A vegades, els astres es conjuminen perquè diferents persones s’interessin per un tema al mateix temps, com si els records poguessin surar en l’èter i influïssin en els aficionats a les bones històries de manera sincrònica. Això sembla haver passat aquest any, quan es compleix el seixantè aniversari de l’anomenat “crim dels existencialistes”. Un assassinat barroer i desmanegat, que el 1962 va tenir com a víctima el comerciant Francesc Rovirosa. I com a protagonistes un extravagant grup de nord-americans, que es trobaven al Jamboree de la plaça Reial per escoltar la música dels germans Hand, del gran Pere Farré, de Tete Montoliu o de la cantant Gloria Stewart.

Dues novel·les publicades recentment han recuperat aquest episodi, també conegut com el “crim del carrer Aragó”. Al setembre apareixia als aparadors de les llibreries La musa de la plaça Reial (Univers), de l’escriptor i periodista Rafael Vallbona. Poc després, el narrador Alberto Valle guanyava el setzè Premi L’H Confidencial de l’Hospitalet amb Todos habían dejado de bailar (Roca Editorial). Dos textos força diferents, però igual d’apassionants, que retraten un moment molt concret de Barcelona, a inicis dels anys seixanta, quan els fills de la burgesia local es trobaven amb el lumpen a les mateixes terrasses dels mateixos bars. A la recerca de l’ambient més canalla i sorollós, allà coincidien els membres més joves de les famílies que havien guanyat la Guerra Civil, amb putes, busca-vides, venedors de grifa, mariners de la Sisena Flota dels Estats Units i expatriats bohemis de mitja Europa, que havien trobat a la plaça Reial un lloc estimulant per passar l’estona. Crònica de l’arribada del jazz modern a la nostra ciutat, de la represa cultural passada la llarga nit de la postguerra. I d’un espai que, malgrat la seva mida, va ser una gran orella oberta al món.  

D’aquella Barcelona que aspirava a ser cosmopolita i moderna se n'ha parlat poc, engolida pel posterior esclat llibertari a finals dels setanta, i per la ciutat olímpica i fatxenda que la va seguir. Tanmateix, aquests dos llibres ens recorden un temps clau de la nostra història, una etapa d’emigrants arribats del sud peninsular, de les primeres manifestacions d’una nova oposició al règim franquista, que sortia per igual de les fàbriques i les universitats. I d’un renovat ambient nocturn en el qual la sala Jamboree va ser un precedent del que seria més tard Bocaccio. Amb una estrella com la vocalista Gloria Stewart, víctima involuntària dels fets, convertida en icona i màrtir al mateix temps d’un procés que els barcelonins van seguir amb gran expectació. Una Barcelona estroncada precisament per aquest crim, que la premsa va omplir de morbositat i certa xenofòbia. I que va servir a les autoritats per avortar allò que percebia com un perill per a les seves bases ideològiques.

Mitjançant aquell assassinat matusser i maldestre, la dictadura va clausurar tota una època que ara, gràcies a la recuperació literària que en fan Vallbona i Valle, podem reviure en dues novel·les pretesament negres, però que són en realitat memòria viva d’aquesta ciutat. Dos textos vibrants que narren, amb estils ben diferents, un homicidi que semblava totalment oblidat. Incloent-hi les seves conseqüències en una societat que volia girar full a la fam i les carències que encara suportava, tornant a divertir-se i a sortir de nit. I que, com afirma Alberto Valle, després d’allò va deixar de ballar durant una bona temporada. Dues esplèndides lectures, molt recomanables per a tots els aficionats als relats criminals i a la nostra història, que a més d’un li descobriran una Barcelona oblidada i inèdita.