La setmana que acaba, amb Thaïs Gutiérrez

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

He gaudit molt de Minx, la sèrie sobre una periodista que als anys 70 somia amb publicar una revista feminista i que acaba associant-se amb un editor de revistes pornogràfiques per fer-ho. La teniu a la HBO. És tendra, còmica, té uns secundaris entranyables i reflecteix les enormes dificultats de les dones en el món del periodisme.

He celebrat que el llibre La meravellosa i horripilant casa de la iaia (Combel) hagi sigut dels més venuts de la categoria infantil i juvenil per Sant Jordi. A casa hem llegit fins a dir prou aquesta història d’una iaia ben diferent de l’habitual i el seu net.

No he parat de jugar a la nova versió del Worlde contrarellotge que et permet trobar el màxim de paraules possibles en 5 minuts. Avís: és addictiu.

He descobert el perfil d’Instagram dels músics i còmics italians Matteo Salvatori i Emiliano Santoro. Coneguts amb el nom de @lionfieldmusic, es dediquen a analitzar les aberracions culinàries que altres països fan de les tradicions italianes: quètxup a la pasta, gelat a la sopa... Els despropòsits són infinits i les seves reaccions fan morir de riure.

La setmana que comença, amb Jordi Garrigós

Algunes de les coses que esperem no perdre’ns els pròxims 7 dies.

Veure Mi vacío y yo al D’A. Després de triomfar al Festival de Màlaga, on va guanyar el premi especial del jurat, la pel·lícula d’Adrián Silvestre aterra per primera vegada a Catalunya. Una cinta de no-ficció protagonitzada per Raphaëlle Pérez que ressegueix la seva decisió de canviar de sexe en un entorn d’indiferència i incomprensió.

Llegiré el nou còmic de Begoña García-Alén. El 2017, arran de la publicació de Nuevas estructuras, el crític Xavi Serra escrivia a les pàgines d’aquest diari que era la “gran promesa de la nova avantguarda gràfica”. Avui convertida en una realitat, arriba Adiós amigos, de nou editada per l’editorial Apa Apa. L’autora aposta per un traç net i minimalista, allunyat del seu debut, i combinat amb un estil més artie quan la narrativa ho demana.

Faré cas d’una de les periodistes que més saben de teatre en aquest país, la companya de l’ARA Laura Serra. Ella va recomanar-me anar a veure Reiseführer, Premi de la Crítica 2019 al millor espectacle de petit format i que ara torna a la Fundació Joan Brossa. Obra de La Ruta 40 i dirigida per Ferran Dornal, desgrana amb ironia i aroma naïf el turisme del segle XXI. Caldrà córrer: les funcions s’acaben el 8 de maig.

Explicaré a tothom alguna de les increïbles anècdotes que es detallen a Hey (Contra). És possible que per a la nova generació Julio Iglesias no sigui més que un mem carrincló d’internet. Però no només, és un símbol de la música universal i l’artista viu que més discos ha venut. Al marge de xifres, és un personatge molt connectat amb el poder i que amaga una vida fascinant i plena de secrets inconfessables. Hans Laguna ho ha recollit tot en aquest treball titànic de documentació centrat en la conquesta americana del cantant gallec als anys vuitanta.

Suaré només de pensar que tornen els Inadaptats, juntament amb KOP el grup local de punk anticapitalista més popular dels noranta. Van agafar una mica d’aquí i una mica d’allà: influències del rock radical basc, el hardcore, l’oi! i fins i tot el rap, seguint l’estela de Negu Gorriak, per aturar-se indefinidament amb el seu millor disc, Homenatge a Ovidi (2004). Aquell àlbum va ser una porta d’entrada a l’univers del cantautor alcoià per a tota una generació que el venera. Actuen divendres i dissabte a la Razzmatazz.