El meu majordom porta tota la tarda insistint perquè posem l’aire condicionat. Li he dit que ni parlar-ne perquè nosaltres som d’esquerres. Com tothom sap, els d’esquerres ni posem l’aire condicionat, ni viatgem a Nova York ni tenim un Keepall de Louis Vuitton i, en línies generals, anem descalços. Si fóssim de dretes, li dic al meu majordom, ah, si fóssim de dretes!, tot seria realment diferent i podríem posar l’aire condicionat o calçar vambes d’aquelles que cusen amb les seves pròpies mans uns infants dins un taller remot i fosc del con sud. Però com que no som de dretes, perquè som d’esquerres, ni aire condicionat, ni vambes ni res de res.

Ser de dretes és, a tots nivells, molt més pràctic i et permet fer el que et doni la gana en qualsevol moment del dia o de la nit i, a més a més, fer-ho sense tenir cap tipus de recàrrec de consciència, la qual cosa, naturalment, t’estalvia maldecaps d’aquells que només es guareixen a base de psicotròpics. Quan ets de dretes exerceixes la llibertat a cor què vols, o sia lliurement, desdenyant, i aquí ve la gràcia de ser de dretes, la igualtat i la fraternitat, tan i tan revolucionàries i exigents. Per contra, quan ets d’esquerres, com som nosaltres –amén de tenir contractada i pagar-li la corresponent quota de la Seguretat Social a la senyora (acostumen a ser dones) que ve a casa a planxar-te les camises, quatre hores a la setmana–, has d’intentar conjugar, talment com un prestidigitador, llibertat, igualtat i fraternitat de manera harmoniosa, que quina llauna, escolti, ser d’esquerres. Quina feinada!

Després hi ha els comunistes (jo no en conec cap, Déu me’n guard!, parlo d’oïdes), que es veu que són aquells que, ja sigui vestits amb una samarreta esparracada de cotó ecològic amb el lema “no a la guerra!” imprès o en format president de la República Francesa disposat a nacionalitzar la principal elèctrica del país, planten la tenda de càmping al jardí de casa teva i, si els vaga, s’hi instal·len sis dies; es mengen, sense permís –perquè segons ells tot és de tots–, els llibrets de llom arrebossats que tenies a la nevera preparats per al sopar dels teus fills i es beuen, a raig, el Borgonya que et va cagar el tió el Nadal passat. Els comunistes, després d’haver fet una becaina al teu propi llit i de rentar-se les dents amb el teu propi raspall elèctric (te’l va recomanar el dentista) gastant, des de la perspectiva estalviadora de la classe mitjana, una quantitat massa generosa, ingent, de la teva pasta dentífrica favorita (jasmin mint de la marca Marvis), no dubten a plantar-se, d’un bot, davant la primera església que es creui en el seu camí per calar-li foc, perquè es veu que els comunistes, una altra cosa no, però el que sí que són és tremendament anticlericals.

De tota manera, tenim una bona amiga a qui se li va instal·lar a casa un d’aquests comunistes, fornit i molt pelut, que, a banda d’utilitzar el seu dentífric i menjar-se la seva carn arrebossada i, portant a la pràctica, un cop més, aquesta idea obsessiva que tenen els comunistes segons la qual la propietat privada és un miratge que els porta a creure, amb fermesa, que tot és de tots, se li va escolar al tàlem –no sense abans demanar-li permís, perquè els comunistes són molt d’allò del “sí és éi” i si no els ho dius molt, que sí, ja no s’hi posen– per proporcionar-li uns orgasmes de flipar que la nostra amiga encara enyora i que no recorda que cap senyor dels de dretes de tota la vida amb els qui havia trastejat anteriorment fos capaç d’executar, ni remotament. Els comunistes, amiga, viuen sempre en permanent estat d’alarma i excitació, estan a la que salta, i com que tendeixen, a més, al poliamor, s’hi esmercen moltíssim més que la resta de senyors que resulten, a nivell seminal, definitivament més conservadors i garrepes. La nostra amiga, això si, té l’avantatge que és de centre i, per tant, a ella li és ben igual si l’orgasme li arriba de la dreta o de l’esquerra, oi? Mentre arribi...

Total i per resumir, que aquí estem el meu majordom i servidor de vostès, palplantats com dos estaquirots, sense orgasmes a la vista i suant la cansalada. Tot plegat, quina ràbia, perquè som d’esquerres.