BarcelonaFa poc més d’una setmana, en aquest mateix diari, parlava de l’entrevista que la BBC va fer a la filla de Gisèle i Dominique Pelicot. La periodista Emma Barnett s’asseia cara a cara amb Caroline Darian i parlaven del llibre que ha escrit per explicar el seu drama familiar a partir de l’instant que es va assabentar d’una notícia sobre els seus pares que acabaria donant la volta al món. Ara Edicions 62 acaba de publicar en català aquest diari personal que és escruixidor. I vaig deixar de dir-te pare (amb traducció de Mercè Ubach) arrenca l’1 de novembre del 2020, el dia abans del cataclisme: “Com és la meva vida en aquell moment? Tinc quaranta-dos anys, una professió que m’apassiona, un marit, un fill, una casa. Dit d’una altra manera, una vida senzilla, preservada dels terratrèmols. Una vida privilegiada. Encara tinc la innocència dels dies que se succeeixen sense entrebancs. [...] Però ningú no copsa el valor del que és banal fins que l’ha perdut”. Caroline Darian relata amb un dolor profund l’abisme en què va caure després. Explica amb detall la conversa amb la seva mare, l’atrocitat de l’impacte de la notícia, l’angoixa de la primera nit, el viatge amb els seus germans per estar al costat de la Gisèle, la conversa amb la policia a comissaria... La narració té la cadència pròpia de qui relata un trauma, on sembla que cada instant passi a càmera lenta, com si el cervell retingués imatges però les processés amb dificultat. El record és esmorteït, però el pas del temps permet dipositar a cada segon les emocions que s’hi barregen. El diari té una sinceritat i una contundència que atrapen el lector. En un prefaci que anticipa el drama, escrit just abans de començar el judici contra el seu pare i la cinquantena d’homes que van participar en les violacions a la seva mare, ella justifica el desig d’escriure el llibre. Forma part de la seva croada per conscienciar sobre la submissió química i exigir millor atenció a les víctimes que en pateixen. Ella mateixa apareix drogada en algunes de les fotografies que va trobar la policia a l’ordinador del seu pare. La Caroline reconstrueix el fatídic 2 de novembre del 2020 amb la minuciositat que es descriu un dia que no oblidaràs mai, diferenciant l’abans i el després de l’instant que una guillotina parteix en dos la teva vida.

Darian recorda els anys de turment de la seva mare, el seu periple mèdic per entendre els seus desmais, l’amnèsia, el malestar, les paraules inconnexes, la boira mental, els símptomes estranys que no podia associar a res concret. I com el seu pare ho atribuïa a l’estrès, fent culpables als fills i als nets de la feina que li donaven si els visitaven. I com responsabilitzava la Gisèle de no saber-se cuidar. La dona va deixar de conduir i d'anar amb tren a París a veure els nets per por de patir un d’aquests inexplicables defalliments en què perdia totes les forces i la capacitat d’expressar-se. I vaig deixar de dir-te pare és un llibre pertorbador.

Caroline Darian ens posa al corrent, dia a dia, del judici, de les converses amb la mare, amb els advocats, de l’impacte mediàtic. Però recupera records amb el pare i vivències familiars, moltes de les quals serveixen per fer encaixar les peces d’un trencaclosques que, de vegades, era massa complicat. “El carnatge, aquí el teniu”, ens anuncia al final del prefaci, conscient que estem a punt d’aprofundir en els detalls. Segurament hi ha una part de remordiment a l’hora de ficar el nas dins la intimitat familiar dels Pelicot. Però serveix per respondre moltes preguntes que inevitablement ens hem fet al llarg del judici. I entendre fins a quin punt Dominique Pelicot era un sàdic manipulador en el seu dia a dia, més enllà de tot allò que gravava en vídeo.