La setmana que acaba, amb Thaïs Gutiérrez

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

No he pogut parar de pensar.la cançó Despechá, que Rosalía va presentar fa uns dies a les xarxes i que ràpidament es va convertir en un dels temes més corejats als concerts. Finalment l’artista l’ha tret aquesta setmana i ja la podem escoltar sencera i confirmar que és una clara candidata a ser la banda sonora de les vacances 2022 amb el seu ritme d’aires llatins i una lletra d’empoderament femení.

He acabat la segona temporada de la sèrie Hacks, que trobeu a HBO. No puc parar de recomanar-la. Riureu i plorareu d’emoció amb la història d’aquestes dues dones –una còmica veterana i una jove guionista– que passen de no suportar-se a estimar-se i respectar-se amb una relació plena d’alts i baixos hilarants.

He anat a sopar al Fismuler, un dels llocs de qui tothom parla a Barcelona. I amb raó. L’escalopa i el pastís de formatge són els seus dos plats estrella, però la carta d’aquest restaurant situat al Rec Comtal està plena d’altres propostes gastronòmiques molt interessants. Val molt la pena.

He fet cas dels amics que pensen, com jo, que l’estiu és el millor moment per llegir novel·la policíaca, i he comprat el nou llibre de S.J. Bennett, Un caso de tres perros (Salamandra). És la segona entrega d’una sèrie en què la principal investigadora és ni més ni menys que la reina d’Anglaterra.

He vist la fantàstica pel·lícula de Neus Ballús guanyadora dels últims Gaudí. Feia mesos que la tenia pendent i m’ha fascinat la capacitat de la directora i els actors –tots no professionals– per retratar amb veracitat i tendresa un món tan habitual com desconegut: el dels lampistes.

La setmana que comença, amb Jordi Garrigós

Algunes de les coses que esperem no perdre’ns els pròxims 7 dies.

Marxare de vacances amb diversos llibres. Un d’ells, el nou de Ramon Pardina, El gran circ domèstic, publicat fa poques setmanes per Pagès Editors. Bregat en el guió de programes tan icònics com Buenafuente i Polònia, Pardina torna a la narrativa amb una de les seves especialitats: els relats. Guanyador del Premi 7 Lletres de l’any passat, l’autor despatxa un ecosistema de personatges perdedors lidiant amb una quotidianitat feridora a cop d’ironia, humor negre i realisme costumista.

Tornaré a veure un dels últims Tiny Desk Concert. D’acord que Belle and Sebastian ja no són aquell grup tan especial de fa 20 anys, però encara deixen moments màgics com la magnífica interpretació de Working boy in New York City. El teniu tot sencer a YouTube.

Veuré Jackie Brown, de Quentin Tarantino, per recordar com en aquella meravellosa –i estranyament poc valorada– pel·lícula vaig descobrir els Delfonics, un dels grans noms del so Filadèlfia dels anys setanta. El seu cantant, William Poogie Hart, va morir la setmana passada amb 77 anys. La balada soul Didn’t I (blow your mind this time), col·locada amb precisió i Pam Grier a la pantalla, és un dels meus moments preferits de tota la filmografia de Tarantino.

Escoltare totes les vegades que faci falta TV i The 30th, els dos nous senzills acústics de Billie Eilish. A la cantant nord-americana se la venera i se li perdona tot, inclòs el fallit segon disc que va fer, Happier than ever. Eilish ja havia estrenat una cançó en directe en un concert a Manchester fa mesos, però ara per fi ja les podem escoltar gravades. La sorpresa d’apostar per la nuesa d’una guitarra com a base és majúscula, però resulta que, a més, totes dues cançons són una joia. Sempre a favor d’ella.

Descobriré la complicada vida de l’autor d’Expreso al paraíso. Memoria de una locura (Libros del Kultrum). Les cròniques autobiogràfiques de Mark Vonnegut són una mirada a la contracultura nord-americana dels anys seixanta. Fill de Kurt Vonnegut, un dels escriptors més icònics, adorats i talentosos del segle XX, narra en primera persona la transició fins a patir una malaltia mental que el va fer embogir. Un viatge a través de la follia: de l’inici, el nus i de com va escapar-ne.