre informe del govern? Soc tan escèptic com sempre.

El 1996 em van convidar a la clínica de John Mack, un psiquiatre de Harvard, per presenciar una sessió d’hipnosi regressiva amb una dona que, segons afirmava, havia sigut abduïda per uns extraterrestres. A John Mack, que estudiava les abduccions d’extraterrestres i va acabar creient-hi, el vaig conèixer quan va venir als estudis de la Fox per parlar de les seves activitats. El 1992, per promocionar Expedient X com a sèrie televisiva, em vaig basar en les dades d’una enquesta del Roper Center en què Mack havia intervingut (un sondeig amb la participació de 6.000 nord-americans per saber si creien en l’existència d’extraterrestres) i posteriorment vaig llegir el seu llibre Abduction. O sigui que ja tenia una mica d’idea del que m’esperava. Hi vaig entrar dubtant, no estava preparat per al drama d’una dona asseguda al meu costat, plorant a llàgrima viva i esfereïda per la trobada amb uns alienígenes -que va descriure- en una platja de Mèxic. L’experiència va ser molt intensa i força inquietant.

Anys més tard vaig assistir a un congrés a San Mateo (Califòrnia) sobre un presumpte programa secret del govern nord-americà. Els assistents creien, entre altres coses, que aquest programa utilitzava la tecnologia dels ovnis capturats -obtinguda per enginyeria inversa- per militaritzar l’espai. Pel seu aspecte, semblaven professionals respectables i de prestigi, entre els quals hi havia antics càrrecs polítics i advocats. Alguns d’ells també creuen que l’exèrcit té bases amagades a la cara fosca de la Lluna, on es reuneixen en secret amb extraterrestres reptilians.

Aquest element radical molesta des de fa dècades als ufòlegs més rigorosos i ha influenciat la percepció que té l’opinió pública d’aquests fenòmens. A molts els fa angúnia admetre que hi creuen perquè tenen autèntica por que es riguin d’ells. (La mateixa por és potser el motiu pel qual alguns de nosaltres ens neguem a creure en l’existència d’alienígenes.)

La veritat és a fora

Vivim un temps d’incertesa en què de vegades és impossible saber la veritat. No cal que us digui que això ha propiciat un univers de teories conspiranoiques desenfrenades: des de Plandemic, el documental sobre la conspiració del covid, fins a la idea que vivim en un forat negre creat pel Gran Col·lisionador d’Hadrons del CERN (Organització Europea per a la Recerca Nuclear) quan es va descobrir el bosó de Higgs. Darin Morgan, un guionista d’Expedient X, diu que vivim a “l’era de la postconspiració”-l’anomenada PoCo, que fa referència a la industrialització de les teories de la conspiració-. Castiguen i vilipendien la ciència i els científics rigorosos. Acusen el periodisme rigorós de propagar notícies falses.

“La veritat és a fora”, “No confiïs en ningú”, “Nega-ho tot”: aquests eren els provocatius eslògans d’Expedient X, però això era als anys 90, quan teníem una realitat relativament compartida. Ara els eslògans formen part de la vida quotidiana.

Els ovnis viuen ara un gran moment, però això no es deu només als vídeos de la marina sinó també a un article sobre aquest tema que va aixecar una gran polseguera i que va aparèixer publicat al New York Times el 2017. L’article treia a la llum un programa secret del departament de Defensa que tenia per objectiu esbrinar la veritat sobre els ovnis. El conjunt de proves recopilades pel programa ha servit de base per a l’informe recent del govern.

Però, per a mi, l’informe sobre els ovnis ja era mort abans de publicar-se. Encarregat per un grup de parlamentaris republicans i demòcrates durant l’administració Trump, aquest document provisional no ha revelat res concloent sobre els ovnis ni els seus orígens extraterrestres. I les parts que continuen classificades no faran sinó alimentar més teories conspiranoiques. És, per definició, el camp típic d’Expedient X. Però l’informe genera, a més, interrogants importants.

¿Com s’ho ha fet el departament de Defensa per mantenir en secret durant deu anys un projecte pressupostat, promogut el 2007 principalment pel senador Harry Reid? ¿Per què, quan Reid va intentar donar més fiabilitat a la recerca -i va demanar veure proves físiques dels ovnis-, li van dir que no? ¿I per què només es va assignar un pressupost de 22 milions de dòlars a investigar la vida intel·ligent que ens visita des de mons remots? (Això és més o menys el que costen tres episodis de la sèrie de Netflix Stranger Things.)

Els incrèduls acèrrims expliquen que aquests últims vídeos de la marina són il·lusions òptiques, tot i que els pilots dels caces descriuen amb gran detall fenòmens aeris no identificats: no tenen superfícies de control de vol ni expulsen gasos d’escapament, i són capaços de fer maniobres impossibles a velocitats hipersòniques. Aquestes actituds escèptiques, de vegades científiques i de vegades no, es remunten als anys quaranta, quan el pilot Kenneth Arnold va veure nou “plats voladors” sobre el mont Rainier.

Per què no els hem vist?

Però els detractors plantegen una pregunta molt encertada: on és “la gola profunda” del món dels ovnis? Per què no hi ha confessions creïbles al llit de mort? Com ja es preguntava la famosa paradoxa del premi Nobel Enrico Fermi, ¿si hi ha alienígenes a l’espai exterior, com és que no n’hem vist cap? I si el govern digués la veritat? I si, en realitat, no sap què pensar d’aquests fenòmens? ¿O potser és que la veritat no ha sigut classificada com a ultrasecreta, sinó com a més secreta encara?

Curiosament, Barack Obama, que en un programa televisiu va riure sarcàsticament dels ovnis, admet ara que al cel hi ha objectes que no es poden explicar. Fins i tot Donald Trump, durant l’administració del qual es va elaborar aquest últim estudi, admet que potser hi ha alguna cosa de cert en tot això.

Crec que segurament l’impacte d’aquest informe serà efímer i que els ovnis deixaran de ser un dels principals temes de conversa als EUA, tret que se’n presenti una prova definitiva. Un planeta incapaç d’unir-se davant el canvi climàtic o una pandèmia mundial potser tampoc pararia gaire atenció a la descoberta de les restes d’una nau alienígena o d’un cadàver extraterrestre. Les guerres culturals ja podrien per si soles eclipsar la troballa, fins a tal punt hem caigut presa del seu fanatisme.

Però, ¿i si hi establíssim un contacte directe? ¿Un contacte amb autèntics extraterrestres que han viatjat anys llum des d’un exoplaneta per venir a veure’ns i que tenen una resposta per a totes les preguntes que sempre ens hem fet?

No hi ha dubte que el resultat canviaria el rumb de la humanitat. Però, ¿ens canviaria a nosaltres?

Hi vull creure.

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Copyright The New York Times