Durant segles, el dolç més natural venia dels arbres: el territori català tenia una gran diversitat de fruites que aportaven el punt dolç a taula, i no va ser fins a l’Edat Mitjana que va sorgir la necessitat de crear altres dolços. En aquell moment la mel –en molts casos acompanyada d’ametlles– es va començar a introduir a les cuines i va inaugurar una tradició dolça que ha anat evolucionant fins als pastissos d’avui. Parlem amb Assumpta Miralpeix, autora de 'Les nostres postres' (Editorial Base), un llibre que recull receptes de postres tradicionals catalanes que caracteritzen els gustos de cada zona del país. “Cada festa que se celebra té un pastís, sempre hi ha un dolç representatiu”, diu l’experta. Tot i que les receptes varien, els ingredients bàsics són comuns: ous, farina, sucre. I a partir d’aquí s’hi afegien elements particulars de cada zona. També hi ha dolços comuns arreu dels Països Catalans, com és el cas del massapà, perquè el seu ingredient bàsic –l’ametlla– està molt repartit i és popular a tota la geografia catalana. “Ara parlem molt dels productes de quilòmetre zero però antigament ja eren importants perquè no hi havia possibilitat de tenir-ne uns altres”, diu, i posa com a exemple la llet merengada i la mel i el mató. Per a ella, la cosa més bonica de les postres tradicionals catalanes és que “la gent personalitza les receptes”, però sempre “mantenint el lligam amb la terra”. Si n’ha de destacar alguna zona, Miralpeix opta per les comarques de Barcelona. La ràpida creació del seu gremi de pastissers, juntament amb la seva escola, va professionalitzar i innovar la pastisseria catalana.

A més, el fet de ser capital permetia que hi arribessin productes de dins i fora del territori, explica. Ara bé, cap territori es queda enrere. Miralpeix es nega a escollir unes postres preferides: potser és una decisió massa complicada entre dolços tan variats. La decisió us la deixem a vosaltres.