La dessuadora amb caputxa, tal com l’entenem avui, data de la dècada del 1930, quan la Universitat de Michigan va encarregar a l’empresa Champions idear una peça que mantingués calents els seus esportistes abans i després dels entrenaments. Posteriorment, fou adoptada per treballadors de magatzems frigorífics i del món de la construcció. Precisament, els vasos comunicants que uneixen aquesta vestimenta d’esport amb la classe treballadora els veiem en la pel·lícula Rocky (1976), amb Sylvester Stallone interpretant un boxejador que s’entrena atonyinant vedelles congelades i esbudellades, enfundat en una ja mítica dessuadora gris. És que, malgrat la seva aparent senzillesa, és una peça marcada per una controvèrsia de classe, pel seu intens debat entre ser un símbol d’elitisme cultural o un estigma de marginalitat social. 

En el primer dels pols, cal anar fins a les dècades del 1950 i el 1960, quan els equips esportius de les universitats d’elit dels EUA la lluïen com a símbol d’èxit. La coneguda competitivitat entre universitats es visibilitzava en les lletres emplaçades al pit, que alimentaven un clar sentiment de pertinença universitària. Com a ús derivat, les novies d’aquests esportistes les lluïen, en una versió clarament possessiva de les relacions amoroses, on la jaqueta implicava la idea de propietat a una persona i convertia els membres de la parella respectivament en trofeus de caça de lluïment social. Actualment, no és estrany veure gent amb una dessuadora de l’exclusiva Universitat de Yale quan, en la majoria dels casos, no han ni trepitjat el continent americà. Una incoherència que s’explica en el reconeixement del capital cultural com a element que constitueix l’habitus d’un individu i que actua clarament pel lluïment de classe, encara que a voltes sigui fictici. El mateix Mark Zuckerberg ha integrat la dessuadora amb caputxa en el seu uniforme diari, en un intent de redefinir com es visibilitza l’èxit social i l’estètica del món dels negocis. Amb ella, Zuckerberg deixa clar que el món professional de les telecomunicacions està en mans d’una generació que renega de les tradicionals formes de protocol, però que en cap cas renuncia a l’elitisme; simplement canvia l’ostentació econòmica evident per l’exclusivitat cultural de més difícil identificació.

En el pol oposat d’aquesta idea hi haurà la concepció de la dessuadora com a símbol de marginalitat, delinqüència, desafecció al sistema i prejudici racial. Els anys 70, bandes urbanes van fer servir aquesta peça per a accions il·legals, perquè amb la caputxa tenien la possibilitat de mantenir-se en l’anonimat i aprofitar la vulnerabilitat dels sistemes de vigilància moderns. El hip-hop dels 80 la farà seva, sobretot per poder fer grafits sense ser enxampats i protegir-se del fred durant les llargues estones que deambulaven pels carrers. Precisament aquesta peça de roba acabarà encarnant la lluita que caracteritza aquesta cultura urbana, en contra de l’estigma de classe i de raça. Una lluita que encara segueix ben viva i que aquesta vestimenta va evidenciar el 2012, quan un ciutadà va disparar a un noi afroamericà, desarmat, perquè el va considerar perillós. Aquell noi, de només 17 anys, no estava fent cap activitat il·lícita ni perillosa. Simplement va ser prejutjat per dur una dessuadora amb caputxa, és a dir, una peça amb una intensa càrrega semàntica d’injustícia social i racial.