El que sempre ens atraurà de les grans novel·les del segle XIX és la seva capacitat de captar l’atmosfera de la seva època, tant en els aspectes més generals com en els detalls particulars. És el cas de les obres de Balzac a França o de Dostoievski i Tolstoi a Rússia. I és el cas molt destacat de Charles Dickens a Anglaterra, un autor que s’erigeix simultàniament en cronista i anatomista de la societat del seu temps. Com a cronista Dickens relata, amb les més variades descripcions, les convulses transformacions a les quals dona lloc la Revolució Industrial, amb les seves migracions del camp a la ciutat; com a anatomista, Dickens dissecciona el cos social posant en relleu les seves entranyes.

No obstant això, Charles Dickens desenvolupa una actitud que el converteix en únic: una subtilíssima barreja d’ironia i compassió acompanyada d’una absència gairebé total de ressentiment. El novel·lista es remunta abundantment a les experiències de la seva dura infància -sobretot a Oliwer Twist i David Copperfield - però mai des de la perspectiva d’una revenja social. La ferma denúncia sempre es veu tenyida per una singular tendresa. Un molt personal sentit de l’humor li fa evitar l’odi i fins i tot el cinisme. No rebutja, per descomptat, l’enumeració de les misèries humanes, però sempre la llum acaba dominant la foscor. I amb el mèrit afegit de no caure mai en el puritanisme ni el moralisme.

Totes aquestes característiques es posen en relleu amb particular mestratge en Els papers pòstums del club Pickwick, la seva primera novel·la i un dels llibres més estimulants que poden caure a les mans d’un lector. Dickens converteix els seus personatges en una mena d’enviats especials que exploren els diferents àmbits d’una Anglaterra en plena metamorfosi. És un retrat social implacable però que manté al llarg de les històries que s’hi narren el tarannà genuïnament dickensià: burleta sense ser càustic, crític sense ser demolidor, generós amb la condició humana malgrat mostrar agudament les seves flaqueses.