A principis dels anys 90, quan la inoperància de la Renfe era un drama que es patia en silenci, les llargues esperes a l’andana van abocar-me a una experiència una mica a la desesperada. A través d’una botiga de queviures del poble s’havia organitzat un sistema rudimentari per compartir cotxe per anar a Barcelona. Després va resultar que només hi participava un conductor que, més que estalviar-se el preu de la benzina, tenia ganes d’anar acompanyat. Vaig ser la segona passatgera a afegir-me al grup, per a alleujament de la primera que, amablement, em va cedir el seient de copilot i va passar al seient del darrere. L’home ens recollia a l’últim semàfor del poble i ens deixava a la zona universitària de la Diagonal i allà agafàvem el metro. La tercera passatgera va trigar unes quantes setmanes a arribar i, tal com va fer la meva predecessora, li vaig fer el regal enverinat de cedir-li el seient de copilot.

Més enllà dels terribles temes de conversa que treia i una certa tendència a la imprudència viària, l’home havia desenvolupat una esbiaixada perspectiva de gènere que confirmava a cada viatge. Es desvivia per avaluar qualsevol anormalitat que detectava en el trànsit: un cotxe que s’esperava més del compte per arrencar en un semàfor, un avançament que ell considerava poc adequat, un vehicle que no es desplaçava a la velocitat que ell trobava pertinent... Quan ho veia, s’agafava fort al volant i contorsionava el cos i el cap per comprovar si aquell conductor incompetent era un home o una dona. Si era un home, sempre hi trobava una explicació: “Deu estar adormit!”, “No podia fer una altra cosa, darrere d’aquell camió!”, “Aquest no té pressa, avui!” Si era una dona, la frase era sempre la mateixa: “Dona tenia que ser!" [sic], exclamava amb sarcasme. El clam és un dels grans clàssics del masclisme ibèric. El seient del darrere, com a mínim, ens proporcionava la llibertat d’un intercanvi de mirades. Si bé en un principi vam intentar discutir-li la tesi i fer-li veure com tergiversava els resultats del seu estudi empíric, no vam trigar a resignar-nos-hi i, amb l’excusa de les vacances d’estiu, vam preferir tornar al drama de la Renfe.

Ara, una associació francesa de víctimes d’accidents de trànsit ha promogut una campanya a França amb el lema Condueixi com una dona. S’aprofita el tòpic masclista per convertir-lo en una gran virtut. I és que a França, les dones pateixen menys accidents i són de menys gravetat, segons les estadístiques: “El 88% dels joves conductors morts són homes. Conduir com una dona vol dir una cosa: continuar viu”, diu l’anunci. A Catalunya passa el mateix. Segons les dades del Servei Català de Trànsit hi ha una gran desproporció entre homes i dones en els accidents que no es correspon amb la diferència de conductors d’un gènere i l'altre. L’any passat van morir 90 conductors i 13 conductores. Les estadístiques també mostren que les dones causen un 20% dels accidents i que són de menys gravetat. Les dades, per cert, les podrien tenir en compte les companyies d’assegurances.

Segons explicava la professora d’autoescola Imma Gonzalo als informatius de TV3, a les classes de recuperació de punts del carnet de conduir, per haver comès infraccions greus, gairebé no hi ha noies. La notícia incorporava una dada sorprenent: algunes de les poques dones assistents a aquests cursos admeten ser-hi en comptes del marit o del fill, que són els qui realment han perdut els punts. Atribueixen les infraccions a la dona emparant-se en la necessitat que elles no necessiten tant el cotxe. A la vida quotidiana, el lema és el de tota la vida: “Condueix com un home i fes-te fotre com una dona”.