“El fracàs no és una opció”, afirmava Ed Harris a Apollo 13. Durant la Guerra Freda, la cursa espacial no admetia els errors i accidents que són intrínsecs al progrés científic: la conquesta de l’espai era, sobretot, el camp de batalla d’una lluita propagandística entre els dos grans blocs. Per això sobta que el cinema, la gran eina de propaganda del segle XX, es mantingués relativament al marge de la cursa espacial. Els grans títols sobre el tema, de fet, van trigar dècades a arribar. Per què es van fer centenar de pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial i, en comparació, tan poques sobre les gestes dels astronautes nord-americans i soviètics? Part del problema va ser, probablement, la dificultat d’abordar de forma realista aquestes històries. En l’era predigital, la gravetat zero se simulava amb mètodes rudimentaris com penjar els actors amb cables. Tot i així, el cineasta rus Pàvel Klushàntsev, a qui George Lucas considerava “el padrí de La guerra de les galàxies ”, va rodar el 1957 la pionera Camí a les estrelles, que mostrava un vol espacial tripulat i l’arribada de l’home a la Lluna. Una altra dificultat per als cineastes russos era el secretisme del programa espacial soviètic, que informava puntualment de les gestes però era molt opac amb els processos tècnics. La NASA, en canvi, subministrava moltes imatges, però eren un regal enverinat: com podien superar els cineastes de Hollywood aquella bellesa i majestuositat?

Al final, la fascinació per l’espai es va sublimar en part a través del cinema de ciència-ficció, sacrificant el realisme per obtenir la llibertat d’explorar l’espai en un gènere en què estan permeses totes les llicències, com ara que les naus espacials del futur tinguin gravetat artificial. Els productors van respirar alleugerits i els directors van abordar aquell territori narratiu des de perspectives filosòfiques ( 2001. Una odissea de l’espai, Stalker ) o lúdiques (Star Wars, Star Trek ), enriquint la ja fèrtil tradició de ciència-ficció del cinema hollywoodenc i el rus.

Amb el temps i els avenços tècnics, el cinema posa els ulls en la cursa espacial, però no per fer cròniques en present sinó exercicis de memòria històrica. És el cas d’ Apollo 13 (1995), que transforma una missió fallida en un triomf de la NASA. A Figures ocultes (2016) es reivindiquen les heroïnes invisibles del programa espacial i a Escollits per a la glòria (1983) es glorifica la figura dels pilots de prova que formen el primer programa espacial nord-americà. La patriòtica Rússia de Putin també s’apunta al carro i produeix films per a major glòria dels seus herois ( Gagarin, el primero en el espacio, 2013), del primer passeig espacial d’Aleksei Leónov ( El tiempo de los primeros ) o la salvació in extremis de l’estació Salyut 7. Ara bé, l’únic film que s’ha desmarcat de l’èpica i l’exaltació patriòtica ha sigut El primer hombre (2018), que revisa el viatge a la Lluna d’Armstrong en clau íntima i desmitificadora i va ser molt criticat pels mitjans d’ultradreta per no destacar ben gran la bandera.