L es petjades d’os polar sobre la neu es veien a través del finestral, mentre corria a la cinta del gimnàs del vaixell. A bord del trencaglaç laboratori més gran del món, l’oceanògrafa catalana Nicola Sabata va poder explorar territoris inhòspits, més al nord d’on han arribat mai la majoria de científics del món. Amb només vint-i-sis anys, es va embarcar en el vaixell insígnia de la recerca científica xinesa, el Xue Long, que vol dir Drac de Gel. I mentre experimentava amb una nova tecnologia per mesurar els efectes del canvi climàtic, va entomar també el repte de fondre’s durant dos mesos en una cultura científica i humana radicalment diferent de la seva -amb competicions de karaoke i tot-. Sabata era l’única europea del vaixell, enviada pel Laboratori d’Oceanografia i el Clima (Locean) de la Sorbona de París juntament amb un enginyer tunisià, els dos únics estrangers dins d’una expedició nacional xinesa de més de 120 persones, entre científics, tripulants, periodistes i fins i tot una animadora per al temps d’oci.

“Aquesta expedició ha canviat la meva visió de la Xina i dels xinesos en positiu”, afirma Sabata. I no ho diu només per la ingent quantitat de recursos que destinen avui els xinesos a la recerca científica i climàtica. Les expedicions nacionals xineses a l’Àrtic, Chinare (Chinese National Arctic Research Expedition), es fan cada dos anys des del 2008, però van començar a ser anuals aquest 2019 passat, quan va entrar en funcionament un segon trencagel, el Xue Long 2. Chinare ha recopilat dades durant 10 anys d’infinitat de paràmetres sobre “la distribució biològica, l’estructura geològica, la física oceanogràfica i la química marina dels oceans àrtics”, indispensables per mesurar l’impacte de la crisi climàtica, tal com explica per correu Yangjie Li, investigador del Segon Institut d’Oceanografia xinès que va participar en l’expedició del 2018, on anava Sabata.

La missió de l’oceanògrafa catalana dins l’expedició era provar una sonda experimental que ha desenvolupat Locean, que mesura el PH i l’alcalinitat de l’aigua de manera continuada i molt precisa. El PH i l’alcalinitat tenen a veure amb la concentració de CO 2 a l’aigua. L’Àrtic no només s’escalfa el doble de ràpid que la mitjana del planeta sinó que també absorbeix més CO 2 de l’atmosfera que altres oceans. “Tot i representar només l’1,3% del volum total dels oceans, des del 2000 es calcula que l’oceà Àrtic ha absorbit entre el 5% i el 14% del CO 2 produït per l’home, de manera que és un important regulador del clima”, explica Sabata. Però alguns estudis diuen ara que la quantitat de CO 2 acumulada a les capes altes de l’Àrtic és tan alta que, per saturació i per la barrera de densitat que genera l’aigua dolça fruit del desglaç -que no permet a aquest carboni traspassar cap al fons del mar-és possible que l’Àrtic comenci a emetre CO 2 en lloc de retenir-ne, explica Sabata. La nova sonda de la Sorbona que anava en l’expedició xinesa pot ajudar a esbrinar-ho.

La Xina és avui el segon país que destina més diners a la recerca científica (24% de la inversió global), només superat pels EUA, i, contràriament als seus competidors, la seva inversió va a l’alça: els articles signats per científics xinesos en les publicacions més prestigioses van créixer un 17% entre el 2016 i el 2018. Tanmateix, l’interès en l’Àrtic no és només científic, tot i que és cert que els canvis en aquella regió afecten el clima xinès a través dels corrents marins. També hi ha un interès geoestratègic per les rutes comercials que s’obren amb el desglaç i els recursos naturals que deixen a l’abast, com les terres rares.

Els programes científics xinesos no tenen cap restricció econòmica i el dispendi és visible en les expedicions del Drac de Gel. “En les expedicions europees portem només tres o quatre exemplars de cada aparell, ells en porten molts més dels que necessiten. Baixen del vaixell i instal·len a la neu un laboratori més gran que el que tenim aquí a la Sorbona”, explica la investigadora de la Sorbona Diana Ruiz-Pino, tutora de Sabata a Locean. Ella ja ha anat diverses vegades a bord del Drac de Gel, la primera el 2008, tot just quan la Xina començava a obrir-se a la cooperació estrangera. En aquella primera expedició, a més de la delegació de la Sorbona hi havia també científics alemanys i nord-americans que “quan van veure el vaixell xinès van baixar i no van voler embarcar-se”, explica Ruiz-Pino. La falta de planificació i de mesures de seguretat bàsiques als ulls occidentals els van horroritzar, però també “la relació diferent que tenen els xinesos amb la neteja”, afegeix Ruiz-Pino. La manera de treballar dels xinesos, explica, no té res a veure amb els conceptes occidentals. “No planifiquen, quan a Europa els projectes s’han de planificar amb cinc anys d’antelació, però la seva improvisació els fa més adaptables a cada circumstància. És un desordre que funciona, perquè és molt intuïtiu: s’ha de fer una cosa, es decideix que es fa i venen 150 persones a ajudar”, diu la investigadora, que es confessa captivada: “Per a mi va ser una lliçó de vida”.

A la Nicola també hi va haver coses que la van horroritzar, però pesen poc en el balanç global. “Un dia érem al mig del no-res a l’Àrtic i vaig veure volar una ampolla de plàstic que venia del vaixell i queia a l’aigua. Em vaig quedar de pedra”. L’enorme quantitat de plàstics malbaratats va sobtar la Nicola Sabata, astorada que una expedició de científics mediambientals estigués contaminant d’aquella manera. “Però després penso que la seva dieta és molt més sana per al planeta i que a la Xina van molt més en bici. I tenen alguns hàbits millors que els nostres, com ara menjar menys carn, però estan plens de contradiccions”, conclou Sabata.

I moltes altres coses sí que li van agradar: “No vaig veure cap malentès entre ells ni una mala paraula, sempre somriuen i mai s’enriuen dels altres. No sé si és un aspecte comunista, però dins del grup estan molt protegits i no hi ha diferències de rang, el més jove i el de rang més alt fan una cervesa junts i riuen”, explica. El menjar també va ser un punt a favor. El vaixell no fa cap parada d’avituallament i ho porta tot per a dos mesos i mig: una altra prova d’abundància, perquè “de menjar n’hi havia a totes hores, fins i tot un aperitiu a mitjanit” per als que no podien dormir, que era gairebé tothom. “Moltes nits les passava allà a la cuina mirant com feien els noodles, amb alguns xinesos que no deien ni una paraula que no fos en xinès però que estaven encantats que jo fos allà amb ells”, explica Sabata.

L’insomni era un mal comú en l’expedició a causa de la constant i monòtona llum del sol que brilla gairebé 24 hores, tan a prop del pol Nord. El metge del vaixell, de fet, tenia la missió d’investigar els efectes psicològics derivats d’estar en altes latituds. Però, més que no pas el metge, qui lidiava amb aquests efectes era la noia contractada per encarregar-se de l’entreteniment. Aïllats del món durant dos mesos en un vaixell enmig de l’Àrtic, l’oci esdevé una necessitat per no caure en la depressió. I en això, segons Sabata, els xinesos també excel·leixen. “S’ho passen pipa, cada dia hi havia un torneig de ping-pong, un karaoke, una festa gastronòmica, un taller de cuina o una obra de teatre; s’organitzaven milers d’activitats dins d’aquell vaixell immens”, explica Sabata. Ella va prendre part en totes les que va poder, fins i tot en una “desfilada de models”. Les úniques 14 dones que hi havia al vaixell (10 científiques, incloent-hi Sabata, dues periodistes, una meteoròloga que s’encarregava de les prediccions diàries, i la noia encarregada de l’oci) van desfilar davant d’un centenar d’homes. Tot un ultratge al Me Too que a Sabata li va semblar, en canvi, del tot inofensiu i fins i tot “divertit”. “Com a dona dins el vaixell em vaig sentir sempre 100% tranquil·la, i com a persona que no parla l’idioma i que és de fora em vaig sentir molt acollida”, diu.

“Podem aprendre molt els uns dels altres amb aquest tipus de col·laboracions”, explica l’oceanògraf xinès Yangjie Li. “A part de la seva excel·lent tasca científica, la Nicola també es va integrar molt bé en l’equip i participava en moltes de les activitats recreatives i esportives”, explica, i destaca especialment els esforços de la catalana per aprendre xinès.

De fet, aquesta tardor Sabata va tornar a la Xina per acabar la seva tesi sobre l’Àrtic i té previst tornar a participar en l’expedició Chinare del 2020. Aquest cop ja es podrà comunicar en xinès perquè ha estat fent classes. La seva tutora, Diana Ruiz-Pino, ha estat convidada també a l’expedició a l’Antàrtida que farà el Xue Long 2 també el 2020. La Xina s’obre cada cop més a la cooperació internacional, sobretot amb Europa, i fins i tot està acollint alguns dels científics climàtics que el govern negacionista de Donald Trump ha deixat sense feina, explica Ruiz-Pino. La investigadora de la Sorbona dona molt valor a la tasca de les expedicions xineses en el camp de la “ciència pura”. Recopilen dades només pel bé del coneixement en lloc de guiar-se pel benefici de les aplicacions pràctiques que condicionen tots els projectes de recerca occidentals, apunta la científica. I sentencia, convençuda: “Són els xinesos els que salvaran la ciència”.