El procés de l’actor és tan intens que el director de Sound of metal es negava a fer-li arribar les proves de rodatge. Però, després de tanta reflexió, es van desplegar uns instints portentosos. Dir-ne la pitjor nit de Riz Ahmed deixaria entendre que va dormir una mica. Era la nit abans de començar a rodar la pel·lícula Sound of metal -un intens drama d’Amazon aclamat per la crítica, que ha catapultat aquest intèrpret de 38 anys a la carrera de l’Oscar al millor actor- i no podia fer res més que mirar cap al sostre mentre l’adrenalina li corria pel cos i li impedia descansar.

No era la primera vegada que Ahmed havia de lluitar amb la paranoia prèvia al rodatge: abans d’embarcar-se en The night of, Four lions i Nightcrawler, l’actor britànic també va tenir insomni, acompanyat d’un estat nerviós impossible de calmar. Tot i així, cada vegada que comença una nova pel·lícula, Ahmed es vol convèncer que serà diferent: potser l’ajudarà la meditació o fins i tot un got de llet calenta abans d’anar a dormir.

Però, com ell diu, sempre és igual: “Quan aquest animal gruny, no hi ha res capaç d’aplacar-lo. No dormo gens”.

Després de començar a rodar Sound of metal i d’unes quantes nits d’insomni, Ahmed va començar a rumiar. Potser no eren els nervis el que el mantenia despert, ni el repte apassionant i aterridor de donar vida al Ruben, un bateria de punk-metal que s’està rehabilitant de l’addicció a l’heroïna mentre lluita amb els primers símptomes de pèrdua auditiva.

Potser el problema era el matalàs. Com més s’hi obsessionava, més segur n’estava.

L’hi va explicar al director, Darius Marder, que es va mostrar més aviat escèptic, però en un descans del rodatge Ahmed es va escapolir per fer un encàrrec. “Vaig anar a comprar-me un matalàs nou, tio”, diu ara rient-se’n.

“Li vam comprar dos matalassos”, em va comentar més tard Marder.

Va millorar, la cosa? Així així. Els nous matalassos amb prou feines van fer efecte, però al final tot aquell insomni va valdre la pena. Com explica el mateix Ahmed: “Quan estàs massa cansat per pensar, has de deixar-te portar per altres coses”.

I sobre aquesta sensació d’estar tan superat per un projecte que ha d’afluixar i deixar-se guiar pel pur instint, Ahmed també sap que, per moltes voltes que doni al camí que l’hi ha portat, sovint aquest estat és exactament el que busca.

“Quan deixes de controlar és quan passen les coses interessants -explica-. És llavors quan el subconscient comença a parlar en llengües desconegudes, quan no pots articular les paraules, quan el teu cos té tanta intel·ligència i saviesa que li deixes portar les regnes. La creativitat és més física del que ens pensem”.

Així parla Ahmed, que deixa anar torrents de filosofia apassionada. Contesta amb un devessall d’idees totes les preguntes que li fan i apuntala aquestes respostes amb cites de Tolstoi, Rumi i Pixar. Quan Ahmed obre de bat a bat els seus ulls marrons i s’embala -com quan, a principis d’aquest mes, vam parlar per videoconferència-, sembla un podcast terriblement fascinant reproduït a una velocitat d’1,5.

“És com un savi, una mena de superordinador”, diu Marder parlant de la seva estrella, que va estudiar a Oxford. Quan va conèixer Ahmed per parlar de Sound of metal, Marder va pensar que aquell intel·lecte tan poderós seria un actiu per a la pel·lícula, però també un problema que hauria de superar: “Tenia la sensació que si construís un personatge tan sòlid que li permetés prescindir del seu potent lòbul frontal i confiar en els seus instints, la seva interpretació seria extraordinària”.

Després d’una sèrie de papers secundaris a Venom, Els germans Sisters i altres pel·lícules, Ahmed tenia moltes ganes d’afrontar un repte que li exigís donar-ho tot, i va trobar una ànima bessona en Marder: feia 13 anys que el cineasta buscava estrelles cinematogràfiques a l’altura del seu compromís en cos i ànima amb la pel·lícula.

“Més que res em dedicava a espantar els actors i veure si estaven disposats a tot -explica Marder-. A una actriu li vaig dir que s’hauria d’afaitar el cap, perquè sabia que era la mena de cosa que no faria”. (Tot i que és Olivia Cooke qui interpreta la protagonista femenina de Sound of metal, abans s’havia parlat de Matthias Schoenaerts i Dakota Johnson en relació amb aquest projecte.)

Marder desafiava els actors a plegar i la majoria hi accedien. Però Ahmed volia un director que l’empenyés fora de la seva zona de confort. Com diu el mateix actor: “Crec que a tots dos ens agrada aquella embriaguesa de sentir-te superat per una obsessió creativa. Ens agrada no poder tocar el fons de la piscina”.

O sigui que Ahmed, que viu a Londres, el 2018 es va desplaçar a Nova York, on va viure vuit mesos per preparar-se per a Sound of metal. Cada dia dedicava dues hores a aprendre la llengua nord-americana de signes, dues hores a practicar bateria, dues hores a fer culturisme amb un entrenador personal i la resta del dia el passava amb un professor d’interpretació.

“Et prepares com un psicòpata obsessiu -diu Ahmed-, i després apareixes com un paio que no sap ni lligar-se les sabates i veus què passa”.

Tot i així, aquest entusiasme sovint topava amb la seva tendència a donar massa voltes a les coses. “Li he de dir que el període anterior al rodatge va estar dominat per la por”, diu Marder. “El procés del Riz va ser molt intens. No va ser una època tranquil·la”.

El resultat és la millor actuació de la seva carrera professional: íntima, persuasiva, que trenca el cor. I per molt important que sigui la versemblança física fruit dels esforços d’Ahmed -us creureu tots els solos de bateria i les exclamacions per mitjà de signes-, el que en realitat captiva de la seva interpretació són aquells ulls impressionats i vulnerables. Com a actor, no necessita gaire cosa més.

“A favor del Riz he de dir que em va fer confiança -diu Marder-. Tot era impuls. Gens analític. Feia por. Però era viu”.

Li vaig preguntar a Marder si havia arribat a alguna conclusió sobre la tensió essencial que hi ha al fons del seu protagonista. ¿Què vol dir que un controlador obsessiu, com es descriu el mateix Ahmed, senti una atracció gravitacional tan forta per uns projectes que vol que el superin?

Marder riu perquè se li acaba d’acudir una cosa: “Doncs em sembla que, en el fons, això que diu podria ser la definició d’un artista”.

Copyright The New York Times