BarcelonaNascuda a Palma, vinguda a Barcelona amb quatre anys i ara resident a Madrid. I és que la vida pot donar moltes voltes quan algú es dedica a la interpretació. Vicky Luengo és totalment barcelonina de formació. Aquí va obrir-se camí en el sempre relliscós món del teatre de la ciutat, on va aixecar una dotzena de muntatges abans de marxar a Madrid. Poca broma... Fa no gaire, el 2017, per exemple, la vam poder veure a la minúscula Sala Flyhard fent Lifespoiler acompanyada de Bruna Cusí. Sis anys més tard, torna a Barcelona com una estrella al Poliorama per donar vida a l'advocada Tessa Ensler, la història de la qual, ens confessa, la va fer plorar quan va fer-ne la primera lectura. La trama gira al voltant d'una agressió sexual.

De la Flyhard al Poliorama amb un monòleg en només set anys. Què ha passat?

— Ha passat la vida, et diria. No ha estat una decisió conscient, ni professional. Després d'Una gossa en un descampat [2018] em va trucar Gerardo Vera per fer L'idiota, de Dostoievski, al María Guerrero de Madrid i allà em va veure algú que em va trucar per fer una altra funció a l'Español. Després em van trucar per fer Principiantes amb l'Andrés Lima, després em va trucar Alfredo Sanzol per fer El Golem... Em va començar a passar que em trucaven de Madrid per treballar. I, al final, vaig ampliar allà la vida personal i ja m'hi he quedat.

I amb personatges complexos, com la Tessa de Prima facie.

— Quan vaig rebre el text vaig pensar que era el repte més bèstia a què m'havia enfrontat mai com a actriu. No només per la dificultat del personatge, sinó per la dificultat del mateix mecanisme. És un monòleg molt llarg. Normalment, duren una hora, una hora i deu. Però, una hora quaranta? Va ser un repte, d'alta dificultat, però sempre vaig tenir molt clar que ho volia fer, que era important per a mi fer-ho. M'agrada bastant entrar al fang. Crec que les dificultats, els reptes, les coses que encara no sé fer, em criden més l'atenció que les coses que sé que faré bé.

Això què vol dir?

— M'agrada anar a coses que no sé si sabré fer. Perquè em fan aprendre més, em fiquen en un lloc d'exigència personal diferent i em fan sentir que supero uns límits. La por, normalment, et frena. Però si empentes una mica més, gairebé sempre veus que pots anar una mica més enllà.

La va estrenar fa més d'un any i no ha parat de fer-la. Els actors i les actrius, normalment, diuen que fer monòlegs és avorrit, perquè estan molt sols.

— Hi ha una part que és avorrida. Estic molt sola durant la funció, però tinc uns tècnics magnífics. Això que ha fet l'Enric Cambray amb Hamlet, que ell s'ho fa tot, això sí que ho trobo dur. Almenys poder arribar al teatre i poder dir hola a algú abans de sortir a escena, i poder abraçar algú o, en acabar, poder parlar amb algú i demanar-li com ho ha vist em sembla important. És rar fer un monòleg, no tenir companys. Sempre he fet servir els companys com un flotador. Quan sents que tens un mal dia, que no tens el ritme que hauries de tenir, que se te'n va el text, sempre hi ha algú a qui t'agafes. Un monòleg és un salt al buit... Ara, he aconseguit una sèrie d'eines que no tenia. I m'he adonat, a Prima facie, que el company és el públic. Trenco la quarta paret des de l'inici.

És un monòleg, però parla molta gent a Prima facie, no només la Tessa.

— Encara no he aconseguit comptar el nombre de personatges que faig! Hi ha la Tessa, l'Alice [amiga advocada], la mare, els dos germans, l'Adam [amic advocat], el Julian [un altre advocat], el fiscal... Són més de deu personatges. Ara ja no ho faig, però quan vaig començar cadascun d'ells tenia una cara, per a mi. Tot de gent que coneixia. Només hi havia un desconegut, que era l'Adam. No em preguntis per què, però era ell. Em sentia acompanyada per tota aquesta gent imaginària i pel públic, que és qui canvia la funció. Durant l'espectacle poso els personatges fora, moltes vegades. I, segons la persona del públic que trio, la funció és diferent. Depenent del que rebo amb la mirada em provoca una emoció o una altra.

La Tessa té un dilema, en un moment: no sap si denunciar o no el seu agressor. Creu que totes les dones passen pel mateix?

— Totes. Per desgràcia vivim en una societat encara amb una violència estructural molt forta que patim totes les dones. Crec que falta molt perquè aconseguim canviar l'educació, que és l'únic que, penso, seria important perquè les coses canviessin. I crec que les dones, avui dia, encara sentim que denunciar no ens garanteix res, que denunciar et col·loca en la posició de ser jutjada, ridiculitzada, posada en dubte. Quan a una persona li han destruït la vida, com quan pateix una agressió sexual, tenir la força per col·locar-te enmig de la plaça del poble perquè tothom opini, et culpi i et jutgi no és humà.

A més, aquest personatge té la característica que ella ajuda agressors a ser declarats innocents.

— Durant els assajos, vaig començar pensant una cosa i en vaig acabar pensant una altra. Al principi, em queia fatal. Al final de molt pensar i de molt xerrar amb el director, ens vam adonar que no pot ser que ens caigui malament, perquè vivim en un estat de dret en què tothom té dret a una defensa digna. Fins i tot el crim més atroç hem de voler que estigui ben defensat. Ella explica, al principi, que tothom té dret a una defensa. I, encara que ens pugui fer saltar les alarmes, és una feina molt important.

Es quedarà per sempre a Madrid?

— De moment hi ha molta part de la meva vida personal que és allà. En un futur pròxim, sí. El que passa és que si em truquen d'aquí per fer qualsevol cosa de teatre o de cine, jo vindré. Vaig venir a rodar la pel·lícula Suro i la sèrie Yo, adicto. Vaig rodar Chavalas. Ara mateix, però, que faci Prima facie a Barcelona és un esdeveniment, perquè fa sis anys que no faig teatre a casa.

Tindria feina a Barcelona ara...

— Suposo que podria treballar aquí, però tampoc ho tinc tan clar. Ves a saber. Ara em truquen d'allà.

Fins a quin punt és important qui hi ha darrere de cada projecte perquè vostè digui sí?

— Ara mateix, en el moment que estic d'absolut privilegi, de poder triar, el més important és l'equip. El més important és qui fa els guions. És el més important d'un projecte, més que la direcció... Cada projecte té una cosa a la qual t'enganxes. De vegades llegeixo el guió i dic «Uau, increïble», estic dins i m'és igual el company que tingui o qui dirigeixi. I hi ha projectes en què el guió no és tan bo, però tinc un company actor o actriu amb qui em ve molt de gust provar-ho.

Fer una obra com Prima facie que ha triomfat en tot el món en quina situació la col·loca?

— Quan vaig començar em feia una mica de respecte: si ha anat tan bé a tot arreu, a veure si jo la cago i va fatal. Ara que ja fa temps que rodo amb ella, és una cosa que juga a favor, que fa que se'n parli més. Formes part d'un projecte de prestigi que funciona.

Crec que no ha fet cap obra dolenta.

— He fet disset muntatges professionals de teatre. És al·lucinant. El primer que vaig fer va ser Pastorets superestel al Regina. Però la primera obra de text va ser Plastilina, amb divuit anys, a la Sala Beckett. Dels 18 als 34 anys n'he fet disset! És moltíssim. Perquè he rodat coses. Com pot ser? Sempre he tingut molt clar que no m'imagino la vida sense pujar a l'escenari.

Quan fa audiovisual, venir del teatre la posa en un lloc diferent?

— El teatre et dona un training diferent, per descomptat. A mi, almenys, el teatre m'ha portat a entendre l'ofici, el treball en equip, que per a mi és una cosa primordial. També m'ha donat la capacitat d'entendre, de practicar i de venerar la repetició, una cosa que, en el temps que vivim, està desprestigiada. Tot ha de ser ràpid, nou! De cop, l'art de la repetició m'encanta. Hi ha una cosa en el procés meditatiu en què entres quan fas una cosa que has fet moltes vegades... L'adrenalina i l'emoció que em provoca ser dalt d'un escenari no me la dona res més, encara que el cinema em flipi i m'ho passi molt bé rodant. El que em passa en un escenari no em passa enlloc.

Quan va veure cartells amb la seva cara per tot l'Estat arran de la sèrie d'Amazon Reina roja, va pensar que era l'actriu de moda?

— Ho vaig passar malament. L'exposició extrema no sempre cau bé. Sobretot perquè tu no sempre tens un estat emocional òptim per ser exposat. A mi m'ha costat hores viure a gust amb la dissociació. Perquè està dissociat. Si vas pel carrer i veus la teva cara al metro, vas a les llibreries i els llibres tenen la teva cara, i no et dissocies, entres en un lloc on pots arribar a ser molt estúpid. Posen en joc el propi ego. He hagut de passar per la reflexió de veure'm a tot arreu i que em sembli bé, per veure que es girava una cosa negativa. Quan tenia catorze anys, pensava que volia ser aquí. Quan anava a veure obres al Teatre Nacional, em preguntava: t'imagines que un dia puguis ser allà dalt? Quan vaig fer-ho per primer cop... La primera vegada que vaig veure ma mare dreta aplaudint-me a la Sala Gran del TNC, vaig dir-me «Ho he aconseguit!»

Quants anys tenies?

— Vint-i-dos o vint-i-tres. Va ser amb Una història catalana, de Jordi Casanovas... Després passa que l'imaginari d'aquesta feina fa que et preguntis si el que volies era que la teva cara fos en una capsa de crispetes. No sé si era això el que tenia al cap. S'utilitza la teva imatge d'una manera que tu no decideixes. És el teu personatge el que volen vendre. Per això és bo dissociar-se, dir-se que allò no ets tu, sinó un personatge. Perquè no ho pots controlar.

Per què va fer aquesta sèrie?

— Em vaig ficar a Reina roja per moltes raons. Perquè hi havia Hovik Keuchkerian [actor], Koldo Serra [director], perquè em va semblar increïble interpretar la dona més intel·ligent de la Terra fent una cosa d'acció en què em tirava d'edificis, feia carreres de cotxe... Que divertit fer això! Però no tot sempre té a veure amb tu. A la funció parlo molt de la dissociació, de la dissociació que fan servir les víctimes d'agressió sexual. De vegades és una eina de supervivència meravellosa.

Com cuida la seva salut mental?

— Fa moltíssims anys que vaig a teràpia. Des dels dotze anys, potser. No seguit. Sempre que puc, hi vaig. És lamentable que sigui tan car i que no tinguem una societat en què es cuidi això. Tothom hauria de poder accedir-hi.

Als actors i les actrius, els hauria d'entrar amb la mútua, no?

— T'imagines? Per fer Prima facie, cent per cent. Aquesta obra, si no hagués sigut per la meva psicòloga, no l'hauria pogut acabar. He fet escenes de l'obra a teràpia. He necessitat algú que m'ajudés a digerir el que estava explicant. M'agafaven taquicàrdies, a la sala d'assaig.

Haver fet abans Una gossa en un descampat, que també era una obra dura, en aquell cas sobre la mort perinatal, l'ha ajudat amb Prima facie?

— Hi he pensat. El procés escènic era totalment diferent, però la resposta del públic s'assembla una mica a la d'ara. El que passa a la platea, quan acaba la funció, s'hi assembla molt. Són espectacles que no s'acaben al teatre. És més important el que passa a baix, a la platea. Venien moltes dones que deien que la funció els havia ajudat a posar llum a un tabú, a un tema molt fosc.

En algun moment, en els últims anys, ha pensat que havies de frenar una mica?

— Sí que ho he pensat, sobretot per salut mental. Quan necessites entendre què vols fer i descansar. La raó més clara és que tinc la sensació que hi ha un moment en què el pou creatiu es buida. És importantíssima la formació, però ets millor actor com més vius. Cillian Murphy deia l'altre dia que calen trenta anys per ser actor. Com més experiències tens a la vida, millor actor ets, perquè comprens els matisos, et pots ficar en altres llocs de tu. Si fas un personatge rere un altre, acabes tenyint els personatges del mateix personatge. Perquè no tens temps de frenar i pensar quina aportació nova pots fer. Alhora, et dic que frenar és fàcil per a la gent que pot frenar. Si has de pagar el lloguer, no pots parar. A més, aquesta és una feina en què costa tant trobar feina que penses que, si ara frenes, potser no et tornen a trucar.

De quina manera l'han ajudat aquests personatges al límit en la seva vida?

— Moltíssim. Prima facie m'ha ensenyat coses molt importants: a ser més tolerant amb mi mateixa, a no exigir-me un resultat immediat, que el meu perfeccionisme pot fer-me molt mal, que la llei i la justícia no són el mateix, encara que em pesi. Sento que tots els personatges et deixen una marca, però real. Dubto que oblidi mai Prima facie, pel que m'ha provocat, pel que m'ha fet fer, perquè m'agraeixo molt haver sigut tan valenta. Vaig tenir molta por. Estava molt espantada. Pensava que no podia fer la funció. A Avilés, a l'hotel, el dia de l'estrena, plorava perquè no la volia fer... A la Montserrat Carulla, el dia de l'estrena de Iaia! al Romea, li vaig dir "Estàs nerviosa? Jo ho estic molt!". I ella: "Estic histèrica!". I jo: "Com pot ser que estiguis nerviosa si tens 80 anys i ets la Montserrat Carulla?". I ella: "Tots els dies de la meva vida, quan he estrenat una funció, sempre m'he dit «Com és que no estàs fotent olives a la Boqueria?»" La Carulla!

Amb qui li agradaria treballar?

— Sempre he tingut un somni, que serà molt difícil: m'hauria agradat treballar amb els germans Dardenne almenys una vegada a la vida. En una època, amb vint anys, vaig descobrir les seves pel·lícules i tenen una manera de fer cine que m'encanta. Però no em queixo. M'estan passant coses molt maques. Tant de bo es compleixi tot el que em ve per davant.

Ja li ha arribat el moment de tirar endavant els seus projectes?

— M'agradaria, però saps què passa? Tinc dubtes. Hi ha una part meva que té el desig d'escriure, de dirigir... Però li tinc massa respecte. I em queden tantes coses per fer com a actriu que, mentre les pugui fer, soc aquí. És veritat que començo a tenir desig de decidir què vull explicar, no sé si des de la direcció.