Hi ha gent que, quan parles amb ells, sempre estan mirant el rellotge. De vegades dissimuladament, gairebé de reüll, de tant en tant. Però alguns de manera persistent, com si estiguessin més pendents del pas del temps, mentre estan amb tu, que de la companyia o de la conversa. Alguns ho fan mirant, encara!, el rellotge del polsera. Altres, i és cada cop més habitual, clicant en el mòbil, no se sap si pendents del temps que passen amb tu, amb una vaga preocupació, i que tanmateix et fan sentir que el perden, o amb curiositat per si han rebut algun missatge, d’algú altre, des d’un altre lloc. És un petit gest, però el sabotatge és inequívoc pel que permet endevinar: no són amb tu, del tot, entregats a l’estona compartida, sinó en un altre lloc, fent-te sentir que el temps que et donen es només un préstec, i això com a molt, amb hora de caducitat.

Donar-se temps, a si mateix, equival a esperar de trobar el temps suficient per madurar les coses, per interioritzar una decisió, per assumir el que passa o per fer-nos-en càrrec. Per això donar-li temps a algú altre, o rebre’l d’algú, en la forma que sigui, ja que el temps ocupa espais molt diversos, és, potser, el suprem acte de generositat. Perquè donar el temps implica sempre, en cert sentit, quedar-se sense, perquè l’hem donat i, en donar-lo, és tot el que som, el que donem, de la mateixa manera que, quan ens el donen, el temps, a nosaltres, rebem del tot, completament, qui ens l’ofereix, qui se’ns dona amb el seu temps. Qui mira el rellotge, quan està amb nosaltres, és com si encara no hi fos, com si no hagués arribat, o com si ja hagués marxat sense haver acabat de ser-hi del tot. Qui no està disposat a perdre el seu temps, per donar-lo a algú altre, mai no entendrà que la màgia del do, quan queda en suspens la reciprocitat de l’intercanvi, és que, en realitat, qui més rep no és el destinatari del do, sinó, paradoxalment, qui dona.

Però, pot donar-se el temps, com, posem per cas, donem la paraula? Donar la paraula és comprometre’s del tot, fer-se un mateix penyora del seu compromís. El temps, al seu torn, es dona quan es posa a disposició: pot ser amb un pensament o una paraula emesa a distància, quan no cal ni quedar. Però sobretot es dona, el temps, quan aquest crea, per si sol, un espai compartit: el temps de la conversa, per exemple, que és, més que cap altre, el temps de l’escolta, de l’atenció i de l’entrega, de la resposta al que ens arriba de fora, com una interpel·lació.

Ens hem acostumat a deixar-nos portar pel temps, i per la velocitat vertiginosa amb què tot ens urgeix. Però viure el temps així és, d’alguna manera, perdre’s, buidar-se en la seqüència d’instants que acaben deixant-nos, al capdavall, sols amb nosaltres mateixos, sense res ni ningú amb qui compartir el nostre temps perquè no sabem ni com ni quan ni a qui donar-lo. Rescatar el temps que se’ns omple de coses, i que ja no és del tot nostre, és guanyar-lo, però no per a nosaltres, sinó per als qui ens el poden tornar, si som capaços de compartir-lo amb ells, més ple i intens i irrepetible del que era a les nostres mans.

A la seva manera, endevinant la magnitud del que implica, ho ha escrit Luciano Concheiro, en un brillant assaig ( Contra el tiempo. Filosofía práctica del instante, Anagrama): “L’instant té una potència subversiva gegantina. És una experiència temporal que és capaç de contrarestar la velocitat a la qual estem subjectes. Permet fugir del temps actual i de la lògica de l’acceleració que ho arrossega tot amb ella”. La batalla del temps, em sembla, no rau tant a ocupar-lo i omplir-lo sinó a saber-lo donar.