La meva idea del desert era la de qualsevol viatgera, un lloc que es visita i que es recorda. Era una realitat distant a la qual no hauria d’enfrontar-me mai. Tot i així vaig rebre amb tranquil·litat la notícia que l’única manera de seguir per terra el viatge per la serralada andina era travessar-ne un, de desert. La carretera principal havia quedat tallada per l’esllavissada d’una muntanya a causa d’un terratrèmol que jo mateixa havia notat el dia de la meva arribada a Arequipa. Trigarien un temps indefinit a obrir el camí, perquè la muntanya continuava desplomant-se cada cop que la tocaven.

Travessar el desert? I com? En quatre per quatre. Des de Canamá. Però no és arriscat? Hi va només la gent que necessita passar. ¿Tu ho necessites? Ho necessitava, jo? No tenia pressa, podia quedar-me allà on era fins que s’arreglés la Panamericana. Ho necessitava? Quedar-se era por o prudència?

Vaig decidir avançar. Si cal travessar un desert, es travessa. Vaig agafar un bus fins a Canamá. Vaig buscar un lloc per dormir i vaig sortir a investigar el tema dels vehicles il·legals per salvar la distància fins a Nazca. Vaig anar a la cantonada que em van indicar. Una dona que escombrava el carrer em va informar: demà a les set vens i puges al primer que surti.

Tot solucionat, doncs. Només em faltava travessar el desert.

L’endemà, abans de les set, ja era on m’havien indicat. Sola. Tenia fred, no havia esmorzat i em preguntava què m’havia portat a creure que de debò hi hauria un horari. Les vuit. Vaig tornar a preguntar. A Nazca no hi va ningú. Els quatre per quatre arriben fins a Atico. D’allà cal anar fins a Chala. I a Chala una furgoneta fins a Nazca. Només de sentir-ho em pesava la motxilla. I quantes hores es triga a travessar el desert? Doncs d’aquí al pas de Calaveritas, un parell d’hores, i des d’allà fins a baix, un parell més. Pas de Calaveritas? La situació millorava per moments.

Va arribar un home amb un quatre per quatre. Negre. Lluent. Impecable. Vam acordar el preu: “No sortim fins que estiguem plens”. Les nou. Els altres eren, a part del conductor, un topògraf divorciat que necessitava tornar a casa per fer-se càrrec dels fills; un indígena imberbe, eixut i silenciós, de mirada feréstega, i un noi jove, enginyer. Cinc desconeguts. Quatre desconeguts i jo.

Un cop a bord, vaig preguntar on era el GPS. “No en portem”. Ah, bé, no en portem. Encara no sabia com era de greu perquè, pura ingenuïtat, em pensava que al desert hi hauria un camí. I no. El desert era un mar de sorra sota la llum solar, idèntic pels quatre costats i on resultava impossible saber si anàvem cap endavant, cap a un costat o marxa enrere. Podia servir el sol, però estava ennuvolat. Els precipicis se succeïen pocs metres més enllà, amagats per la boira. Els núvols, quan es veien, ens quedaven per sota, com en un vol. Les finestres estaven cobertes de la mateixa sorra fina i fosca que entrava per tot arreu i que ens assecava la gola. El quatre per quatre s’enterrava gairebé literalment als pous dels quals semblava que no sortiria mai, el conductor es desfeia en manotades al volant. El camí estava esquitxat d’esquelets. D’animals que ho havien intentat; d’automòbils que ho havien intentat.

El destí d’aquells quatre homes i el meu era el mateix. I aquest sentiment es traslluïa en una complicitat davant cada triomf del conductor, davant cada victòria de la furgoneta. Aquella camaraderia de saber-se fort i unit davant la fragilitat.

No hi havia possibilitat de retrocedir. Calia arribar a l’altre costat. I com que calia, vam arribar-hi. El desert va quedar enrere. I a dins.