Barcelona«Sempre me’n recordaré del que vaig viure amb en Joan. Ell va ser, després de les meves filles, el premi que la vida em va donar».

Ho diu emocionada. Amb la foto emmarcada d’un Joan sorneguer damunt la taula del menjador que mira de tant en tant i acarona amb els dits delicats. «Al principi que no hi fos, a l’hora de menjar, el posava aquí i li explicava coses. De fet, hi parlo cada dia i l’enyoro cada minut. Fa onze anys que va morir i per mi està més viu que mai perquè el penso i el dic i el recordo i tinc el seu somriure a totes les habitacions».

Me les ensenya totes però em quedo amb una del dia de la seva boda. Ell l’abraça per la cintura, ella està d’esquena a l’objectiu fotogràfic. És una imatge divertida, alegre. Ella no toca de peus a terra, literalment; té una cama alçada enrere, fent una giragonsa. Sembla que hagin de caure en qualsevol moment però la fotografia és la captura d’un moment, l’instant únic, atrapat, immobilitzat. No cauran. Fa temps que han après a sostenir-se, a volar. Vet aquí l’estampa de felicitat absoluta.

La Paquita i en Joan només eren uns nens quan es van conèixer. Les respectives famílies vivien a Sants, es coneixien del barri, i coincidien cada dia a l’església. La Paquita recorda quan anava a combregar i ell, que feia d’escolà, li tocava amb la patena la barbeta, gens dissimuladament. Somriu entremaliada quan ho explica. Quan ella tenia catorze anys i ell dos més, en Joan li va demanar de sortir. Però ella li va dir que no podia ser, que volia ser monja. Ell va dir-li que contra això no podia competir i es va fer enrere prudentment de l’escomesa. Però la devoció i una anèmia que feia el ronso es van esfumar a la vegada durant l’any i mig que la Paquita va viure a Andorra a casa la mare d’un metge que la va acollir i al qual, amb les forces recuperades, ella ajudava a la consulta com a infermera. Va tornar al barri convençuda de tornar en aquell punt del temps en què ell li havia demanat de ser parella i ella li havia sortit per petaneres. Va ser una germana del Joan, la Maria, qui li va explicar que en Joan estava promès. La Paquita, aleshores, va decidir silenciar el seu desig i el seu secret. ¿De quants impossibles estan fets els amors ectòpics?

Van passar els anys. En Joan es va casar i va tenir sis fills, i al cap d’un temps la Paquita es va casar amb en Vicenç i van tenir dues nenes. Ell vivia a la Gran Via, a tocar d’Universitat, amb la família; ella se’n va anar a viure prop de Sant Antoni, en un pis que van comprar i que li van avalar el pare d’en Joan i el sogre del doctor d’Andorra. No es van tornar a veure durant tot aquell temps, ni van saber res l’un de l’altre.

Quan la dona del Joan va morir, la seva filla petita només tenia vuit anys. En Joan es va desviure pels nens i per la feina. Va ser al cap dels anys que en Vicenç es va posar malalt i la Paquita s’hi va entregar amb cos i ànima. La seva energia era la coral de Sants on anava a cantar un cop a la setmana. Una mena de refugi, oxigen i companyia on agafar forces per combatre la tristesa.

Quan en Vicenç va morir, en Joan se’n va assabentar per la família però no va anar al funeral i tampoc va dir res a la Paquita tot d’una. No va ser fins tres dies més tard quan va trucar-li i li va demanar si la podia anar a visitar a casa. S’hi va presentar amb un paquetet de pastisseria amb melindros i crema. I una abraçada pacient que feia molt de temps que estava amagada al fons amb les engrunes. Era Sant Josep.

«No et tornaré a deixar escapar».

Poc temps després es casaven envoltats d’una gran família testimoni d’una felicitat llaurada. En Joan tenia 74 anys. La Paquita, 72 i tota una vida al davant. Revalidaven la felicitat a cada moment, a cada gest, per petit que fos. La Paquita m’explica com de fer el llit, un estirant per aquí, l’altra per allà, n’acabaven fent una festa.

Al cap de quatre anys, en Joan es va morir. Van ser quatre anys rebuts com un premi; un començament de tot, una descoberta. Només quatre anys, però la Paquita i ell van viure amb plenitud aquella vida junts. Encara ara. Ho diu la mirada de complicitat damunt una taula de menjador. I els dits de la Paquita acaronant l’amor de la seva vida.