Mai és bon moment per ser un perdedor, però ara és un moment excel·lent per ser David Harbour, que a les seves últimes pel·lícules encarna a la perfecció personatges fracassats o malvats. Harbour, potser més conegut com a Jim Hopper -el cap de policia i antiheroi de Stranger things, la sèrie de Netflix-, es pot veure actualment a Black widow, la pel·lícula de Marvel dirigida per Cate Shortland que encara es pot veure als cinemes i a la plataforma de Disney. Hi interpreta el paper d’Alexei, un supersoldat rus amb una vida anterior trepidant, quan era el Guardià Roig i portava el seu vestit característic. Tancat ara en una freda presó, on s’ha tornat més salvatge i s’ha engreixat, l’únic que pot fer és recordar els bons temps, que potser no van ser tal com ell els recorda. Fins que el rescaten Natasha Romanoff (Scarlett Johansson) i Yelena Belova (Florence Pugh), les espies que ha criat com si fossin filles seves.

L’Alexei és l’últim d’una sèrie de penjats que exerceixen una estranya fascinació sobre Harbour. L’actor també apareix a No sudden move, el nou thriller de Steven Soderbergh per a HBO Max. Hi fa de Matt Wertz, un comptable pusil·lànime que es troba enmig d’una operació delictiva que li va gran.

I aquests són precisament els personatges que a Harbour li encanta interpretar. “Els guanyadors són genials i ens cauen molt bé: hurra! Però per a mi la bellesa dels humans s’ha de buscar en la carn i en els fracassos”, diu. “Tots som fràgils”.

Després d’actuar al llarg dels anys en les produccions de Broadway Glengarry Glen Ross i The coast of utopia, i en pel·lícules com Brokeback mountain i Revolutionary road, Harbour considera el seu actual renaixement com “un nou pas en una trajectòria molt lenta i equilibrada, i això m’agrada”.

Ara, amb 46 anys i casat amb la cantant de pop Lily Allen, Harbour diu que està molt content d’haver aconseguit l’èxit en aquesta etapa de la vida. Si li haguessin fet tant de cas quan era més jove, no se n’hauria sortit: “Oh, déu meu, hauria sigut una llàstima. M’ha costat molt aconseguir tenir una veu artística. Si de bon començament haguessin començat a jutjar si els agradava o no el que feia, hauria sigut incapaç de superar-ho”.

Des de Nova Orleans, Harbour parla per videoconferència del rodatge de Black widow i No sudden move, les influències poc convencionals que ha rebut i la comoditat de treballar amb Soderbergh durant una pandèmia.

¿Hi ha alguna anècdota de quan li van donar el paper per a ‘Black widow’?

— Tot plegat va ser molt prosaic. Tinc amics que van fer una prova per a Guardians of the galaxy ; parlaven d’un tuguri secret d’on van treure les pàgines dels diàlegs, que després van cremar. El meu agent em va dir que Cate Shortland em volia conèixer per a una pel·lícula que estava fent. L’agent ni tan sols sabia de què anava el film. Em vaig reunir amb ella i em va dir: “Estic fent una pel·lícula de Marvel, Black widow, amb Scarlett Johansson”. I llavors va començar a descriure el meu personatge, un paio grandot i violent amb tatuatges i dents d’or, però que també necessita que la gent li valori els acudits. Em va explicar aquestes contradiccions sorprenents i vam parlar de totes aquestes dramèdies familiars, amb gent desesperada; pel·lícules com The savages i Ricky Gervais a The office. I jo vaig dir: “Ostres! I tant que vull el paper, de totes totes.”

¿Li sembla afalagador que una directora li digui que el veu fent el paper d’una persona així?

— Tinc un ego molt estrany. Sempre em sento afalagat i després, quan passen els anys i miro enrere, penso: “¿I per què em vaig sentir afalagat?” Jo mateix soc una mena de pària. De petit ho era, sens dubte. I sempre he volgut actuar perquè volia que la gent no se sentís tan sola. Fins i tot quan feia de dolent, em deien: “La teva manera d’humanitzar l’experiència fa que entenguem el personatge en comptes de jutjar-lo”. I això és el que m’afalaga: m’han triat com a artista per entendre aquest home amb tants problemes i tan desconcertant; un home a qui algú menys hàbil ridiculitzaria. Potser faig totes dues coses. Però amb sort us ajudaré a entendre’l.

¿Havia treballat alguna vegada amb Florence Pugh o Rachel Weisz, que interpreten els altres membres de la seva família improvisada?

— No, ni les coneixia. Però després vam assajar unes dues setmanes, una cosa que no se sol fer en una pel·lícula d’aquesta magnitud, i el cert és que vam assumir aquesta dinàmica familiar des del primer moment. Vaig tenir la sensació que la Rachel havia nascut per ser la meva dona -i que no s’ho prengui malament la Lily Allen, perquè és la persona que ha nascut per ser la meva dona-, però em va semblar que la relació entre la Melina i el Guardià Roig era molt bonica. Em feia l’efecte que l’Scarlett era la filla gran; la vaig trobar rígida en un cert sentit i li vaig començar a prendre el pèl per la seva rigidesa. I la Florence semblava la criatureta de la família; jo només volia acariciar-la i fer-la riure.

Què va rodar primer: les escenes del pròleg, en què el seu personatge surt prim i polit, o les principals, en què apareix tot malgirbat?

— M’havia deixat barba i els cabells llargs per a Stranger things, i vaig pensar: “Juguem amb el pes”. O sigui que vaig començar a menjar encara més. Vaig arribar a pesar 127 quilos, m’encantava. Li vaig dir a l’ajudant de direcció: “Escolta, hem de rodar el tros del flashback al final; així, quan el rodem, hauré perdut pes i estaré prim”. I em va contestar: “Mai estaràs prim”. (Riu.) I jo li vaig dir: “Sí, home, i tant que estaré prim”. I em vaig aprimar uns 27 quilos durant el rodatge. El primer tros que vam rodar va ser a la presó, o sigui que aquella panxa que veus com s’acosta és una panxa real. I després, mentre rodàvem, em vaig començar a aprimar. Vaig passar molta gana durant gran part del rodatge.

Vostè es va casar fa poc. Com van viure tota aquesta transformació física a casa seva?

— La meva dona em va conèixer quan jo pesava 127 quilos i portava aquesta barba i aquests cabells, i això (diu amb un to sec) dona fe del meu innegable carisma. Vam tenir una cita romàntica al restaurant Wolseley de Londres, i es va enamorar bojament de mi quan jo estava en el pitjor moment, des del punt de vista del físic i de la cabellera. O sigui que, mentre la cosa tirava endavant, vaig començar a aprimar-me i a fer exercici. I, sincerament, ella té sentiments contradictoris sobre el tema. I això és molt bo per a una relació. Està molt bé això de començar així una relació, en lloc de ser un noi guapo al principi i veure com vas degenerant al llarg dels anys.

Ara els seus personatges més coneguts són homes que, tot i el seu aire deixat, tenen com a mínim la capacitat de redimir-se. ¿Com ha arribat a convertir-se en el seu paper típic?

— Això és el que m’encanta de l’Alexei i el que m’encanta d’en Hopper. Em ve de Walter Matthau. A Pelham, un, dos, tres, veus el protagonista, poc atractiu i malgirbat, i el compares amb Robert Shaw, que és l’anglès més dolent del món. I et penses que mai enxamparà aquest paio. Però dintre del seu cor nord-americà hi ha alguna cosa que es fa estimar, i a mi m’encanta fer aquest paper. Tan bon punt en Hopper va entrar en acció, vaig decidir posar-hi el coll. Que faci una mica de panxa i que fumi, que sigui un desastre total.

Fins fa uns quants anys interpretava un munt de personatges que eren goril·les amenaçadors i perfectes malvats. Com ha fet aquesta evolució?

— Era molt interessant que em veiessin com a dolent. Vaig fer de goril·la típic, però també em van donar papers d’autèntics psicòpates, i força perillosos. Hi ha alguna cosa en la llibertat mental d’un psicòpata que puc assumir en cert sentit. En realitat va ser Carmen Cuba (la directora de càsting) de Stranger things qui va pensar: “Sé que aquest paio ha fet de dolent i que durant molt de temps ha ocupat el cinquè i sisè lloc en les llistes dels càstings, però crec que és un Harrison Ford”. Ningú se n’havia adonat fins aleshores. Sempre ho he atribuït a la mandíbula o al front, o al que sigui. Realment cal tenir molt bon ull: tant se val si el paio té papada; hi posa entusiasme.

Com va aconseguir el paper de ‘No sudden move’?

— Quan van plegar durant el covid, van refer la pel·lícula i se la van replantejar. Com que un parell d’actors no podien actuar-hi, els havien de substituir dos més, i jo en vaig ser un. El procés que va seguir Steven Soderbergh va ser molt senzill: em va enviar el guió. Ho vols fer? Sí, i tant. I després el vaig conèixer el primer dia del rodatge.

Basant-se només en el guió, ¿quina lectura va fer del personatge?

— En Matt viu en una presó que ell mateix s’ha construït. La tragèdia d’en Matt és que no pot ser qui és, i ha viscut aquesta mentida durant molt de temps. Li posen una pastanaga al davant i, com diu un dels personatges de la pel·lícula, tenia l’èxit al seu abast però el deixa escapar. Aquesta és l’autèntica tragèdia de Matt Wertz. Ens fem una mica la il·lusió que, al final, serà capaç d’arribar a viure la vida després de tant lluitar. I ens decep. (Riu.)

¿Ha sigut la primera pel·lícula que ha fet durant la pandèmia?

— Ha sigut el meu primer rodatge durant la pandèmia. La producció de la quarta temporada de Stranger things es va reprendre al setembre, però a mi no em necessitaven fins al gener. I em vaig espantar. Estimo la meva dona i els meus fills, però també necessito treballar, perquè em tornaré boig si em quedo aquí, intentant fer-los classe a casa. Em van oferir aquesta feina i la vaig agafar. Vam estar segrestats en un hotel de Detroit durant dos mesos i mig, però, per sort, és Soderbergh. És ell qui va fer Contagi. O sigui que tots els paios del CDC (Centre de Control i Prevenció de Malalties) amb qui havia treballat aleshores eren al plató. Parlàvem de les vacunes. Jo li preguntava a Soderbergh: “Quan s’acabarà, això?”. I ell deia: “Oh, a principis de l’any que ve, hi haurà vacunes”. I jo: “Quina?” I ell responia: “La de Pfizer funciona molt bé: dues dosis”. Era increïble. Estàs fent una pel·lícula i t’assabentes del que passa al CDC.

Què li permeten explicar de la nova temporada de ‘Stranger things’?

— Uf! Vull dir-li una cosa. Tinc preparada la típica resposta suada: que és una temporada molt emocionant, però és veritat. L’acció s’ha desplaçat a un altre lloc. La primera temporada va començar amb el cap de policia d’una ciutat petita, però ara la cosa ha crescut, amb una presó russa i un monstre. Els germans (els creadors de sèries Matt i Ross Duffer) estan mot ficats en els videojocs, el manga i l’anime, i sens dubte aquesta temporada jugarem amb tot això. Vam parlar de La gran evasió i Alien 3 com a possibles models. Pel que fa a en Hopper, us assabentareu de moltes coses de la seva història que no coneixíeu. Tot i que ara s’ha convertit en un pare que menja patates fregides amb salsa, descobrireu algunes coses del guerrer que havia sigut en el passat.

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Copyright The New York Times