Aquesta setmana s’ha fet viral un vídeo inquietant d’una dona cridant a la plaça Sant Jaume en una manifestació contra l’amnistia. Devia rondar els seixanta anys, melena rossa, ulleres fosques i gavardina blau marí. Sobre les espatlles, lligada com si fos una capa de superheroïna, portava una gran bandera espanyola. De cop, va semblar que la vida li fugia pels pulmons. Obria una boca enorme. S’hauria pogut empassar Espanya sencera. Ensenyava les dents amb ràbia i agafava fortament les nanses de la seva bossa de mà com si escanyés algú. El cos li tremolava de tan fort que cridava, vomitant desesperació i ràbia.

Des de la compassió, hem de pensar que la pobra dona necessitava desfogar-se, ves a saber per què. I va pensar que potser amb la bandera espanyola a l’esquena tenia la coartada perfecta per deixar anar tota la ràbia sense que ningú li demanés explicacions. La seva cara desencaixada recordava el quadre de Munch, l’obra que representa tan bé la desesperació humana. Després d'aquell crit llarg i agut, la dona va continuar el seu camí, trontollant una mica per l’esgotament de l’esgarip. Però semblava alleujada. Com si part de la seva angoixa per la pàtria hagués volat cel enllà.

L’escena ens transportava al crit de l’actriu Liza Minnelli a la pel·lícula Cabaret. El seu personatge, Sally Bowles, crida tan fort com pot mentre passa el tren. Els sotracs del comboi amorteixen el xiscle. Quan acaba, les respiracions de plaer són pròpies d’un orgasme. “Perdoni, senyoreta. Només ha cridat?”, li demana irònicament Brian Roberts. I ella el convida a provar-ho. El crit és catàrtic.

La teràpia del crit es remunta al 1967 amb la teràpia primal creada per Arthur Janov. Una forma de psicoteràpia que ell considerava adequada per tractar traumes profunds originats en la primera infantesa. Considerava que el crit era una manera de portar a la consciència el dolor reprimit i amagat del passat. John Lennon es va convertir en pacient de Janov i l’experiència va influir, deia ell, en el seu disc John Lennon / Plastic Ono Band. Tot sigui dit, la teràpia no va tenir gaire acceptació en el món acadèmic per la manca de dades científiques sobre la seva eficàcia.

Uppsala, a Suècia, és una ciutat universitària. El barri de Flogsta és el més poblat d’estudiants i tots coneixen la tradició. Cada nit, a les deu, llancen un crit des de la finestra de casa. Hi ha diverses teories sobre aquest costum que va començar als anys 70. Uns expliquen que és en honor d’un estudiant que es va suïcidar, solidaritzant-se amb l’angoixa que l’aclaparava quan va prendre aquesta decisió. Altres tenen una versió menys dramàtica: senzillament va començar per combatre conjuntament la pressió de la vida acadèmica.

Tot just fa un any, la periodista Samantha Lock publicava un article al diari The Guardian on parlava dels scream groups que havien nascut arran de la pandèmia. Grups de dones que cada dimecres al vespre es trobaven en parcs i llocs públics per cridar juntes. La iniciativa va néixer a Sidney i les shout sisters van arribar fins a Boston, Londres o Nova Delhi.

Davant d’un món tan convuls on tanta gent sembla malhumorada, ens convindria fer, de tant en tant, com la senyora de la bossa i la gavardina. Trobar un moment per fotre un bon crit, descarregar els pulmons d’angoixa i continuar endavant. Lligar-se la bandera espanyola a l’esquena recordeu que és opcional.