Fotos: ANNA MOLINSL’ISHMAEL TÉ 26 ANYS I VIU A LILONGWE, la capital de Malawi. Vesteix discretament i mira de passar desapercebut. Evita el centre de la ciutat i caminar per zones que no coneix. Passa estones eternes tancat a casa, sense saber gaire què fer. No té feina, la família li dóna l’esquena i no sap per on tirar. Ser gai li ha tancat moltes portes.

Viu traumatitzat d’ençà que el 2013 va ser atacat per una banda armada amb matxets i ganivets. Havia corregut el rumor que estava “homosexualitzant” els seus veïns i un grup violent va assaltar casa seva amb ganes d’apedregar-lo. “Déu va voler que aconseguís escapar-me i amagar-me”, explica com si fos ahir, encara neguitós. “No els vaig poder dir res, però tampoc m’haurien escoltat”.

Des d’aquell incident, la família li ha retirat el suport, a la vegada que li segueix demanant que es casi amb una dona, tingui fills i redreci el seu camí. “Visc en una societat molt homofòbica. És molt dur estar sol i sense feina. Sovint he de fer coses que no voldria”, diu aquest noi, que en veritat no es diu Ishmael però que no pot identificar-se amb el nom real. Quan pensa a explicar la seva història a algú, li entra pànic. Ha crescut sentint a dir que els homosexuals són éssers satànics, entre una infinitat d’altres llegendes i rumors infundats. Ell mateix va creure durant molt de temps que un gai no podia contreure el VIH.

Doble epidèmia: el documental interactiu sobre el VIH a l'ÀfricaQuan va saber la veritat, ja era massa tard, estava infectat. El diagnòstic va ser un xoc que no va saber amb qui compartir. Va necessitar tres anys per assumir-se de nou i començar a seguir el tractament de manera regular.

Ara pren la medicació que el fa indetectable. Es troba bé de salut, però viu atrapat entre dos secrets que el devoren. El seu cas no és únic: a Malawi, com en tants altres països del món, hi ha persones que no s’atreveixen a parlar de la seva sexualitat en públic i encara menys a dir que viuen amb el VIH.

És difícil saber quantes persones estan en aquesta situació perquè fa cinc anys que el seu govern no fa un estudi exhaustiu. L’últim, del 2010, assenyalava una prevalença general del VIH del 10% de la població. “Si fos heterosexual i digués que tinc el VIH, no passaria res. Hi ha molta gent a Malawi que el té. Però si ets les dues coses, no hi ha ningú en qui puguis confiar. Ningú”.

LA LLUITA CONTRA ELS FANTASMES

L’epidèmia del VIH ha servit per posar en evidència que hi ha grups de persones marginades, que no tenen accés als mateixos recursos. Ho confirma el sud-africà Keletso Makofane, investigador del Global Forum on MSM & HIV (MSMGF): “A nivell mundial, els homes que tenen sexe amb homes tenen una prevalença 19 vegades més alta, i les dones trans 49 vegades més alta. En canvi, si et mires els plans estratègics de molts països, veuràs que no apareixen ni mencionats, ni hi ha dades. Són les associacions comunitàries, de base, les que, conscients de la urgència, estan actuant”.

A la vegada, en molts països del món sovint hi ha una doble repressió. En el cas de l’Àfrica, on es troben el 70% dels nous casos de VIH, l’homosexualitat és perseguida per llei en 34 dels 54 països, en alguns casos amb pena de presó i en altres de mort. Aquesta homofòbia que emana dels mateixos jutges i governs legitima tot tipus de violència i fa que lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersexuals (LGBTI) siguin sistemàticament exclosos. És difícil abordar un assumpte quan està envoltat de tantes nebuloses: moltes persones poden ser sospitoses per portar un sobret de lubricant a la butxaca, no poden parlar amb confiança amb el personal mèdic i poden ser perseguides per tenir parella.

TRES TIPUS DE RESPOSTES

A l’Àfrica s’han anat configurant tres tipus de maneres d’abordar la situació. En un extrem, Sud-àfrica, la referència, un país que en la seva resposta al VIH/sida té en compte els grups més vulnerables. Tot i així, la qüestió no està resolta. Segons les dades més recents, hi ha gairebé 7 milions de persones que viuen amb el VIH, el 19% dels adults, en un impacte sobre el PIB nacional que alguns estudis calculen del 17%.

A l’altre extrem, països com Etiòpia, on no només obvien aquesta variable en els seus estudis de modes de transmissió sinó que persegueixen els activistes i les associacions que intenten trobar solucions, fins al punt de rastrejar paranoicament xarxes socials i controlar amb qui es reuneixen. En aquest grup també hi ha casos com el de Gàmbia, que recentment han endurit les penes de presó, tipificant com a delicte el que anomenen “homosexualitat agreujada”, que són gais que viuen amb el VIH, la qual cosa es considera un doble crim.

El tercer grup, i el més discret, és el de països com Kènia, que, malgrat que mantenen intactes les lleis que persegueixen l’homosexualitat amb penes de presó, tenen un ministeri de Salut que intenta incloure a tothom en la resposta al VIH/sida. Aquest 2015, per exemple, ha començat a treballar amb les persones trans.Els beneficis d’aquestes mesures beneficien el conjunt d’una societat en què, en el cas de la keniana, el 60% dels homes que tenen sexe amb altres homes estan casats amb una dona.

Però a l’Àfrica, com a la resta del món, hi ha lleis que a vegades no s’apliquen. És el cas de Mauritània, on fa anys que no es condemna a ningú a pena de mort per practicar “actes indecents o contra natura”, encara que així consti al codi penal.

AVENÇOS MODESTOS

Des del 2010 que a Malawi no s’empresona persones per raó de la seva orientació sexual o identitat de gènere, encara que ho digui la llei, gràcies a la feina tenaç de molts activistes.

La principal organització LGBT del país s’amaga sota el nom eteri de CEDEP, les sigles de Centre per al Desenvolupament del Poble. L’adreça de la seu no apareix públicament enlloc i els seus responsables només la faciliten a persones amb les quals tenen confiança.

Operen des d’un edifici gris, sense cap cartell a l’entrada que doni pistes als veïns, envoltat d’unes muralles que el protegeixen del carrer i amb les finestres blindades. El seu president és un home optimista, Gift Trapence.

“Estem avançant a poc a poc. Fins al 2007, dir la paraula gai era estrany fins i tot per als homes que ho són. Era arriscat trobar-se i no ens atrevíem a repartir materials...”, explica. Ara l’entitat compta amb suport d’organitzacions internacionals per editar els seus propis materials. “Això no compensa -afegeix- que durant 30 anys s’hagi repartit informació sobre salut i sexualitat que només inclou la perspectiva heteropatriarcal”.

La primera vegada que els HSH -homes que tenen sexe amb homes- van aparèixer en un document oficial sense que fos per condemnar-los va ser el 2008, al pla estratègic del VIH. Un pas endavant per a un país, Malawi, on el 10% dels adults són seropositius. “Des de llavors, hem anat fent una feina de formiga contactant amb líders polítics, organitzacions, mitjans de comunicació... Però no ha sigut fàcil. La mateixa policia ha arribat a escorcollar la nostra seu”, admet Trapence. “Ara el que cal és acabar amb la llei que criminalitza, perquè tothom pugui tenir dret a accedir als mateixos serveis de salut”.

EL REVEREND REVOLUCIONARI

Malgrat que la religió és en molts països instigadora d’aquesta persecució, també hi ha valuosos aliats dins l’Església. És el cas del reverend anglicà MacDonald Sembereka, que forma part de Manerela+, una xarxa de líders religiosos que viuen amb el VIH.

La seva obertura de mires li ha costat diverses amenaces, però continua convençut que defensar l’abstinència sexual com a principal manera per aturar l’epidèmia és un error. Però així ho continuen fent cada dia companys seus, a vegades animats i finançats amb diners procedents d’organitzacions religioses reaccionàries de l’estranger.

“L’abstinència pot funcionar per a uns quants, però no per a tothom -afirma el reverend-. El problema és que a molts religiosos els costa parlar de sexe, quan aquesta és la via de transmissió del VIH. Deixant de parlar del tema... estem sent lleials a la nostra missió?”

Sembereka també és dels que creuen que a Malawi hi ha moltes persones que queden al marge de les estratègies per combatre l’epidèmia. “N’hi ha que viuen aïllades, i que han de caminar moltíssim per aconseguir els antiretrovirals. També hi qui té por d’anar a l’hospital perquè tem ser arrestat, com els homes que tenen sexe amb homes. Que el metge els demani sobre la seva parella els causa pànic, perquè moltes vegades la confidencialitat que hi hauria d’haver als hospitals s’ha trencat”.

Ho corroboren en diversos països, com en el cas del Max, una persona que no vol assignar-se a cap gènere i que viu a Gaborone, a Botswana. “Les persones trans, quan van a l’hospital, són considerades un espectacle. La majoria eviten tornar-hi”. El cas més extrem és el de les presons d’homes, on en el cas de Malawi no se subministren preservatius amb l’argument que no hi ha sexe.

“Es creu que si se’n reparteixen s’estarà legalitzant o permetent que hi hagi relacions a l’interior de les presons -explica el reverend Sembereka-. Però la realitat és que el sexe existeix. Per tant, què volem? ¿Condemnar aquesta gent a morir, a més infeccions i reinfeccions... només per poder continuar negant una realitat?”

ORGULL TRANS

No totes les persones que viuen amb VIH a l’Àfrica van amb el cap cot i carregades de culpes. N’hi ha, com la Duchesse, que són una alenada d’aire fresc. “Quan em van dir que tenia VIH, el primer que vaig fer va ser patir per la meva mare”, recorda aquesta noia de classe mitjana de Bujumbura, la capital de Burundi. “Ella m’accepta com a trans, però tenia por que amb el VIH es creés una barrera. Per sort, no va ser així. Em va dir que ho entenia i que fes cas al metge. És el que he fet sempre. Primer prenia tres pastilles cada dia. Ara només una, a les onze, abans d’anar a dormir, i ja està. Em cuido”, explica.

La Duchesse viu en la seva pròpia pell que molta gent no l’entengui pel sol fet de sertrans. Creu que aquest és un problema que s’agreuja per culpa de la pobresa. “Hi ha persones sense diners que han de tirar endavant una família. Potser són òrfenes i han de pagar l’escola a algun familiar, vestir els fills, donar-los menjar... Si els ofereixen 50.000 francs per tenir sexe sense protecció, és una fortuna. Abans de morir de gana, diran que sí”.

La Mona, una altra noia trans, constata que la persecució que viu la comunitat LGTB a Burundi limita la resposta al VIH/sida. “A l’interior del país això encara és més evident, hi ha una discriminació i un tabú que no permet que avancem”, denuncia.

Una opinió compartida per Onusida, el programa que el 1994 van crear les Nacions Unides per donar resposta a l’epidèmia. “Hi ha un seguit de persones que viuen criminalitzades”, denuncia Bechir N’Daw, responsable del seu programa als països del sud de l’Àfrica. “Vivim una situació que em recorda l’apartheid. S’ha d’aturar. Hem d’ajudar aquestes persones perquè sàpiguen que els seus drets no són negociables”.

INTERSECCIONALITAT

Però molts activistes es resisteixen a resumir la situació en un doble estigma o una doble epidèmia. Creuen que és molt més complex. En són un exemple les violacions correctives, que a Sud-àfrica afecten moltes dones joves, negres, de township, pel sol fer de ser considerades “poc femenines” o percebudes com a lesbianes. És un malson de dimensions creixents que apareix de manera constant als diaris del país.

“Hem de desterrar aquest concepte de violació correctiva”, diu Dawn Cavanagh, de la Coalition of African Lesbians (CAL). “És un terme que reforça la mentalitat del violador, i n’hem de prescindir d’una vegada per totes. Cap violació pot ser correctiva, les hem de considerar una violació i prou”.

Per a Cavanagh, per acabar d’una vegada amb l’epidèmia cal anar a l’arrel. “El VIH/sida no és un problema de salut sinó social, connectat a les relacions de poder. Hem de ser conscients de tots els eixos d’opressió que fan que una dona negra i pobra sigui vulnerable. Ens ho hem de mirar amb perspectiva i entendre que l’arrel del problema és en el patriarcat i la idea de gènere, que necessita la violència per imposar-se”.

Martha Tholanah, de l’associació LGTB GALZ Zimbàbue, creu que descriminalitzar l’homosexualitat seria un pas endavant, però no suficient. “Però potser passen deu anys fins que no veiem un canvi real”, sospira. Com a dona que viu amb VIH i mare d’una criatura, creu que el canvi passa per les escoles. “Hi hauria d’arribar una informació completa i actualitzada, perquè encara veig molts disbarats. Hi ha molt d’estigma a les mateixes aules”.

El mateix opina Kene Esom, d’AMSHER, una organització panafricana que treballa específicament amb homes que tenen sexe amb homes. “Descriminalitzar no és una vareta màgica que ho arreglaria tot”, matisa. “Fins que no aconseguim que l’Àfrica sigui tractada amb igualtat i que hi hagi unes relacions internacionals justes, aquesta situació de vulnerabilitat seguirà. El VIH avança a partir de l’estigma i l’exclusió de l’altre. Mentre seguim excloent la persona del nostre costat i veient el seu patiment com a aliè... el VIH continuarà”.